Va ser en llegir un relat curt de Nikolai Gogol (1809-1852) que vam arribar fins aquest film, un dels únics del cinema soviètic que podem considerar de gènere d'Horror o Fantàstic. Es tracta de Viy (1967), basat en el relat del mateix nom de Gogol. Aquest autor, conegut sobretot per les seves obres Les ànimes mortes i Taras Bulba cultivà tambè els relats folklòrics, on feia una descripció de la vida i les creences del camp ucraïnès. En aquest sentit Viy (1835) entra dins la literatura considerada fantàstica, ja que en ell hi trobem elements comuns a altres relats d'aquest tipus: bruixeria, conjurs i monstres i èssers de les tenebres. Si el voleu llegir, va ser publicat en castellà a Cuentos rusos de magia y brujeria (ed. Heptada, 1990). Nosaltres en farem un breu resum i parlarem de la pel.lícula homònima.
Atenció!: Aquest article tè SPOILERS, si voleu llegir el relat o veure el film sencer, vosaltres mateixos...
Tres estudiants seminaristes que retornen a casa seva per les vacances de l'estiu arriben, de nit, a una granja on una vella els acull. Un d'ells (de nom Joma Brut) veu com la vella, en realitat una bruixa, li fa un conjur i cabalgant-lo el fa volar. En recitar unes oracions, cauen i la vella, apallissada per Joma, es converteix en una jove preciosa. Al cap d'uns díes un líder cosac fa cridar Joma perquè la seva filla, a punt de morir, vol que el seminarista li reciti oracions al llit de mort durant 3 nits. Aquest evidentment s'estranya de la petició. En arribar al poble, la jove ja ha mort i Joma empal.lideix en veure que es tractava de la bruixa. No obstant, com que el cosac li promet moltes monedes d'or si vetlla el cos, decideix quedar-se. A la nit el tanquen a l'esglèsia amb el cadàver i, previngut, fa un cercle de guix al terra ja que, efectivament la preciosa filla del cosac s'aixeca del taüt i el vol atacar. En sentir el cant del gall, la jove torna a la seva caixa i Joma passa el dia com pot, amb la por de la propera nit. La segona vetlla es encara més terrorífica, ja que el seminarista, en sortir, veu com els seus cabells s'han tornat blancs. No queda més que fugir del poble, peró el líder cosac l'amenaça amb assotar-lo si no es queda la tercera nit i vetlla el cadàver. Joma fuig, peró atrapat pels cosacs es resigna i pensa en la promesa de les monedes d'or, i en fer-se de nit, entra a l'esglèsia. Aquest cop, no hi ha pietat. La jove desperta un altre cop acompanyada d'èssers monstruosos i vampirs i fa cridar Viy, el rei dels gnoms del folklore ucraïnès: una sola mirada d'aquest i qualsevol èsser humà mor. Es així com Joma desapareix d'aquest món atacat per les forçes sobrenaturals..
D'aquest relat se'n va fer una pel.lícula el 1967, dirigida per Georgi Kropachyov i Konstantin Yershov. Es pot considerar un dels únics films de gènere fantàstic de l'URSS, ja que el Comunisme, ideologia materialista i científica que diu ser, rebutja aquest tipus de cinema (no així la ciència-ficció, gènere que era molt popular al país). Els efectes especials son hil.larants, especialment ara, peró per l'època eren prou reeixits. Els monstres són grotescs i l'aparició de Viy fa més gràcia que por, peró es curiós de veure com fèien cinema fantàstic a l'extinta Unió Soviética. Us posem un fragment de l'escena final (ja ho hem avisat), quan la bella filla del cosac crida a les forces del Mal..
Per cert, el març de l'any que ve s'estrenarà una nova versió a Rússia. Com que suposem que lamentablement no es podrà veure als nostres cinemes (nomès hi ha la cuota de directors locals i les sempiternes pel.lícules americanes), us posem el tràiler:
dilluns, 27 d’octubre del 2008
dijous, 16 d’octubre del 2008
L'Espiritualitat Russa II
Continuem la sèrie iniciada fa un mes sobre la religiositat del poble rus. En aquesta ocasió ens acostarem a dues tendències específiques de l'Ortodòxia russa que la distingueixen de les altres branques del Cristianisme Oriental (grecs, coptes, siríacs..). Ens referim als starets i als "Vells Creients".
