La ciutat fantasma de Pripyat

Tothom recorda la catàstrofe nuclear de Txernòbil, el 26 d'abril de 1986. Aquest accident va marcar un abans i un després pel que fa al coneixement que es tenía de l'energía nuclear i els seus efectes: enfermetats mortals, mutacions, radiació que perdurarà durant segles...La matinada d'aquell dia, durant unes proves al reactor nuclear d'aquesta central ucraïnesa, es produí un incendi que va fer explotar el nucli del reactor, alliberant a l'atmosfera material radiactiu en quantitat superior al de la bomba d'Hiroshima en 400 vegades. Aquest material es va escampar per una superfície de 160.000 km2 i va afectar a 500.000 èssers humans directament.
Fora de la llavors existent URSS, els primers indicis de que alguna cosa havia passat es van descobrir a Suècia, on, els treballadors d'una central nuclear van mostrar senyals de presència radioactiva en un control rutinari. Primer, es va creure que el problema era intern, peró quan es va revisar tota la instal.lació i es va veure que tot era correcte, la sospita de que el problema venía de lluny va prendre cos. Igualment, a llocs com Alemanya o Àustria es va detectar radiació en algunes centrals. El cas es que aquella radiació no només afectava als treballadors, evidentment, sino que tot l'entorn (persones, animals, plantes...) estava impregnat. De fet, l'onada radioactiva va arribar fins al sud de França (radiació registrada a Còrsega) i hi ha qui diu que va arribar a casa nostra...Deixarem als experts verificar aquest extrem, peró en tot cas es indicatiu de la magnitud de la catàstrofe.

I a la zona zero? Doncs no cal imaginar-se gaire com va anar. Els veïns de la ciutat de Pripyat, a uns 5 km de la central, on residia la major part dels treballadors, es van aixecar amb un extrany gust metàl.lic a la boca i quan van sortir al balcó, tot i ser un matí assolellat, van notar com unes fines gotes de pluja invisibles que els queien a la cara. Eren els mil.lers de partícules alliberades per l'explosió...Tot i ser informats de que hi havia hagut un incendi a la central, no va ser cap al migdia que les autoritats van començar a evacuar la ciutat. El cas es que la major part de treballadors ja eren morts o havíen sigut evacuats a Moscou, a un hospital especial per afectats d'accidents nuclears. Els ciutadans van haver d'evacuar en qüestió de minuts els seus pisos i les seves pertinences pensant que tornaríen. No sabíen encara que Pripyat (una ciutat que comptava llavors amb 45.000 habitants, la majoría de menys de 45 anys d'edat) no podrà ser ocupada de nou fins d'aquí...24.000 anys.

La majoría van ser reestablerts a la ciutat d'Slavutych, a uns 300 km de Kiev, on encara viuen cobrant les minses pensions que l'estat ucraïnès els dòna. Altres, moriren de càncers fulminants o de depressió profunda a causa d'haver perdut èssers estimats o les pertinences d'una vida. Pel que fa a la central, actualment està "hivernada", es a dir, aturada, passant controls rutinaris vàries vegades l'any.
La vida animal i vegetal de la zona es va veure afectada, peró no tant com podríem pensar. De fet, la zona d'exclusió al voltant de Txernòbil es una de les parts d'Europa on mès animals salvatges es poden veure a causa de la nul.la presència humana. Hi ha qui diu que es perquè els animals, al no saber què va passar, fan com si res. Qui sap?. En tot cas, els humans, ja previnguts, esperem que mai mès torni a passar res de similar.
Us deixem amb unes quantes fotos i dos vídeos. En el primer, si us hi fixeu bè (costa un xic peró es visible) desprès de la meitat, quan surten els policíes evacuant la ciutat, es poden veure uns flashos blancs a l'imatge. Són les radiacions que van afectar la cinta. El segon, mostra l'aspecte de la zona zero a l'actualitat.


Vista de la ciutat abandonada de Pripyat. Al fons, la central de Txernòbil.


