Rússia al cor

Josep de Ribas

2011-11-10T02:54:00.000-08:00

La revista d' història militar catalana A Carn! ha tingut a bé publicar-nos un article sobre el militar català Josep de Ribas (1749-1800), que va distingir-se a les guerres russo-turques de la segona meitat del segle XVIII.

Ja vam publicar una entrada en aquest blog sobre aquest personatge. L'article que poso a continuació inclou bibliografia i més dades, moltes d'elles desconegudes fins ara. Està extret del web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, als quals agraïm tambè la reproducció del nostre article.

Josep de Ribas (1749-1800), almirall de la flota imperial russa i fundador de la ciutat d’Odessa

A la imatge, Josep de Ribas Plunkett. Retrat fet per I.B. Lampi el 1796 i conservat al Museu de la Ciutat d’Odessa.

Oriol Ribas
Publicat originalment al número 17 de la revista A Carn

En aquest article volem aproximar-nos a un personatge d’origen català gairebé desconegut a casa nostra però que, no obstant, és molt conegut a la que fou la seva terra d’adopció, Rússia. En aquell país va aconseguir la fama gràcies al seu important paper durant les guerres russoturques de la segona meitat del segle XVIII. A causa de la seva vida aventurera, entrà fins i tot en l’imaginari literari rus, on se li atribueixen uns orígens inversemblants com l’italià o l’espanyol i d’altres tan insòlits com el grec (DANILEVSKY [1970] 119).

Josep de Ribas va néixer a Nàpols el 6 de juny de 1749. El seu pare, Miquel de Ribas Boyons, fou un militar barceloní que s’havia traslladat a terres italianes, amb el grau de capità, el 1734 amb les tropes borbòniques que arrabassaren el regne de Nàpols a la casa d’Àustria i instauraren una nova dinastia amb Carles de Borbó (fill de Felip V que, posteriorment, regnaria aqui com Carles III). Ja establert a la ciutat del Vesuvi, Miquel de Ribas esdevingué oficial major de la Secretaria d’Estat i Guerra del Regne de Nàpols. La seva esposa, i mare del nostre personatge fou Margarita Plunkett, procedent de la noblesa anglo-irlandesa (DEL VAL [2008] 30).

Seguint les passes del pare, Josep de Ribas féu carrera militar, servint a l’exèrcit napolità. El 1769 conegué al comte Aleksei Orlov, que comandava la flota russa a la Mediterrània. La causa de la presència russa en aigües meridionals era deguda a la guerra que aquesta potència mantenia amb l’imperi otomà des d’un any abans. Ports com el de Nàpols o Liorna es convertiren en bases de proveïment de les naus russes. Josep de Ribas, degudament recomanat pel comte Orlov, aconseguí un lloc dins la flota i arribà a participar a la batalla naval de Txesme (7 de juliol de 1770), a les costes turques, on es va distingir en la preparació de brulots (vaixells incendiaris que hom llençava contra les naus enemigues)(GÜELL [2011]).

En retornar la flota russa a les seves bases italianes, Orlov li proposà d’anar a Rússia per acompanyar el fill il.legítim que l’emperadriu Caterina havia tingut amb el seu amant Grigori (germà del comte Orlov), fill que en aquell moment es trobava internat en una escola de Leipzig (Saxònia). En arribar a Sant Petersburg, Ribas serví dins l’exèrcit de Caterina la Gran on, el 1774 assolí el rang de capità. Hem de recordar que durant els segles XVII i XVIII Rússia es trobava en un període de modernització iniciat pel tsar Pere I, i molts militars, científics o arquitectes estrangers eren ben rebuts a les més altes esferes de l’administració imperial. De fet, quan Josep de Ribas arribà a Sant Petersburg, el país feia ben poques dècades que havia abandonat literalment l’Edat Mitjana.

A Rússia, el seu nom fou russificat com a Osip Mikhàilovitx Deribas. La forma Mikhàilovitx correspon al patronímic (nom del pare, en el seu cas Miquel) que es posa en segon terme desprès del nom i abans del cognom.

El 27 de maig de 1776 es casà amb Anastàsia Ivanovna Sokolovaya, dama de companyia de l’emperadriu Caterina(DEL VAL [2008] 175). Aquest matrimoni, no cal dir que li obrí moltes portes i que va influir directament en la projecció de la seva carrera. Ribas fou del grat del príncep Grigori Potemkin, amant de Caterina i governador dels territoris propers al Mar Negre, recentment conquerits als turcs. Quan novament el 1787 l’imperi rus tornà a entrar en guerra amb l’otomà, Josep de Ribas detenia el grau de brigadier de l’exèrcit rus, i participà plenament en el nou conflicte.

L’objectiu dels russos era foragitar els turcs de la costa nordoriental del Mar Negre, cosa per la qual calia conquerir la fortalesa d’Otxàkov, ben protegida per la flota de l’almirall turc Hassan Paixà. El juny de 1788, sota el comandament de Potemkin, les tropes russes encerclaren la ciutat per terra i per mar, on la flotilla naval dirigida pel príncep alemany Karl- Heinrich von Nassau-Siegen comptà amb la presència de Josep de Ribas. Aquest, que ja s’havia distingit (recordem-ho) a Txesme el 1770 participant als atacs amb brulots contra les naus turques, tornà a fer ús del seu enginy dirigint les llanxes canoneres que finalment feren caure la resistència turca de l’illa de Berezan, a l’entrada del port d’Otxàkov. Aquest fet possibilità la victòria russa el 17 de desembre de 1788. Ribas fou condecorat amb l’Orde de Sant Vladímir i a principis de 1789 fou ascendit a general major. Però no tot foren alegries. Durant aquesta campanya fou víctima d’unes febres palúdiques de les que mai no arribà a guarir-se, ressorgint-li en ocasions i acompanyant-lo fins al dia de la seva mort (DEL VAL [2008] 374).

El setembre de 1789 Ribas tingué un paper destacat en la presa de la plaça forta d’Hadzhibej. Per aquests fets, fou condecorat amb l’Orde de Sant Jordi de Tercera Classe. L’any següent participà en el fet d’armes més decisiu d’aquell conflicte, l’assalt a la ciutat-fortalesa d’Ismaïl, situada a les ribes del Danubi. Sota les ordres del general en cap (posteriorment mariscal) Aleksandr Suvorov, el 22 de desembre de 1790 Josep de Ribas aconseguí amb els seus granaders prendre a l’assalt un dels bastions de la fortalesa. Trencades les defenses turques, les tropes russes assaltaren la plaça, que caigué aquell mateix dia. Com a premi per la gesta de ser el primer en entrar a la ciutat (DEL VAL [2008] 279) Josep de Ribas rebé la felicitació personal de l’emperadriu Caterina, la qual el recompensà amb una gran propietat rural amb més de vuit-cents serfs a la regió de Mogilev (recordem que la servitud no es va abolir a Rússia fins al 1861).

Desprès de la pau de Iassi entre els imperis rus i otomà (1792), Josep de Ribas fou nomenat contraalmirall el 3 de desembre de 1792, passant definitivament a la Marina (tot i haver lluitat gairebé sempre dirigint flotilles, Ribas estava inclòs a l’exèrcit de terra).