Qui hagi llegit Els germans Karamàzov de Dostoyevski potser recordarà que un dels protagonistes, Aliosha, està en estret contacte amb un personatge, Zòsim, que es definit com starets. Aquest es el seu mentor espiritual, el seu gurú (sic!), que diríem avui. Doncs bè, el cas es que Dostoyevski (com tants altres escriptors russos) admirava aquests ancians (de fet starets ve de l'adjectiu Stary, "vell".) ascètics que s'havien retirat de l'entorn mundà i fins i tot eclesiàstic i portaven una vida de meditació enmig de la Natura o aïllats dels seus antics germans de congregació.
El moviment dels startsy sorgeix al s.XIV quan Sergi de Radonezh (veure "L'Espiritualitat Russa I") funda diversos monestirs apartats dels centres urbans. L'antecedent dels startsy el trobem en els anacoretes grecs i siríacs de l'inici del Cristianisme que es retiraven al desert per meditar. Peró no es fins al tardà s.XVIII que adquireixen certa importància, sobretot gràcies a Serafí de Sarov (1754-1833). Aquest, nascut amb el nom de Prokhor Moshin, entra de jove en un monestir però queda decebut per la vida autoritària i tambè luxosa que porten els monjos. A travès d'unes certes revelacions de caràcter diví, es retira al bosc i conviu amb els animals (es diu que els óssos i els llops se li acostaven com si fòssin animals domèstics). La seva fama arriba als poblats veïns, on la gent humil, buscant el consol que l'esglèsia oficial no sap donar, se li dirigeix per trobar consol. Venerat pel poble i oblidat per el poder eclesiàstic, Serafí morí el 1833 i no fou fins l'any 1903 que va ser canonitzat per ordre del tsar Nicolau II (de les relacions d'aquest tsar amb místics, religiosos i inclús estafadors varis en parlarem en un proper article).
Els starets van desaparèixer del tot amb la Revolució Russa i no sembla que de moment pugui tornar a sorgir una nova fornada de místics de la mateixa categoría.
Serafí alimentant un ós.
Els Vells Creients (igual que altres grups religiosos similars com els Amish de Pennsylvania als EE.UU) constitueixen en ple segle XXI una relíquia de temps passats, un col.lectiu que es nega a submergir-se en la modernitat. Per ells la nostra societat es una il.lusió, un engany, i nomès vivint aïllat de tot aixó es possible ser perfecte.
Peró remuntem-nos a la Rússia encara medieval en molts aspectes del s.XVII. El Patriarca Nikon, cap de l'Esglèsia Ortodoxa, decidí canviar la litúrgia el 1654 per fer-la mès innovadora respecte la litúrgia grega. Entre altres coses, es va canviar la manera de fer el senyal de la Creu (dos dits en lloc de tres), cantar aleluya 3 vegades en lloc de tres...es a dir, canvis que podríem calificar d'absurds peró que per la crèdula societat russa de l'època representaven l'arribada de l'Anticrist a la Terra. Molts creients van refusar aquestes reformes i es van negar a retre homenatge al tsar perquè consideraven que aquest, en haver permès aquestes innovacions, era aliat del Diable. No cal dir que les autoritats van obligar tothom a seguir les noves normes i que els partidaris de l'antiga litúrgia van ser perseguits amb una crueltat que no tenía res a envejar amb la de la Inquisició espanyola.
Els Vells Creients es van refugiar a la llunyana Sibèria, al delta del Danubi o a altres llocs on poder realizar els rituals antics sense la pressió de les autoritats. Relativament tolerats, han pogut arribar al S.XXI amb les seves costums: els homes casats portant barba, les dones amb el mocador al cap i, en alguns casos, rebutjant l'electricitat fins i tot. Els Vells Creients es divideixen en dues tendències: els popovtsy, que tenen sacerdot, i els bezpopovtsy, que creuen que no cal cap figura humana per intercedir davant Déu.