Centre de Pripyat a l'actualitat. Aquesta ciutat tenía 45.000 hab. el 1986
font: www.andygilham.com/ukraine.htm


Pripyat a l'hivern


La vegetació cobreix els carrers i edificis de Pripyat aliena a la radiació. L'èsser humà no podrà tornar a viure aquí abans de 24.000 anys.


Interior d'un edifici.
Font: /brokenkites.com/pripyat/index_2.htm


Piscina pública de Pripyat

Vídeo sobre l'evacuació de Pripyat (els flashos blancs que es veuen en algunes imatges son radiació que va impregnar la cinta):


font: http://es.youtube.com/watch?v=FrhLueO_Iho&feature=related

Vídeo mostrant un trajecte per la zona zero:


font: http://es.youtube.com/watch?v=rSSJyPEY_Cw&feature=related

Per saber més d'aquest accident i la ciutat abandonada de Pripyat recomanem visitar aquesta pàgina:

http://pripyat.com/en/

L'Espiritualitat Russa I

Iniciem amb aquest article una sèrie que s'anirà repetint de tant en tant en el nostre blog. Creiem que el fet religiós marca sempre l'identitat d'un poble i que, conèixer els seus detalls, ajuda a una major comprensió del mateix. Igualment, la imatge de Rússia com un país "comunista" i ateu no hi ajuda gens, ja que el Comunisme nomès hi ha durat 70 anys i el Cristianisme porta existint allà des de fa més d'un mil.leni.

En el cas rus, com es sabut, la religió majoritària es el Cristianisme Ortodox (o Oriental). Aquesta branca del Cristianisme neix simultàneament amb la Católica peró no es fins al Cisma d'Orient l'any 1054 que adquireix una identitat pròpia independent de Roma. A Rússia, a mitjans del s.X hi arriben els primers missioners grecs i finalment, el 988 es produeix el Baptisme de Rússia, quan el príncep Vladímir de Kiev fa destruïr els ídols pagans i es converteix al Cristianisme. Per cert, hi ha una "llegenda" (es difícil saber si va ser real) sobre aquesta conversió: Vladímir va fer cridar a la seva Cort missioners de totes les religions importants perquè volía que el seu regne tinguès poder entre les altres nacions i èssent pagà com era, tenia poc prestigi. Va rebre missioners de Roma i no es va convèncer, ja que aquests deuen fidelitat al Papa i Vladímir no volía que el seu estat depenguès espiritualment de ningú que no fos el mateix Déu i per convertir-se, hauría de retre homenatge al Pontífex i ell no es volía agenollar davant cap altre home; va rebre missioners jueus i tampoc es va convèncer, ja que els jueus llavors no teníen un estat i estaven escampats pel món, faltant-los un poder polític visible i per tant, difícilment podríen ser un possible aliat en cas de conflictes. Va rebre enviats musulmans i aquí sembla ser que va jugar un paper important la prohibició de l'alcohol ("Beure es l'alegría del poble rus" - sembla que diguè Vladímir- "Com podríem passar sense?"), demostrant que l'afició russa als licors ve de lluny. Finalment, va rebre missioners grecs bizantins i al veure la riquesa dels seus rituals es va convèncer: aquesta era la religió que necessitaven. A part, els bizantins permetíen als russos una independència religiosa i la traducció dels documents al rus, cosa que ni católics (llatí), jueus (hebreu) i musulmans (àrab) hauríen permès.


Baptisme de Vladímir per V.Vasnetsov, 1890

Tot i aquesta conversió "per conveniència", la Ortodòxia arrelà amb força al territori rus, aglutinant els diferents principats sota una mateixa Fe i quan al s. XIV els russos s'alliberen del domini tàrtar-mongol aquesta religió esdevè una de les característiques principals de la seva identitat. Llavors apareixen els primers Sants exclusivament russos com Sergi de Radonezh (1320-1392), que crea un sistema monàstic exclusivament rus a partir del monestir de la Trinitat-Sant Sergi (a 100km de Moscou, es considera el "Vaticà rus"). A partir de llavors, Esglèsia i Poder van sempre junts a l'estat moscovita, tot i que sorgeixen nous moviments com els startsy (eremites), que intenten deixar de banda les riqueses acumulades pel clergat i tornar a un Cristianisme mès primitiu. Aixó peró, juntament amb els "Vells Creients", els jlisty (secta de la qual era membre el famós monjo boig Rasputin), els skoptzy (castrats) i altres moviments religiosos de la Vella Rússia serà objecte d'un nou article.