L’emperadriu Caterina, conscient de que la costa conquerida al Mar Negre necessitava ports per a desenvoluparse econòmicament i militar, ordenà la creació de comissions per estudiar els millors llocs d’emplaçament. Josep de Ribas fou un dels comissionats i proposà l’antiga fortalesa turca d’Hadzhibej com a un dels indrets més idonis. La construcció del port i de la ciutat començà el juliol de 1793 sota la supervisió de Ribas. Aquell mateix any, fou ascendit a vicealmirall. La nova ciutat prengué el nom d’Odessa, en honor de l’antiga colònia grega d’Odyssos, situada a prop. Fou poblada per gent de diferents nacionalitats, atreta pels privilegis que l’emperadriu atorgà: francesos, anglesos, búlgars, italians i, entre d’altres, mariners de la flota de Josep de Ribas (ZUCCHITELLO [2008] 141).

El 17 de novembre de 1796 moria l’emperadriu Caterina II i era succeïda pel seu fill Pau I. Aquest, a causa de la seva personalitat inestable i els seus deliris de grandesa, s’anà guanyant l’enemistat de l’estament militar i nobiliari de l’imperi. En un principi, el nou emperador desconfià de Ribas a causa de l’alt prestigi que havia aconseguit sota el regnat de la seva mare, i no menys pel fet de l’acusació de malversació de cinc-cents mil rubles destinats a la construcció d’Odessa (DEL VAL [2008] 316). Tanmateix, conscient de la tasca que havia efectuat amb la nova ciutat, i havent desestimat els càrrecs delictius la comissió d’investigació, el 18 de setembre de 1799 fou ascendit a almirall. Era la culminació d’una carrera destinada a donar la glòria a les armes russes.

Aquells anys, Ribas freqüentava un dels salons més refinats de Sant Petersburg, el d’Olga Zherebtsova (germana de l’últim favorit de Caterina II, Platon Zubov). Aquell saló era visitat assíduament per la baronessa Maria de Bode, la qual, pocs anys més tard, seria l’esposa d’un altre català a Rússia estant, Antoni Colombí Payet (1749-1811), fill de Tossa de Mar i primer cònsol general d’Espanya (ZUCCHITELLO [2008] 229). No es té constància que els dos catalans (l’un d’origen i l’altre de naixement) arribessin mai a conèixerse.

S’ha afirmat (BRIAN-CHANINOV [1944] 303) que Josep de Ribas va participar, juntament amb el governador de Sant Petersburg von Pahlen, el comte Nikita Panin i l’ambaixador britànic lord Withworth, en un complot contra l’emperador Pau I per apartarlo del poder i posar al seu fill Alexandre al tron. Aquesta es la versió que sembla prevaldre sobre la vida del nostre protagonista. Personalment, ens és difícil creure que una persona com Josep de Ribas, ascendida per l’emperador Pau a un alt rang militar, i havent netejat el seu nom de l’acusació de malversació, hagués pogut participar activament en dit complot, tot i reconeixent que podia estar-ne al corrent. Com fos, Pau I fou, efectivament, assassinat el 23 de març de 1801 a les seves estances privades i Alexandre fou proclamat nou tsar. Ribas havia sofert una crisi de febres palúdiques i sembla que (del Val [2008] 376), el 2 de desembre de 1800 hauria estat emmetzinat per tal que, enmig dels seus deliris, no delatés la conxorxa del magnicidi. Josep de Ribas fou enterrat a Sant Petersburg. Deixà dues filles: Sofia i Anna.

BIBLIOGRAFIA

BRIAN-CHANINOV [1944] BRIAN-CHANINOV, NIKOLAI. Historia de Rusia. Barcelona: Luis de Caralt, 1944.

DANILEVSKY [1970] DANILEVSKY, GRIGORI PETROVICH. La Princesa Tarakanova. En: Maestros rusos I.Barcelona: Ediciones Rodegar, 1970 [l’obra original fou escrita el 1883].

DEL VAL [2008] DEL VAL Y MEDINA, DIEGO MERRY. El súbdito de la Zarina. Barcelona: Roca Editorial, 2008.

GÜELL [2011] GÜELL, MANEL. “Brulots a la guerra dels Segadors”. A Carn! [en línia –pdf-], Gener de 2011, núm. 15, 4-8 [Consulta Gener de 2011]. Disponible a: .

ZUCCHITELLO [2008] ZUCCHITELLO, MARIO. Un català a la cort dels tsars: Antoni Colombí Payet, comerciant i primer Cònsol General d’Espanya a Rússia [Tossa 1749-Sant Petersburg 1811]. Barcelona: Direcció General del Patrimoni Cultural, Subdirecció General d’Arxius. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya, 2008.

http://www.acarn.cat/
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01767

Fenòmens musicals russos a Internet

2011-11-09T08:39:00.000-08:00

Fa uns dos anys, parlàvem en aquest blog d'una cançó dedicada a Putin que s'havia convertit en tot un fenòmen musical a Rússia: la peça duia per nom Takogo kak Putin (en vull un com en Putin). Es tracta d'una cançó en la que dues noies volen una parella que reuneixi les característiques del primer ministre rus Vladímir Putin: que sigui fort, esportista, dur, que no begui...tota una declaració de principis, vaja.

Hi ha d'altres fenómens musicals russos que corren per la xarxa. A diferència del que acabem d'esmentar, es tracta de cançons que ja tenen uns quants anys i que internet (youtube, més concretament) han tornat a recuperar.

En primer lloc, us vull presentar a Mr. Trolololo:

Qué te d'especial aquesta cançó oblidada dels anys 60? Doncs que no tè lletra. I per quin motiu? perquè la censura soviètica va fer-la eliminar. El motiu: parlava d'un cowboy que tornava al seu ranxo desprès de molt de temps fora de casa. El poder comunista no podia`permetre que es lloessin les virtuts dels vaquers nordamericans i va exigir a Eduard Khill (.el cantant) que la canviès. Peró Khil va optar per cantar-la sense lletra. Els internautes (concretament dels Estats Units) la van descobrir farà uns dos anys i Mr. Trolololo, (com es anomenat a causa dels sons que fa durant la interpretació), s'ha convertit en un fenòmen mundial. Fins i tot hi ha qui en demana una gira mundial. La veritat es que (opinió personal) la cançó es agradable i la melodia s'enganxa bastant.

Eduard Khill tè actualment 77 anys i no se'n sap avenir de que l'èxit mundial (a Rússia es prou conegut) li hagi vingut durant la vellesa.

Aquest altre vídeo potser resultarà familiar a alguns:

Qui hagi vist el programa APM? que emet TV3 potser haurà reconegut aquests nois que vesteixen roba quica i canten aquesta peculiar cançó. La peça es diu Novy God (Any Nou) i ens parla de la felicitat i significat d'aquesta festa.

El grup, que cantava a finals dels anys 90, duia per nom Steklovata (Fibra de vidre) i va durar poc, per sort (opinió meva un altre cop).