La majoría viuen a Sibèria i a Romania (al delta del Danubi), peró tambè hi ha comunitats al Canadà, Alaska i Sud-Amèrica, especialment a Bolívia. Aquests Vells Creients americans son producte de l'emigració del s.XIX.
Típics Vells Creients russos d'Oregon (EE.UU). Foto: Mikhail Efvstafiev
Qui hagi llegit Els germans Karamàzov de Dostoyevski potser recordarà que un dels protagonistes, Aliosha, està en estret contacte amb un personatge, Zòsim, que es definit com starets. Aquest es el seu mentor espiritual, el seu gurú (sic!), que diríem avui. Doncs bè, el cas es que Dostoyevski (com tants altres escriptors russos) admirava aquests ancians (de fet starets ve de l'adjectiu Stary, "vell".) ascètics que s'havien retirat de l'entorn mundà i fins i tot eclesiàstic i portaven una vida de meditació enmig de la Natura o aïllats dels seus antics germans de congregació.
El moviment dels startsy sorgeix al s.XIV quan Sergi de Radonezh (veure "L'Espiritualitat Russa I") funda diversos monestirs apartats dels centres urbans. L'antecedent dels startsy el trobem en els anacoretes grecs i siríacs de l'inici del Cristianisme que es retiraven al desert per meditar. Peró no es fins al tardà s.XVIII que adquireixen certa importància, sobretot gràcies a Serafí de Sarov (1754-1833). Aquest, nascut amb el nom de Prokhor Moshin, entra de jove en un monestir però queda decebut per la vida autoritària i tambè luxosa que porten els monjos. A travès d'unes certes revelacions de caràcter diví, es retira al bosc i conviu amb els animals (es diu que els óssos i els llops se li acostaven com si fòssin animals domèstics). La seva fama arriba als poblats veïns, on la gent humil, buscant el consol que l'esglèsia oficial no sap donar, se li dirigeix per trobar consol. Venerat pel poble i oblidat per el poder eclesiàstic, Serafí morí el 1833 i no fou fins l'any 1903 que va ser canonitzat per ordre del tsar Nicolau II (de les relacions d'aquest tsar amb místics, religiosos i inclús estafadors varis en parlarem en un proper article).
Els starets van desaparèixer del tot amb la Revolució Russa i no sembla que de moment pugui tornar a sorgir una nova fornada de místics de la mateixa categoría.
Serafí alimentant un ós.
Els Vells Creients (igual que altres grups religiosos similars com els Amish de Pennsylvania als EE.UU) constitueixen en ple segle XXI una relíquia de temps passats, un col.lectiu que es nega a submergir-se en la modernitat. Per ells la nostra societat es una il.lusió, un engany, i nomès vivint aïllat de tot aixó es possible ser perfecte.
Peró remuntem-nos a la Rússia encara medieval en molts aspectes del s.XVII. El Patriarca Nikon, cap de l'Esglèsia Ortodoxa, decidí canviar la litúrgia el 1654 per fer-la mès innovadora respecte la litúrgia grega. Entre altres coses, es va canviar la manera de fer el senyal de la Creu (dos dits en lloc de tres), cantar aleluya 3 vegades en lloc de tres...es a dir, canvis que podríem calificar d'absurds peró que per la crèdula societat russa de l'època representaven l'arribada de l'Anticrist a la Terra. Molts creients van refusar aquestes reformes i es van negar a retre homenatge al tsar perquè consideraven que aquest, en haver permès aquestes innovacions, era aliat del Diable. No cal dir que les autoritats van obligar tothom a seguir les noves normes i que els partidaris de l'antiga litúrgia van ser perseguits amb una crueltat que no tenía res a envejar amb la de la Inquisició espanyola.
