Transnístria, el país que no existeix

Aquest últim any, hem sentit a parlar als mitjans de comunicació de territoris fins ara gairebè desconeguts que han assolit un cert grau d'independència. Si exceptuem Kosovo (conegut malauradament per les guerres ètniques dels 90), hi ha 3 països situats a l'espai ex-soviètic que constitueixen estats sobirans de facto, es a dir, amb una moneda, un parlament i un exèrcit propis. De 2 d'ells no en parlarem perquè ja n'hem sentit a parlar a l'estiu: Abjàsia i Ossètia del Sud. Peró el tercer, rarament surt a les notícies. Ens referim a Transnístria (Pridnestrovie en rus), un país que pel nom, sembla tret d'un còmic de Tintin.

Aquesta estreta franja de terra situada a la frontera entre Moldàvia i Ucraïna es un dels territoris més aïllats i desconeguts d'Europa. No surt a cap atlas perqué ningú reconeix la seva sobiranía (fins i tot Rússia només li concedeix un tímid reconeixement) peró les autoritats locals celebren cada 2 de setembre el Dia de la Independència. De qui? doncs de Moldàvia, el 1990. Aquell any, la població eslava (russos i ucraïnesos) que vivía al marge esquerra del riu Dnièster, veient que la URSS estava a punt de caure i que les autoritats de la República de Moldàvia imposarien la seva llengua (el moldau, dialecte romanès, per tant, d'orígen llatí) i noves lleis al territori, van decidir segregar-se i continuar amb les tradicions soviètiques. Desprès d'una curta peró sagnant guerra, l'estiu de 1991 es va arribar a una treva que deixava les coses com estan fins ara. Moldàvia, en realitat, està dividida en 2: el territori del Govern i la franja de Transnístria, un territori rebel peró amb una forma estatal própia. Una petita força formada per tropes internacionals vetlla la frontera perqué les armes no tornin a disparar-se a les ribes del Dnièster.


Situació de Transnístria (Pridnestrovie) a Europa

La gent que la coneix, afirma que Transnístria es com un museu de l'època Soviètica a l'aire lliure: l'escut, les escultures de Lenin, els uniformes de l'exèrcit i l'estil pseudo-autoritari del president Igor Smirnov fan que aquest país no reconegut hagi estat descrit com una "URSS en miniatura". Peró no ens enganyem, el lliure mercat es el sistema imperant i les companyies privades dominen els carrers de la capital, Tiraspol. Nomès s'ha conservat la iconografia soviètica com a senyal distintiva respecte als seus veïns moldaus, per demostrar que els transnistrians son hereus de l'URSS i d'orígen eslau.


Escut oficial de Transnístria

Transnístria té 550.000 hab, majoritàriament russos i ucraïnesos. Tambè hi ha moldaus i fins a la II Guerra Mundial, els jueus i els alemanys hi eren presents. Les llengües oficials son 3: les eslaves esmentades i el moldau, peró escrit en alfabet ciríl.lic com en els temps soviètics. Aixó es va fer per allunyar el moldau del seu orígen romànic i acostar-lo als altres idiomes de l'URSS (no cal dir que a la Moldàvia independent es va tornar a adoptar la grafía llatina). La moneda es el ruble de Transnístria. Els transnistrians tenen passaport propi, peró de poc els serveix, ja que a ulls de la resta del món son ciutadans moldaus.


Carrer de la capital, Tiraspol


Les velles tradicions i uniformes de l'URSS encara hi son presents


Igor Smirnov, president de la República Moldava de Transnístria (aquest es el nom oficial), no reconeguda per cap estat sobirà del món


Tiraspol des del Dnièster

El futur dirà quin serà el destí de Transnístria: integració a Moldàvia amb un estatut propi; independència plena; annexió a Rússia (aquesta possibilitat no s'ha d'excloure, ja que Rússia està interessada en protegir el seu flanc sud-oest de membres de l'OTAN com Romania. Transnístria en aquest cas, jugaría el paper de mur de contenció)...totes aquestes solucions es poden produïr.


Les imatges provenen de http://pridnestrovie.net

Diario de un Lobo

Aquests dies estem llegint un llibre molt interessant. Es tracta de Diario de un Lobo, del polonès Mariusz Wilk (Wroclaw, 1955). Aquest escriptor, antic membre del sindicat Solidaritat, va establir-se el 1991 a les illes Solovki, al nord de la Rússia europea, una comunitat marcada per l'aïllament i per el pas lent del temps. Allá hi visqué durant uns set anys, deixant en aquest llibre un testimoni de primera mà sobre la vida a la Rússia profunda.

Solovki fou un centre monàstic important des del s.XV; els monjos que allà vivien foren grans transmissors de la cultura russa. Tambè, als anys 20, fou en aquestes illes on es crearen els primers camps de treball (o més ben dit, de concentració) de l'URSS. Els zeks (presoners) moríen com mosques en aquestes desolades illes nórdiques, en un clima fred, humit i marcat per les llargues nits hivernals. De tot aixó ens en parla Wilk, peró el més interessant es la descripció que fa de la vida diària d'aquesta comunitat, "el seu autor, que no dissimula el seu despreci per la literatura europea de viatges, es proposa el.laborar un retrat fidedigne d'una remota regió russa sense recórrer a imatges superficials o paternalistes". La vida monàstica (que ha tornat a les illes), peró tambè els pescadors, els turistes que visiten el monestir, els antics interns al camp i els alcohólics i les prostitutes que habiten al poblat desfilen per les pàgines del llibre, deixant veure que un lloc tan remot tampoc està tan lluny dels problemes humans. No obstant, tot queda mitigat per la grandesa i bellesa de l'immens paisatge del nord, les blanques nits d'estiu i l'aurora boreal.

Tambè es interessant llegir sobre la imatge que es tenia a la resta d'Europa sobre Rússia. Segons Wilk, "cap poble d'Europa tenia tanta mala fama com els russos. Perqué? Per que cap altre poble s'assemblava tant als europeus sense arribar a ser-ho". Rússia, els russos, són per a Occident com una imatge distorsionada en un mirall de nosaltres mateixos, del que ens fa por com a occidentals (l'autoritarisme, l'hermetisme, l'alcoholisme...). Per aixó aquest país ha despertat sempre tanta fascinació.
Per qui vulgui conèixer de primera mà com es viu a la Glubinka (la Rússia profunda, l'autèntica, allunyada dels jerarques del Kremlin i de les intrigues de la capital), aquesta obra constitueix una lectura imprescindible.


El monestir de Solovki


Diario de un Lobo
Mariusz Wilk
Alba Editorial
BCN, 2009
278 pàg.