Seguirem remenant la xarxa per buscar més fenòmens!!

El somni que venia de Moscou

2011-10-15T07:39:00.000-07:00

Si a l'estiu parlàvem d'una grata sorpresa bibliogràfica per a nosaltres al ressenyar un llibre sobre viatgers russos a Catalunya, novament hem tingut una gran satisfacció al llegir La Catalunya soviètica de Ramon Breu. Decididament, aquest any està éssent bastant fecund pel que fa als llibres que fan referència a les relacions catalano russes...

El llibre de Breu es un magnífic anàlisi de l'impacte que va tenir la Revolució Russa de 1917 a casa nostra: des de l'admiració de l'anarquisme català per als revolucionaris russos fins a la participació de catalans a l'Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial; des de l'estrena del film d' Eisenstein El cuirassat Potemkin a Barcelona el 1930 fins als cartells d'inspiració soviètica de Josep Renau que tan famosos van ser durant la Guerra Civil.

Un capítol apart mereixen els viatgers catalans que anaren a l'URSS als anys vint i trenta: l'estat soviètic era un pol d'atracció per a molts intelectuals i polítics europeus i els catalans no en foren una excepció: Sabíeu que Francesc Macià anà a Moscou el 1925 per sondejar una possible ajuda soviètica per a l'alliberament de Catalunya?; i qué dir del magnífic (i ja ressenyat en aquest bloc) testimoni de Josep Pla del seu viatge a Rússia el 1925?. Allà tinguè la sort de tenir un guia d'excepció: Andreu Nin, el gran traductor dels clàssics russos al català i que després tindria un tràgic destí assassinat pels esbirros de Stalin el 1937.

Tal com s'afirma al llibre, el Comunisme fou una ideología que causà milions de morts, peró no es pot negar la influència que exercí en multitud d'homes i dones a tot el món a causa de l'anhel de llibertat que transmetía. Sobre aquest anhel i sobre el coneixement que es tenía de l'URSS a Catalunya es del que parla aquest llibre.

La Catalunya soviètica
Ramon Breu
Ara Llibres
2011
200 pàgines
19,90€

Llibre: La imatge de Catalunya a Rússia

2011-07-05T07:28:00.000-07:00

Una de les grates sorpreses que hem tingut aquest any ha estat la compra de La imatge de Catalunya a Rússia. Notes de viatgers russos dels segles XIX i XX, de Josep M. Farré. L'autor, que havia estat diplomàtic a Moscou va fer una tasca investigadora d'aquelles que fan història: es va dedicar a cercar relats de viatgers russos que havien estat a Catalunya i ho havien plasmat en els seus llibres i articles. Per a fer-ho, va fer una intensa cerca en arxius moscovites.

El segle XIX es es segle del Romanticisme, i a l'igual que molts anglesos o francesos, els russos veuen en la Península Ibèrica un lloc exòtic, mig morisc, amb ballarines de colors, bandolers i un aire orientalitzant. Grans escriptors com Andersen, Merimée o Washington Irving visiten Espanya i descriuen el seu tipisme, peró...quan visiten Catalunya descriuen una terra laboriosa, més semblant a França o al Centre d'Europa. No els sembla el mateix país i veuen que la gent es diferent, que no encaixen amb el que han vist a la resta de la Península. El Fet Diferencial.

Mirem, si no, algunes opinons de viatgers russos a la Catalunya Industrial del segle XIX i principis del XX:

Barcelona, ja ho he dit, no és pas una vila espanyola, a penes resta catalana. És un sentinella avançat de la península, és més francesa que no s'ho creu ella mateixa....La riquesa de saba que corre en aquesta activa ciutat, la fa diferent d'altres viles d'Espanya
(Anatoli Nikolàevitx Demídov, 1847)

El poble senzill mira els castellans com a estrangers, com, per exemple, el nostre mugic mira el turc o l'alemany. Per a ell tots els espanyols son soldatones que arriben a Catalunya per recaptar impostos i apartar la gent pacífica del treball, tot sotmetent-los al servei de Castella, que s'ha convertit en un poble més dolent.
(Isaac Iàkovlevitx Pavlovski, 1885)

Ofendreu amb cruesa un català si li dieu castellà o espanyol. La seva llengua s'assembla al francès. Aixó es el Llenguadoc de Provença. Catalunya odia Espanya com tot país ric i il.lustrat pot odiar un de rapinyaire, dropo i ignorant que viu a costa seu.
(Vassili Ivànovitx Nemiròvitx-Dàntxenko, 1886)

Catalunya està sotmesa a forts impostos i aporta la meitat del pressupost espanyol...A Catalunya no veus pobres, que tant pul.lulen a les províncies centrals. Els menestrals i els pagesos es vesteixen bé i es comporten amb dignitat. Quan entren en un vagó donen la mà a tothom, tant si es tracta d'un oficial com d'un capellà; als cafès i als teatres veus sovint les bluses blaves del pagès al costat de l'esplèndid vestit de burgès; per a un advocat o un doctor no es considera cap malcasament maridar-se amb una pagesa.
(Aleksei Antònovitx Werner, 1909)

Veiem com aquests viatgers doncs, van veure que Catalunya es ben diferent de la resta d'Espanya. Fins i tot ja parlen del dèficit fiscal!

Entre els viatgers hi ha curiosos com el noble Anatoli Nikolàevitx Demídov; periodistes com Isaac Iàkovlevitx Pavlovski o Aleksei Antònovitx Werner; diplomátics com Iuri Iàkovlevitx Soloviov o fins i tot medievalistes que van arribar a ser invitats als Jocs Florals com Vladímir Konstantínovitx Piskorski, entre d'altres. Alguns, com Pavlovski, Dàntxenko o Díkgof van fer amistat o coneixença amb autors catalans com Narcís Oller, Àngel Guimerà o Eugeni d'Ors.

Per tant, recomanem aquest llibre no nomès com a russòfils o bibliòfils, sinó com una bona manera de conèixer des d'uns ulls completament neutrals com era la Catalunya dels nostres besavis i rebesavis.

La imatge de Catalunya a Rússia
Notes de viatgers russos dels segles XIX i XX
Josep M. Farré
Pagès editors
2010
216 pàgines
15€

Benvinguts de nou!

2011-07-03T08:48:00.000-07:00

Després de més d'un any de no realitzar cap entrada en aquest blog tornem a estar disposats a seguir amb la tasca cultural que vam començar ja fa gairebé tres anys amb la creació del nostre blog "Rússia al Cor". Per tant, molt aviat tornarem a posar articles sobre Rússia, la seva cultura, la seva història i les relacions d'aquella terra amb la nostra, Catalunya.

Questions personals ens han fet allunyar-nos de vosaltres aquest temps que hem estat sense escriure res. Peró ara tornem a iniciar aquesta tasca tot esperant que sigui del vostre interés (moltes gràcies a tots aquells que m'han preguntat si el blog continuava o m'han enllaçat durant aquest temps d'inactivitat). Havent vist que no era una feina inútil sinó que hi ha gent interessada en el tema, tornem doncs a reiniciar-la!

Добро пожаловать!!!