Els Vells Creients es van refugiar a la llunyana Sibèria, al delta del Danubi o a altres llocs on poder realizar els rituals antics sense la pressió de les autoritats. Relativament tolerats, han pogut arribar al S.XXI amb les seves costums: els homes casats portant barba, les dones amb el mocador al cap i, en alguns casos, rebutjant l'electricitat fins i tot. Els Vells Creients es divideixen en dues tendències: els popovtsy, que tenen sacerdot, i els bezpopovtsy, que creuen que no cal cap figura humana per intercedir davant Déu.
La majoría viuen a Sibèria i a Romania (al delta del Danubi), peró tambè hi ha comunitats al Canadà, Alaska i Sud-Amèrica, especialment a Bolívia. Aquests Vells Creients americans son producte de l'emigració del s.XIX.
Típics Vells Creients russos d'Oregon (EE.UU). Foto: Mikhail Efvstafiev
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Josep de Ribas, el català que va fundar Odessa
Una de les figures més desconegudes del s.XVIII català (segle que a causa del Decret de Nova Planta i l'imposició del sistema borbònic suposà per Catalunya una època de pèrdua de llibertats, ús de la llengua i identitat nacional peró per l'altra un activament del comerç i de la burgesia) fou la del militar Josep de Ribas i Boyons, nascut a Nàpols i que destacà com cap altra figura entre els estrangers al servei de l'imperi dels tsars. Aquest article en vol ser un petit homenatge.
Des de finals del s.XVII, molts estrangers havien anat a Rússia cridats pel nou tsar Pere I (el Gran). Aquest monarca destacà pel seu interès en treure els russos de l'Edat Mitjana i portar-los de cop a l'era Moderna. Per aquest motiu, començà a reclutar enginyers anglesos, militars escocesos, constructors navals holandesos i artistes italians. Per tant, durant el segle següent, els estrangers foren en certa mesura els responsables de l'auge rus tant militar com económicament.
Josep de Ribas i Boyons (1749-1800) nasqué a Nàpols, fill de pare barceloní i mare irlandesa. Havent fet estudis d'enginyería, passà a formar part de l'exèrcit napolità. A travès de l'ambaixador anglès coneguè a l'almirall-comte Orlov, que comandava la flota russa al Mediterrani (Rússia llavors es trobava en guerra amb l'Imperi Turc i Caterina la Gran envià una flota a la Mediterrània per atacar als otomans des del sud). Orlov reclutà al jove militar català i aquest s'embarcà a la flota, distinguint-se a la batalla naval de Txesme (1770). El comte Orlov, satisfet amb el valor de de Ribas, li proposà emportar-se'l a Sant Petersburg per que fes de tutor d'un jove príncep. Allà es casà amb Anastasía Sokolovaya, dama d'Honor de la tsarina Caterina, fet que li obrí les portes de la Cort i la possibilitat d'exercir com a professor a l'Acadèmia Naval.
El 1787 Rússia entrà de nou en guerra amb els turcs i de Ribas, a causa de les bones relacions que tenía amb la Cort, poguè participar en el conflicte al costat del príncep Grigori Potemkin, favorit de la tsarina i Cap de les tropes russes. El català es destacà en la conquesta de Crimea i a les batalles d'Ochakov (1788) i Ismaïl (1790). En aquesta última, com a cap d'una flotilla fluvial fou el responsable de la caiguda d'aquesta fortalesa turca, fet que suposà la fi de la presència otomana a les estepes del sud de Rússia.
Hem de recordar que de Ribas a part de militar era enginyer, així que el 1794 el trobem traçant els plànols d'Odessa, ciutat que esdevinguè el port mès important de la Mar Negra (els que haguin vist El cuirassat Potemkin recordaràn l'escena de les escales que porten al port, una de les més famoses de l'història del setè art).