Com a cloenda d'aquesta introducció i per l'importància que tè per les relacions entre Catalunya i Rússia, direm que uns dels primers textos que entren a Rússia des d'Occident (recordem que fins al s.XVIII la seva literatura era gairebè exclusivament religiosa) son els de Ramon Llull. Les obres d'aquest erudit mallorquí van entrar-hi a travès de les colónies comercials genoveses establertes a Crimea i ja a finals del s.XIV la seva Ars Magna et Ultima havía estat traduïda al rus.


Monestir de la Trinitat-Sant Sergi a Zagorsk.

Els westerns soviètics

Si hi ha algun tipus de pel.lícules que identifiquem amb els EE.UU de seguida ens ve al cap l'imatge dels westerns. Cap gènere cinematogràfic ha volgut representar d'una manera tan clara aquesta part de l'història americana: l'expansió cap a l'Oest, les lluites amb els pell-roges, el whisky, el setè de caballería...Grans actors com John Wayne, Lee Van Cleef o Clint Eastwood s'han encarregat de representar l'arquetip del cowboy millor que ningú, i fins i tot, als anys 70 va sorgir la versió "llatina" d'aquests films, els "spaghetti westerns", rodats al desert d'Almería.

Pot semblar estrany que en un blog sobre Rússia (un dels enemics per excel.lència dels EE.UU) parlem d'aquest gènere tan ianki, peró el cas es que, al igual que a la resta del món, els russos tambè s'han deixat seduïr per el model de vida de l'Oest americà. Ja a l'època tsarista s'havíen traduït les novel.les de Karl May, autor alemany creador del gènere. I els primers westerns se sap que eren pel.lícules que el mateix Stalin mirava amb interès (aixó si, se les feia portar directament dels Estats Units, no fos cas que el poble les poguès veure...). El poble rus, a part de les novel.les abans mencionades no tenía una imatge clara del que era la vida a la Frontera que duien els cobwoys, peró ja a finals dels anys 60, es començen a filmar un tipus de cintes que hi tenen gran semblança peró amb una sensible diferència: enlloc de les planures d'Oklahoma hi surten les estepes del Kazakhstàn; enlloc del setè de caballería hi trobem la caballería roja i els seus cosacs; enlloc dels apatxes, hi surten les tribus nòmades com els kirguisos o els turcmans. En resum, el model de conquesta de l'Oest del s.XIX es trasllada als temps de la Revolució Russa, quan el poder soviètic imposava el seu poder a tot el territori rus i l'estepa encara era un lloc ple de nòmades i fugitius del nou ordre comunista. Aquest període turbulent va servir als directors de cinema soviètics per crear la seva peculiar versió de les pel.lícules que es feien ben lluny d'allà, a Amèrica del Nord. Entre els films mès importants en destacarem dos que han entrat de ple dins l'imaginari popular rus: Белое солнце пустыни (El blanc sol del Desert, 1970) de Vladimir Motyil i Свой среди чужих, чужой среди своих (Com a casa amb estranys i estrany entre els seus, 1971) del posteriorment oscaritzat Nikita Mikhalkov. El primer ens parla d'una unitat de caballería de l'exèrcit roig que lluita contra els nómades de l'Àsia Central que no han acceptat el comunisme, i el segon, mès elaborat, d'un destacament comunista que ha de recuperar l'or robat per uns bandits blancs (ex-membres de l'exèrcit tsarista) per tornar-lo a Moscou. No se'ns ha d'escapar la moralitat de les dues pel.lícules: la primera, pel fet que l'acceptació del comunisme portarà el progrès als nòmades i la segona, que l'or robat pertany al Poble. Aquí us posem un cartell del primer film i un fragment del segon (subtitulat en anglès) que de ben segur farà recordar escenes de westerns peró aquest cop amb un aire ben diferent:




font:http://es.youtube.com/watch?v=pDEpzlD9n08&feature=related

Expedició submarina al llac Baikal

El llac Baikal, amb mès de 30.000km² i una llargària de 636km es la reserva d'aigua dolça mès gran del món (20% del total mundial) i tambè el llac mès profund (1637m). Aixó fa d'ell un dels ecosistemes mès interessants del planeta. Situat a la Sibèria oriental fou descobert pels exploradors russos al s.XVII, peró per a les tribus buriates que habitaven aquells territoris era considerat un lloc sagrat des de l'Antiguitat. A l'illa d'Olkhon, al centre del llac, es on els xamans buriats realitzaven els seus rituals.


font: http://www.siberianfoxes.co.uk/expedition.html


illa d'Olkhon

Ecológicament es tracta d'un lloc important ja que a les seves aigües habiten espècies úniques com les nerpas (mena de foca ) i peixos com la golomyanka, que està emparentada per el seu mode de vida amb els peixos abissals que es troben als grans oceans com l'Atlàntic o el Pacífic. Igualment hi trobem esponges, invertebrats que nomès es creia que habitaven en aigües marines.
Fins ara, les profunditats d'aquest llac eren totalment desconegudes per l'Home, i mai no s'hi havía accedit. Aixó ha canviat aquest estiu passat, ja que una expedició formada per dos batiscafs i codirigida pel científic Artur Chilingarov (responsable de l'inmersió feta l'any passat pel govern rus a l'àrtic en busca d'hidrocarburs) va aconseguir el 30 de juliol arribar gairebè a les profunditats del llac. De fet, s'han planejat diverses expedicions durant aquest any i l'estiu que ve (a l'hivern el llac resta glaçat). A finals d'aquest agost, peró, a causa d'un terratrèmol s'han hagut de suspendre les inmersions temporalment, tot i que ja s'han reprès. Entre les descobertes fetes fins ara cal destacar la d'una nova espècie de microorganismes que podríen servir per netejar les restes de petroli.
Podeu seguir el transcurs de l'expedició en castellà aquí:
http://sp.rian.ru/onlinenews/20080828/116349308.html

La Literatura russa a Catalunya

Rússia va entrar tard al món de les lletres: fins al segle XVIII nomès hi havíen textos religiosos i relats llegendaris (bylinas). Aixó, juntament amb l'aïllament del país respecte la resta d'Europa feia que l'intercanvi cultural fos gairebè nul i si bè era poc el que podía sortir d'allí, encara era menys el que hi entrava.
Durant el segle XVIII començen a sortir autors russos influenciats per Occident, peró no es fins la dècada de 1820 que destaca el nom d'Alexander Puixkin, el veritable pare de les lletres russes. Amb un estil propi, es capaç de crear obres basades en llegendes russes i tambè una excel.lent poesía. Els que vindràn desprès (Gogol, Turguènev, Dostoievski, Tolstoi..) han entrat ja a formar part de la Literatura Universal.
Aquests autors (sobretot Dostoievski i Tolstoi) influenciaren la literatura realista del s.XIX. I es en aquest punt quan, a casa nostra, es començen a conèixer aquests noms. Gràcies a Narcís Oller (1846-1930) tenim la primera traducció d'una obra russa al català: Memòries d'un nihilista (1884), escrita per l'escriptor rus Isaac Pavlovski, amic personal d'Oller. En aquesta mateixa època es començen a conèixer les obres dels altres autors abans mencionats a partir de traduccions del francès sobretot, i publicades en castellà.
No serà fins a la dècada de 1920 quan, gràcies a Andreu Nin (polític comunista català exiliat a Moscou que moriría asassinat el 1937 pels estalinistes durant la Guerra Civil) es començen a traduïr els grans clàssics de la literatura russa (Anna Karenina, Crim i càstig) al català. Les seves traduccions encara són vigents avui en dia tot i conservar el recarregat llenguatge de l'època.