Els russos a la Guerra Civil Espanyola (I)

2010-06-11T03:08:00.000-07:00

Començem una sèrie d'articles sobre la presència russa a la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Escriurem aquest petit estudi des de 4 vessants diferents: diplomàtica; de seguretat (policia secreta i maniobres de la NKVD); militar (armes, instructors) i finalment la presència de russos blancs lluitant amb les tropes franquistes.

De tothom es sabut l'ajuda que la Unió Soviètica va donar a la República espanyola durant gran part del conflicte, donat que la victòria del Front d'Esquerres a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 entrava de ple dins la política de suport als Fronts Populars (aliança entre comunistes, socialistes i social-demòcrates) promulgada per Stalin. Així fou a França i tambè a Espanya, on, a partir del 18 de juliol començen a aparèixer instructors i militars russos. Peró per arribar aquí, hem d'analitzar primer les relacions diplomàtiques entre la URSS i la Segona República Espanyola. Aixó es el que farem en aquest primer article.

Diplomàcia

La Segona República Espanyola estabí relacions diplomàtiques amb la URSS el juliol de 1933. Fou per tant dels últims països europeus en fer-ho (la dictadura de Primo de Rivera difícilment haguès pogut reconèixer un país com la Unió Soviètica). Com a primer ambaixador el Kremlin escollí a Anatoly Lunatxarsky (1875-1933). Aquest intel.lectual marxista havia estat una de les mans dretes de Lenin peró no poguè arribar a presentar les credencials ja que morí sobtadament a Menton (França) durant el viatge fins a Espanya.

Els dos diplomàtics més coneguts a l' Espanya republicana foren sens dubte Marcel Rosenberg, ambaixador a Madrid, i Vladimir Antonov-Ovseenko, cònsul a Barcelona. Del primer no en tenim gaires dades, peró fou enviat en substitució de Lunatxarsky. L'Ambaixada a Madrid es convertí a partir del juliol de 1936 en el "centre d'operacions" de totes les activitats soviètiques a Espanya. Rosenberg fou simplement una façana legal que tinguè la missió de protegir els ciutadans i militars soviètics presents al conflicte. Com tants d'altres comunistes, fou cridat a Moscou el 1937 i executat durant les purgues de Stalin. Aquest era l'agraïment que el líder soviètic tenia preparat a molts dels que el serviren fidelment.

A Barcelona, representant la URSS, hi vinguè una veritable figura: Vladímir Antonov-Ovseenko (1883-1939). Ovseenko era la representació perfecta d'un bolxevic clàssic, marxista de primera hora, participant a l'assalt al Palau d'Hivern (fet que es considera l'inici de la Revolució Russa), membre del Politburó soviètic i finalment, diplomàtic.

Antonov-Ovseenko gaudí de gran popularitat a Catalunya durant la Guerra, ja que mantinguè un alt perfil públic (aparicions en manifestacions de suport a les tropes republicanes, discursos des del balcó del Palau de la Generalitat, domini del català...), peró igual que Rosenberg a Madrid, fou una "pantalla" per canalitzar l'ajuda soviètica. Des del Consulat de l'URSS a Barcelona (Avinguda del Tibidabo, 17-19), convertit en un autèntic búnker, es dirigí gran part de la organització militar i policial soviètica a la zona mediterrània republicana. Tot i aquesta milimetrada organització, la popularitat d' Ovseenko li feu perdre la discreció, ja que sembla que donà suport al POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista; trotskistes, i per tant enemics declarats de Stalin i la URSS) i fou destituït a petició de Juan Negrín, president del govern espanyol i fidel seguidor de les directrius de Moscou. Aquesta destitució no cal dir que influí en la seva execució el 1939, una altra vegada com a pagament de Stalin a la seva brillant carrera com a comunista conscient.

El cònsul soviètic a Barcelona Vladímir Antonov-Ovseenko al costat del President Lluís Companys

Alexander Bogdanov i el cosmisme rus

2010-03-29T02:27:00.000-07:00

Recentment s'acaba de publicar Estrella Roja (Ed. Nevsky Prospects, 2010) d'Alexander Bogdanov (1873-1928). Aquest metge, escriptor, revolucionari, filòsof i altres coses més, el podríem considerar un personatge del Renaixement si no fos per l'època, les circumstàncies històriques i socials que li tocaren viure i certes extravagàncies que tot seguit veurem.

Sobre aquest llibre, en podem dir poca cosa perque encara no el tenim, peró havent-ne llegit referències en un article publicat fa deu anys i alguna ressenya literària a la xarxa, adelantarem que, escrit el 1908, representa un pas més en la creació de la ciència-ficció moderna (que tinguè en Jules Verne i H.G.Wells els seus màxims exponents). En suma, relata el viatge d'un militant comunista a...Mart!! on pot veure amb els seus propis ulls una societat marciana basada en el socialisme: allà els treballadors han aconseguit el poder i estan dirigits per una tecnocràcia dirigida: les ciutats son ultramodernes i els marcians son uns èssers amb gran longevitat ja que, mitjançant transfussions de sang han aconseguit allargar la vida. Leonid (nom del protagonista) veurà amb els seus propis ulls el que seria la Terra si la seva ideologia arribès al poder, i pel que sembla, no tot era del color de rosa a Mart. I recordem que la novela fou escrita deu anys abans de l' arribada dels bolxevics al poder.

Aquesta es la vessant més literària de Bogdanov, peró si mirem la seva biografia, veurem que en aquesta novela contè elements coherents amb el que creia (i no estem parlant amb la creença en marcians, per cert, abans que algú pugui imaginar que les coses van per ací). Bogdanov (de nom real Alexander Malinovski) era fill d'una familia de docents i de ben jove despertà en ell una gran passió per la ciència, la literatura i la política, activitat, aquesta darrera, que li comportà estades a la presó, períodes d'exili i el reconeixement del mateix Lenin de Bogdanov com a futura promesa dins el moviment bolxevic. Durant la seva etapa d'agitador polític tambè exercí de metge i escriguè alguns tractats d' economía i filosofia, camps en el qual demostrà ser bastant competent. Després de 1917 quedà en un segon pla respecte la classe dirigent comunista i el trobem dirigint l'Institut de la Sang de Moscou. Qué era aquest institut?

Bogdanov creia (seguint a filòsofs russos del s.XIX com Fiódorov) que era possible allargar la vida per mètodes científics. Això es basava en l' anomenat Cosmisme rus. El cosmisme es una tendència filosòfica exclusivament russa que pregona el millorament de les condicions humanes mitjançant la ciència i l'espiritualitat, tot una mica New Age, com diríem avui. Segons els cosmistes, l'Home, la Natura i fins i tot la Ciència formen un Tot i si aquests estan harmonitzats, es pot aconseguir acabar amb els sofriments de la vida humana. El mateix Fiódorov abans citat creia possible la ressurreció dels morts i aconseguir l'immortatiltat mitjançant medis científics (per desgràcia les seves investigacions no van donar cap fruit...) i afirmà que l'Home s'havia de superar a ell mateix obrint-se a l'Univers. Aquesta xerrameca tan pseudoespiritual, peró, fou seguida per gent com Tsiolkovski, pioner de la tècnica espacial (creà els primers coets propulsats) i influí en no poc grau en el posterior programa espacial soviètic. Quan Gagarin arribà a l'Espai, això fou saludat com un èxit inigualable (i ho era) amb termes metafísics (es parlà d'un nou Prometeu, de la creació de l' Home Interplanetari,etc) poc freqüents dins el materialisme marxista. Aquesta fou l' herència més visible del cosmisme.