El 1796 morí Caterina la Gran (potser el millor monarca que ha tingut Rússia) i pujà al poder el seu fill Pau I. Aquest, com tants altres reis hi ha hagut, era un megalòman desequil.librat que es passava el dia organitzant desfilades militars i desfent tot el que la seva mare havia fet pel bè de l'imperi. I aquí trobem a Josep de Ribas embolicat en un complot per asassinar el monarca. Juntament amb altres membres influents del govern ordiren un pla per eliminar el tsar Pau, peró el català enmalaltí de malària (havia agafat l'enfermetat als pantans del delta del Danubi durant la guerra contra els turcs) i, tement que poguès xerrar més del compte, els altres membres del complot decidiren enmetzinar-lo durant una visita a casa seva. Josep de Ribas morí al desembre de l'any 1800, deixant una vídua, dos filles i una avinguda dedicada a Odessa, ciutat que havia fundat, la ulitsa (carrer) Deribasovsakaya. Les seves restes descansen al cementiri Smolenskoye de Sant Petersburg.
Josep de Ribas (1749-1800)
Des de finals del s.XVII, molts estrangers havien anat a Rússia cridats pel nou tsar Pere I (el Gran). Aquest monarca destacà pel seu interès en treure els russos de l'Edat Mitjana i portar-los de cop a l'era Moderna. Per aquest motiu, començà a reclutar enginyers anglesos, militars escocesos, constructors navals holandesos i artistes italians. Per tant, durant el segle següent, els estrangers foren en certa mesura els responsables de l'auge rus tant militar com económicament.
Josep de Ribas i Boyons (1749-1800) nasqué a Nàpols, fill de pare barceloní i mare irlandesa. Havent fet estudis d'enginyería, passà a formar part de l'exèrcit napolità. A travès de l'ambaixador anglès coneguè a l'almirall-comte Orlov, que comandava la flota russa al Mediterrani (Rússia llavors es trobava en guerra amb l'Imperi Turc i Caterina la Gran envià una flota a la Mediterrània per atacar als otomans des del sud). Orlov reclutà al jove militar català i aquest s'embarcà a la flota, distinguint-se a la batalla naval de Txesme (1770). El comte Orlov, satisfet amb el valor de de Ribas, li proposà emportar-se'l a Sant Petersburg per que fes de tutor d'un jove príncep. Allà es casà amb Anastasía Sokolovaya, dama d'Honor de la tsarina Caterina, fet que li obrí les portes de la Cort i la possibilitat d'exercir com a professor a l'Acadèmia Naval.
El 1787 Rússia entrà de nou en guerra amb els turcs i de Ribas, a causa de les bones relacions que tenía amb la Cort, poguè participar en el conflicte al costat del príncep Grigori Potemkin, favorit de la tsarina i Cap de les tropes russes. El català es destacà en la conquesta de Crimea i a les batalles d'Ochakov (1788) i Ismaïl (1790). En aquesta última, com a cap d'una flotilla fluvial fou el responsable de la caiguda d'aquesta fortalesa turca, fet que suposà la fi de la presència otomana a les estepes del sud de Rússia.
Hem de recordar que de Ribas a part de militar era enginyer, així que el 1794 el trobem traçant els plànols d'Odessa, ciutat que esdevinguè el port mès important de la Mar Negra (els que haguin vist El cuirassat Potemkin recordaràn l'escena de les escales que porten al port, una de les més famoses de l'història del setè art).
El 1796 morí Caterina la Gran (potser el millor monarca que ha tingut Rússia) i pujà al poder el seu fill Pau I. Aquest, com tants altres reis hi ha hagut, era un megalòman desequil.librat que es passava el dia organitzant desfilades militars i desfent tot el que la seva mare havia fet pel bè de l'imperi. I aquí trobem a Josep de Ribas embolicat en un complot per asassinar el monarca. Juntament amb altres membres influents del govern ordiren un pla per eliminar el tsar Pau, peró el català enmalaltí de malària (havia agafat l'enfermetat als pantans del delta del Danubi durant la guerra contra els turcs) i, tement que poguès xerrar més del compte, els altres membres del complot decidiren enmetzinar-lo durant una visita a casa seva. Josep de Ribas morí al desembre de l'any 1800, deixant una vídua, dos filles i una avinguda dedicada a Odessa, ciutat que havia fundat, la ulitsa (carrer) Deribasovsakaya. Les seves restes descansen al cementiri Smolenskoye de Sant Petersburg.
Josep de Ribas (1749-1800)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)