Andreu Nin

Durant el deceni dels 30, les traduccions de les obres de Maxim Peshkov (més conegut amb el pseudònim Gorki) tingueren gran influència, ja que l'ambient social i d'agitació de l'època era propici a l'esperit revolucionari d'aquest escriptor, autor d'obres tan importants com La Mare.

Cal esperar a la dècada dels 60 per tornar a trobar traduccions d'autors russos al català. No es estrany aquest parèntesi, ja que difícilment es publicaven obres russes ni que fos en castellà durant la posguerra (per alló de que eren rojos). A partir de llavors, peró, destaquen dos traductors que continuen en actiu fins avui: Ricard San Vicente i, sobretot, Josep Maria Güell, traductor de les millors obres de Txèkhov i tambè (tot i que en castellà, peró ho citem perquè l'autor morí recentment) de L'Arxipèlag Gulag d'Alexandr Solzhenitsyn. Ricard San Vicente per la seva part edità una Antología de la poesía russa el 1991 que ha significat per a molts una gran aproximació a autors poc coneguts encara entre nosaltres.

La situació actual: Geoestratègia

Aquest passat mes d'agost el món ha viscut amb neguit la guerra entre Geòrgia i Rússia; semblava que desprès de la crisi de Kosovo cap conflicte tornaría a ferir el Vell Continent peró no ha estat així. Els deliris megalòmans del president georgià Mikhaïl Saakashvili han fet que l'òs rus despertès del seu llarg son i ensenyès les urpes. Occident ha vist com la Rússia del s.XXI ja no es aquella ombra que havía estat en època del dipsòman Ieltsin. En efecte, aquesta vegada ni els clams d'occident ni la suposada ajuda de l'OTAN han impedit que les tropes russes entrèssin en territori georgià per a ajudar els ossetes i abjassos, pobles sotmesos des de l'època d'Stalin a Geòrgia. A diferència de Kosovo, on gairebè ningú no protestà, ara tot el món (menys unes quantes veus dissidents com Bielorrúsia, Veneçuela i, el desconegut Tadjikistan) ha criticat l'independència d'aquestes dues regions: Ossètia del Sud (capital-Tshkinvali) i Abjàsia (capital-Sujumi).

La qüestió es clara: Occident nomès accepta els passos estratègics que provenen de mès enllà de l'Atlàntic. El cas es que, aquest segle XXI es perfil.la multipolar: Rússia, Amèrica del Sud (Veneçuela, sobretot, peró tambè d'altres), la Xina i altres regions poden suposar equilibrar la balança en favor d'un món mes autònom? Sabrà Europa posicionar-se amb personalitat o seguirà sent una entitat depenent de Washington?. Sembla que la dependència energètica de Moscou ha fet reflexionar els caps d'estat de la UE respecte a possibles sancions a Rússia. Les conseqüencies podríen afectar el subministrament de gas i altres fonts d'energía a països com Polònia (un dels estats mès contraris a la política de Moscou) i Alemanya.

De moment, tot i la creació de l'escut anti-míssils i la prova balística feta la setmana passada pels russos, no creiem que hi hagui guerra. Tots els jugadors són conscients que hi ha poc a guanyar i molt a perdre.

De moment, ens quedem amb aquesta caricatura que farà entendre (cal?) la situació actual:

Benvinguda-Добро пожалобать!

Benvinguts a aquest blog. Des d'aquí intentarem apropar diferents aspectes de la realitat, política, història i cultura d'aquest gran país que es Rússia. Un país tan gran i influent que, llàstima! moltes vegades es desconegut per a occident. Personalment, hi he estat 7 vegades i l'impressió ha sigut la d'una nació que, superada la crisi dels 90 intenta recuperar una altra vegada el seu lloc al món. Intentarem entendre'n les claus, explicar-ne l'història i rememorar els contactes que aquell país ha tingut amb Catalunya (encara que pocs, n'hi ha alguns d'interessants). Així doncs, si voleu saber-ne mès, aquest blog es per vosaltres.