I Bogdanov i el seu Institit de la Sang?. En aquella institució, Bogdanov experimentà amb transfussions de sang per saber si era possible rejuvenir i allargar la vida, fins que, injectant-se sang d'un noi tuberculós, quedà infectat i morí el 1928. Bogdanov aquí se'ns mostra com una mena de científic boig víctima dels seus experiments. I es que potser, tot i el noble propòsit de gent com Fiódorov i Bogdanov d'allargar la nostra estada en aquest Món, la Natura es el que es i hem d'assumir que algun dia deixarem de ser-hi (o no).

Per cert, que l'idea de momificar el cos de Lenin sorgí d'aquest Institut com a preservació del cos del Líder i metàfora de la immortalitat de les seves idees. Com veiem, ni el Comunisme escapa de la por a la mort i tot i intentar-ho amb mètodes científics, també creu a la seva manera en una transcendència i en un més enllà igual que ho fan les religions.

Alexander Bogdanov (1873-1928)

Mòmia de Lenin

Testimonis catalans sobre Rússia (III). Josep Pla

2010-02-15T08:22:00.000-08:00

Josep Pla i Casadevall (1897-1981) fou un dels escriptors més prolífics en llengua catalana. Des de ben jove, destacà en la prosa i en les descripcions de paisatges, gent, costums...

El nostre paisà (era empordanès) fou un reconegut periodista i durant la Segona República es feren famoses les seves cróniques parlamentàries. Després de la Guerra Civil (en la que tingué un paper encara discutit per molts a causa de la seva estada en territori de l' Espanya Nacional), fou un dels fundadors de l'Editorial Destino (que encara existeix) i poguè escriure lliurement en català. Aquesta editorial publicà els 45 volums de la seva Obra Completa, una bona mostra de la capacitat literària d' aquest autor.

El 1925, des del diari barceloní La Publicitat, rebè l'encàrrec de viatjar a Rússia per descriure els canvis que s'hi havien produït arran de la Revolució de 1917. Lenin ja era mort, peró el règim soviètic era gairebè desconegut arreu, així que molts periodistes i escriptors occidentals hi anaren durant la dècada dels vint per transmetre als seus lectors les impressions viscudes a la Rússia Soviètica. En aquells anys, Stalin encara no havia engegat el seu terror i el país vivia amb relativa llibertat, així que tot el món estava expectant per veure com funcionava l'experiment comunista. El nostre paisà Pla en fou un dels observadors. Fruit d'aquell viatge, en sortí el llibre Rússia, notícies de la URSS. Una enquesta periodística, de la que us n' oferim un petit fragment. Aquest està tret de l'edició de l' Obra Completa (Ed. Destino, 1974), vol. 5, pàg. 481-482:

El plat fort de Moscou -ja ho podeu suposar- es el Kremlin. Tothom n'ha llegit descripcions o n'ha sentit contar les belleses i les gràcies. Jo us diré només que la visió del Kremlin m'ha proporcionat una de les més grans emocions de la meva vida i que considero que per a veure aquest monument val la pena de passar per les incomoditats, no ja del viatge llarguíssim que cal fer per arribar fins aquí, sinó d'un viatge doblement llarg i pesat. Hi deu haver a Europa cinc ciutats indiscutibles: Roma, París, Londres, Constantinoble i Moscou. Moscou s'ha de posar en el rengle sense dubtar un moment, perquè el Kremlin és el millor que hi ha.

No sé si sabeu que Moscou és una ciutat amb riu. És un riu petit, com el Sena a París, i se'n diu el Moscova. Divideix la ciutat en dues parts desiguals. A la riba dreta hi ha la part més petita, que té poc interés. La veritable ciutat queda a la riba esquerra i fa com un semicercle sobre el diàmetre del riu. La part vella de Moscou queda al centre del diàmetre i s'estèn davant el riu. La ciutat nova li fa com una mena de capa roja i blanca i verda. I el Kremlin queda al mig del barri antic, davant el riu i encarat al sud-est, mirant totes les Rússies.

Passejant pel riu, podeu tenir una idea del que era el Moscou vell. Era un recinte tancat amb una muralla xinesa de rajols vermells, amb uns merlets més decoratius que militars i unes torres de vigilància brodades i pintades. Tot això encara avui es conserva intacte. Aquesta part antiga, peró, està dividida naturalment en dos compartiments, separats per una de les places més impressionants d'Europa: la Plaça Roja. El compartiment de l'esquerra, mirant al riu, formava la ciutat antiga i devia èsser habitada per la pobrissalla. avui, aquesta part és la City de Moscou: conté cases de despatxos, grans magatzems, una galeria monumental i moltes altres construccions modernes. De tota manera, s'ha conservat l' amplada dels carrers -que és minsa- i alguna casa antiga i fosca. A l'hora del treball en aquest barri es concentra l'animació de la ciutat i rumoreja com un rusc.

Maria Martí

2010-01-19T00:11:00.000-08:00

Agraïm sincerament al sr. David Duaigües que ens hagi permés publicar aquest article i el permís per reproduïr-hi les imatges que hi apareixen.

Encetem aquest any amb un article sobre uns fets ocorreguts ja fa un quant temps i que, al nostre entendre, van merèixer molt poca atenció (només uns quants articles a la premsa catalana i alguna presència a internet). Primer de tot hem de dir que nosaltres, ni neguem ni afirmen aquesta història. Es a dir, que la nostra postura es simplement informativa i, a partir d'aquí, que tothom tregui les conclusions que li semblin més oportunes. Dit aixó, anem a explicar el cas de Maria Martí.

El senyor David Duaigües, resident a les terres de Lleida, va començar a interessar-se per la història de la seva mare, Carme Martí, quan aquesta li explicà que, havent nascut a la coneguda Maternitat d'Elna (dirigida per l'infermera suïssa Elisabeth Eidebenz i que acollí moltes mares i nens desprès de la Guerra Civil) i posteriorment, vivint a l'orfanat de Girona a partir del 1942, va començar a rebre les visites de Maria Martí (la seva mare) fins que aquestes van cessar el 1956. A partir d'aquí, es perd la pista de Maria Martí.

Intrigat per aquesta desaparició. la família Duaigües-Martí comença a investigar que se'n havia fet de Maria Martí i troben que havia mort el 1990 en una residència d'ancians de Girona. Sembla que hi havia ingressat el 1983 i ningú n'havia informat a la filla ni a ningú de la família. Fins aquí, es un cas que, lamentablement, pot passar. Peró el cas es que les monges i el personal de la residència van dir a la família que la senyora Maria Martí hi estava amagada i que era un secret la seva presència en aquell establiment..

Un altre fet molt estrany era que la data de naixement de Maria Martí no corresponía amb el seu aspecte físic (hi ha fotos d'ella durant l'estada a la residència). N'hi havia que deien que havia nascut el 1928, altres el 1918...Peró la sorpresa arriba quan, per casualitat, s'adonen que Maria Martí (hi havien fotos d'ella de quan era més jove) era molt similar amb Maria Nicolaevna Romanova, es a dir, una de les filles de l'últim Tsar Nicolau II executat juntament amb la seva família l'estiu de 1918 pels bolxevics a Ekaterinburg. Podia haver sobreviscut i fugit la filla del Tsar de la massacre a la casa Ipatiev (lloc d'execució) i haver portat una nova vida amb identitat falsa a Occident?. Era Maria Martí la filla del Tsar?.

Les comparacions fotogràfiques de diferents membres de la família son bastant impressionants:

Aqui veiem una comparació entre Maria Romanova i Carme Martí, filla de Maria Martí

Olga Romanova i Carme Martí

La Tsarina Alexandra i Maria Martí

També la cal.ligrafia es bastant similar:

A l'enquadrat groc, firma de Maria Martí. L'exterior es el de Maria Romanova

La famíla Duaigües-Martí va demanar exhumar el cadàver de Maria Martí del cementiri de Salt, on està enterrada, l'any 2007, per sotmetre les restes a una prova genètica. Tot i que les proves fetes a les restes trobades a Ekaterinburg van donar positiu, el cas es que al nínxol de Maria Martí hi faltaven ossos. Un fet bastant curiós. Les proves genètiques van donar que l'ADN autosomal dels tsars coincideix amb el de Carme Martí, filla de Maria Martí. La relació de paternitat es del 99,99%, molt concloent.

En aquest enllaç podeu seguir tota la investigació i veure-hi més proves (fotogràfiques, cal.ligràfiques, genètiques...)

Maria Romanov

Contes russos, de Francesc Serés

2009-11-30T10:04:00.000-08:00

Quaderns Crema acaba de publicar Contes russos, de Francesc Serés (Saidí, 1972). En aquest llibre, l'autor pren la personalitat de cinc suposats autors russos tot endintsant-nos en diferents problemes socials i polítics de l'història contemporània de Rússia: la relació amb el poder, els conflictes socials o el dia a dia d'un treballador, tot bevent d'escriptors tan importants com Txékhov o Gógol. Una lectura certament recomanable per a qui vulgui conèixer la realitat d'aquell país des d'una perspectiva propera peró en un entorn exòtic i llunyà com es el rus.

Contes russos
Francesc Serés
Quaderns Crema
2009
preu: 18 euros

Tsar (2009)

2009-11-23T05:44:00.000-08:00

Avui parlarem d'un d'aquells films que segurament (bé, segur) no veurem als nostres cinemes: Tsar, de Pavel Lungin. Aquesta superproducció relata el regnat d'Ivan el Terrible (1530-1584), un dels personatges més cruels i abjectes de l'història de la Humanitat: un tsar que es proclamava descendent de l'emperador romà August; que es casà sis vegades i a diferència del seu coetani Enric VIII d'Anglaterra no va fer executar cap de les seves esposes peró sí que fou capaç de matar el seu propi fill d'un cop de maça; un monarca que s'entretenia fent lluitar homes i òssos en un circ improvitzat emulant les lluites amb lleons de l'antiga Roma; un cristià fanatitzat que va crear una ordre monàstica pròpia (els oprichniks) que cavalgaven de nit pels pobles de Rússia exterminant els seus enemics; un sobirà que va ser capaç de demanar el matrimoni a la reina Elizabeth d'Anglaterra i al veure's rebutjat, li va enviar una carta parlant-li dels seus suposats problemes menstruals. En fi, un bona peça que l'història recordarà com un dels dirigents més paranoics i fanàtics que han existit mai. Tot enmarcat l'entorn gris i fred de la Rússia tardo-medieval, encara que hi ha qui hi ha trobat (igualment que en la mítica Ivan Grozny (el Terrible) de S.M.Eisenstein) una metàfora de l'stalinisme o l'abús de poder que durant molt de temps ha caracteritzat la classe dirigent russa.

El fet que alguns cinemes hagin emès la magnífica Katyn d'Andrzej Wajda, ens fa pensar que es possible que cada cop més es projectin superproduccions de l'Europa de l'Est als nostres cinemes. Esperem que així sigui.

Us posem el tràiler amb subtítols en anglès:

Ramon Llull i el vodka

2009-11-17T08:10:00.000-08:00

Agraïm a la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i al sr. Armand Sanmamed que ens hagin respost i publicat una carta que els hi vam enviar referent a les relacions entre l'insigne Ramon Llull, la traducció de les seves obres al rus ja al segle XV i la fabricació de la vodka. Ho reproduïm ja que creiem que es una informació molt interessant:

Carta del lector. Oriol Ribas: Ramon Llull i el Vodka

L’Oriol Ribas, seguidor de la nostra pàgina web i responsable del blog Rússia al cor http://russialcor.blogspot.com/ que té com a finalitat acostar dues cultures aparentment tan distants la catalana i la russa i que us recomanem, vivament, que visiteu, ens envia aquesta carta que ens ha semblat interessant reproduir i respondre. Diu l’Oriol:

"Benvolguts,

us envio un fragment de l'obra d'Alejandro Muñoz-Alonso La Rusia de los Zares (Ed. Espasa, 2007, pàg. 46) que m'ha semblat molt interessant. Parlant de la teologia russa de finals del s.XV (época en la que l'estat moscovita comença a agafar embranzida després de la dominació tàrtara), menciona (això si, referint-se a Raimundo Lulio i a la seva condició de mallorquín) la figura de Ramon Llull. Això es important, ja que de fet, no fou fins al segle XVII que es començen a conèixer autors occidentals a la cort i establiments religiosos moscovites:

Despertó un enorme interés la figura del mallorquín Raimundo Lulio y sus pretensiones de encontrar una "ciencia universal" hasta el punto que su obra Ars magna, Generalis et Ultima fue traducida al ruso. No fue esta la única influencia mallorquina y del propio Lulio en la Moscovia de esta época, ya que, por sorprendente que pueda parecer, según la tesis de G.Uspensky, en una obra publicada en Jarkov en 1818, la destilación del vodka se perfeccionó en Mallorca y fue transmitida a los genoveses por el propio Raimundo Lulio, de forma que este conocimiento llegó a Rusia a finales del siglo XIV o principios del XV , vía las colonias genovesas de Crimea. Desde nuestra perspectiva de finales del siglo XX resulta curioso señalar que fueron los médicos los principales introductores del vodka en Rusia y que esta bebida era popularmente considerada una especie de elixir de la vida dotado de ocultas propiedades curativas.

Us ho envio com a curiositat per si ho voleu investigar o publicar. Encara que sembli una nació molt pròxima, Rússia no s'obrí a occident fins al segle XVII, o sigui que veiem que, segons G.Uspensky, aquest fou en certa manera l'introductor del mètode de destil·lació del vodka (literalment “aigüeta”, en rus) entre els moscovites.

Cordialment,
Oriol Ribas"

Benvolgut Oriol,

Ramon Llull és, sens dubte, la figura més important amb què la cultura catalana ha contribuït al progrés del pensament universal. Les seves obres van influir en molts dels grans filòsofs europeus posteriors: Nicolau de Cusa, Picco della Mirandola, Ximenes de Cisneros, Agrippa von Nettesheim, Giordano Bruno, John Dee, Jacques Lefèvre d’Etaples o Condorcet i figura com un dels precursors de la informàtica per la seva influència sobre Leibniz, fins al punt que és el patró de les enginyeries informàtiques.

Llull va ser un home polifacètic, un Da Vinci medieval, interessat pels aspectes més diversos del coneixement. Filòsof, teòleg i poeta, una de les facetes menys conegudes de la seva personalitat és la de haver estat considerat un dels tres grans mestres de l’alquímia medieval, juntament amb Arnau de Vilanova i Joan de Peretallada (tots tres, curiosament, comparteixen el fet que els seus noms han estat tradicionalment llatinitzats per la historiografia espanyola amb una clara intencionalitat desnaturalitzadora).

Ramon Llull és el primer autor europeu que descriu el procés de destil·lació de l’alcohol. Arnau de Vilanova és el primer que descriu aquest procés no com a una mera teoria, sinó amb els detalls tècnics que permetien dur-la a la pràctica i és el primer que, a Europa, aprofita la descoberta per a usos terapèutics. Una altra de les descobertes de Vilanova va ser que els esperits d’alcohol barrejats amb plantes aromàtiques potencien la seva acció. Quant a Joan de Peratallada, va escriure un tractat molt influent titulat De consideratione quintae essentiae en què designava l’alcohol amb el termes aqua vitae o quinta essentia, que considerava la panacea contra tota malaltia. La seva defensa de la quinta essentia va ser molt important ja que va animar els farmaceutics a buscar i extreure altres quintes essències de minerals i plantes fet que va posar les bases de la iatroquímica que es va desenvolupar el segle XVI, fundada per Paracels.

Per això, no ens ha d’estranyar que Muñoz Alonso ens parli de la influència de Llull en la teologia russa ni que Uspensky el consideri l’introductor del mètode de destil·lació del vodka.

Cordialment,
Armand Sanmamed

enllaç: Ramon Llull i el vodka

Les illes de la fí del món

2009-11-16T11:40:00.000-08:00

Avui viatjarem a un dels indrets més curiosos del planeta: les illes Diomedes. Poca gent ha sentit parlar d'aquestes dues illes que es troben a l'Estret de Bering, lloc de separació entre Euràsia i Amèrica. Qué tenen d'especial? Doncs entre d'altres coses, es un dels pocs llocs de la terra on es pot viatjar en el temps. Si, si, tal com sona. L'explicació peró es bastant simple: les dues illes estan separades per la Línia Internacional de canvi de Data, o sigui que, mentre en una illa es avui, a l'altra ja es demà, estant el viatge en el temps distanciat en l'espai per només 1 km...

Situació de les Diomedes

Aquestes illes també tenen una altra particularitat: Si haguès esclatat un conflicte durant la Guerra Freda, segurament hauria estat un dels primers llocs a rebre: l'illa gran ( illa Ratmanov) es de Rússia, i la petita (Little Diomede), dels Estats Units. Tot i que foren descobertes pels russos al segle XVIII, quan el 1867 el tsar Alexandre II es venguè Alaska als americans, la nova frontera es traçà entre les dues illes. I com eren les relacions humanes entre elles, ja que estan habitades? Doncs tot i que en un principi bastant estretes (els habitants autóctons son esquimals que vivien de la pesca a les mateixes aigües), als anys cinquanta els soviètics van evacuar la seva illa i van traslladar la població al continent, posant-hi una base militar. Actualment només hi viuen unes 150 persones en un petit poblat de l'illa americana.

A l'illa de l'esquerra (EE.UU) es avui, mentre que a l'altra (Rússia) ja es demà.

Ferran Sor, el músic català que va inaugurar el Teatre Bolxoi

2009-11-04T01:01:00.000-08:00

Reproduïm, amb permís del seu autor, el sr. Armand Sanmamed, una petita biografia d'aquest personatge fins ara desconegut per a nosaltres i que ,com a russòfils i catalans, ens ha cridat molt l'atenció. L'original (així com d'altres informacions interessants sobre la nostra història) el trobareu a la web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya

L’Escolania de Montserrat, de la qual tenim notícies escrites des de principis del segle XIV, ha estat, tradicionalment, bressol de bons músics, alguns dels quals han aconseguit un reconeixement universal. Un d’aquests músics de fama universal, tot i que força desconegut encara entre nosaltres, va ser el guitarrista i compositor Ferran Sor ( o Sors).

Ferran Sor va nèixer a Barcelona, l’any 1778. Es va formar com a músic a l’Escolania de Montserrat. Tot i que durant la guerra del Francès, en un primer moment, va combatre els francesos, es va acabar afrancesant i va haver de marxar a l’exili, amb el retorn al poder de Ferran VII. Va viure a París, entre els anys 1813 i 1815, i a Londres, entre 1815 i 1823, any en què es va traslladar a Rússia. Va compondre ballets, simfonies, música religiosa, cançons i, fins i tot una òpera. Va ser un músic i compositor reconegut en la seva època i, més enllà, ha esdevingut un dels grans referents mundials de la guitarra, sobretot pel seu cèlebre tractat Méthode pour la Guitare, considerat un clàssic d’aquest instrument.

A Rússia va tenir una consideració especial: va compondre una marxa fúnebre per al funeral del tsar Alexandre I i el ballet Hercule et Omphale per a la coronació de Nicolau I. El seu ballet Cendrillon va ser l’obra escollida per inaugurar el famós Teatre Bolxoi de Moscou, el 18 de gener de 1825.

L’any 1827 va tornar a París on residiria fins a la seva mort, l’any 1839.

Armand Sanmamed

La misteriosa vida de Sadurní Ximénez (i II)

2009-10-15T01:02:00.000-07:00

Com hem vist, Sadurní Ximénez portava una vida dedicada a l'intriga i als viatges durant la seva llarga etapa russa. No obstant, la literatura també era un dels seus interessos. Coneixedor profund dels escriptors russos, fou el primer traductor de les obres d'Anton Txékhov (autor, entre d'altres, d'Oncle Vània; La gavina, L'hort dels cirerers...) al castellà. A mig camí entre la literatura i l'ideari polític, se sentí atret per les idees paneslavistes i tradicionalistes de Dostoievski. Aixó implicava una certa mentalitat reaccionària i la consideració del Tsar com a garant de l'estabilitat russa i encarnació del seu caràcter nacional. La seva suposada col.laboració amb els serveis secrets russos i els seus escrits al diari petersburgués son una bona mostra de l'identificació de Ximénez amb el conservadurisme rus d'aquell temps.

El 1917 tot canvià. La Revolució russa també arribà a la finca de Mogilev i Ximénez, igual que molts russos, haguè de marxar. El seu caràcter no li haguès permés de viure a la nova Rússia bolxevic on el seu passat de col.laboració amb el tsarisme haguès representat una senténcia ben dura tot i ser estranger. Així doncs s'establí amb la seva esposa i fills a Barcelona on matava el temps a l'Ateneu llegint la premsa internacional o fent xerrades; durant aquella època, tornà a coincidir amb Francesc Cambó i fins i tot realitzaren un viatge plegats a Orient Próxim d'on tregué informació per escriure un llibre - L'Asie Mineure en ruines, publicat a París- on explicava la guerra greco-turca que llavors s'estava produïnt.

Finalment, passà un fet bastant absurd. Un dia, mentre estava reunit amb la seva família a Barcelona els hi diguè:

-Surto un moment a comprar El Noticiero.

i passaren les hores i els dies i Ximénez no apareixía...
Al cap d'un temps, fou localitzat a Atenes consultant biblioteques i vivint miserablement. No volía saber res de la seva vida anterior i ara es dedicava a investigacions sobre mitologia i arqueologia clàssiques. Ningú sap perqué va abandonar la seva família, tot i que Josep Pla, que coincidí amb ell a Estocolm, afirma que Ximénez volía recaudar diners fent conferències per poder tornar a Rússia a recuperar la seva propietat, cosa bastant improbable, ja que els comunistes no ho haguèssin consentit, tot i que ell estava disposat a aconseguir-ho fos com fos.

A Estocolm, Ximénez vivía en un hotel acompanyat d'una secretària jove peró d'aspecte molt deixat; ell mateix semblava pres d'un estat d'ànim exaltat sobre les seves investigacions, peró el cas es que només pronuncià una conferència i desprès se li perdé la pista un altre cop.

A principis dels anys 30, Ximénez era a París on morí el 25 de març de 1933 als 80 anys, atropellat per una motocicleta. Sembla que estava treballant en un llibre sobre la cultura bizantina.

Periodista, espia, conseller de monarques africans, traductor, historiador, rodamón...Sadurní Ximénez fou segurament producte d'una època peculiar i irrepetible, o bé una personalitat excèntrica com les que ja no es troben...

La misteriosa vida de Sadurní Ximénez (I)

2009-10-10T04:25:00.000-07:00

Ha sigut llegint el llibre de Domènec Pastor Petit Els espíes catalans (Ed.Proa, 2006) que hem conegut la vida d'un personatge oblidat, un d'aquells bohemis rodamons de principis del segle XX que rarament són recordats i que estan condemnats a permanèixer a les tenebres de l'història. Es tracta del menorquí Sadurní Ximénez.

Sadurní Ximénez Enrich nasquè a Maó el 1853. De ben jove, destacà en el periodisme escrivint articles per a la premsa menorquina sobre la Tercera Guerra Carlista. En aquesta època, es canvià el cognom Jiménez per Ximénez (no sabem el motiu. Ho feu per catalanitzar-lo?; per admiració cap a una estética medievalitzant?; per un cert esnobisme?). Al 1877, aconsegueix esdevenir corresponsal del setmanari madrileny La Actualidad a la guerra russo-turca i allà començen les hipòtesis i les aventures. Es casà amb una dama russa filla d'un general i es trobà en possesió d'una finca rural de gran extensió a Mogilev (actual Bielorrússia) on visquè rodejat de llibres i col.leccions d'art oriental. Fins aquí podríem pensar en un retir a una edat bastant jove gràcies als béns de la família de la seva dona, peró el cas es que alguns testimonis coincidiren amb ell a diferents llocs del planeta en circumstàncies bastant curioses..

El 1896, durant la guerra entre Itàlia i Abissínia, un enviat de la comissió internacional que controlava el conflicte, Joaquin Beneyto, en trobar-se amb el Negus (emperador) etíop, quedà astorat: "¿Y quien dirás que nos recibió y trató con nosotros como alto dignatario de la corte del Negus?, escrigué en una carta, Pues ¡un catalán!. Aquest català era Ximénez (Josep Pla, que el tractà als anys vint, afirma que Ximénez parlava un català balear amb molts cultismes). Igualment, Francesc Cambó coincidí amb Ximénez el 1905 a Tànger i el 1908 a Constantinoble (Istanbul). Aquesta última trobada es encara més rocambolesca. Cambó s'assabentà que havia sortit una publicació que atacava els reformistes turcs que volíen derrocar al Soldà Abdul-Hamid. Doncs bé, dirigint-la s'hi trobava Ximénez, que no escatimava insults contra els revolucionaris. Qué hi feia a Istanbul exercint de portaveu del sanguinari Soldà contra uns opositors polítics?. Com es que el trobem de conseller del Negus?. Podría ser simple esperit d'aventura, peró segons Josep Pla, Ximénez li confessà que tambè havia desenvolupat tasques d'espionatge contra els britànics a la frontera de l'Índia per compte dels serveis secrets russos. (Recordarem que a la segona meitat del s.XIX, Gran Bretanya i Rússia portaren una mena de "Guerra Freda" pel control de l'Àsia Central). Ximénez, per tant, hauria sigut un agent de l'Okhrana, la temible policía secreta del Tsar, portant a terme missions ignotes a llocs tan remots com Abissínia (recordem que aquest país africà - actualment Etiòpia- es de religió ortodoxa, igual que Rússia), la frontera afgano-índia o mantenint l'statu quo de l'Imperi otomà (rival debilitat de Rússia. A aquesta, segurament li interessava una Turquía dèbil i la millor manera era mantenir el poder de l'incompetent i cruel Abdul-Hamid).

Ens movem en el terreny de l'hipòtesi, peró la descripció del personatge al llibre de Domènec Pastor i les dades de Josep Pla, ens han fet pensar en un intrincat joc d'interessos que haurien tingut a Sadurní Ximénez com a agent.

Per si fos poc, a principis del s.XX, Ximénez col.laborà amb el diari petersburgués Novoe Vremya, de caràcter ultraconservador. Des d'aquella publicació, per cert, sortiren moltes de les teoríes que confluirien en l'existència dels "Protocols dels Savis de Sió" (conegut pamflet antisemita - la falsedat del qual es va demostrar ja als anys 30 - que explicava l'existència d'un complot per part dels jueus per dominar el món).

Testimonis catalans sobre Rússia (II). Mossèn Cinto Verdaguer

2009-08-19T04:18:00.000-07:00

Continuem la sèrie d'articles iniciada al juny sobre catalans il.lustres que han visitat Rússia i n'han deixat testimoni escrit. En aquest cas, parlarem d'una de les figures més importants de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto (1845-1902).

Jacint Verdaguer nasquè a Folgueroles (Osona) i havent cursat al seminari de Vic, de ben jove destacà com a bon escriptor. Sempre orgullós dels seus orígens rurals i catalans (es presentà a recollir el premi dels Jocs Florals cofat amb barretina) mai oblidà el país que el veiè nèixer.
La família Comillas el va nomenar capellà dels vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i amb ells viatjà per molts països. Concretament al 1884 acompanyà aquesta família de marquesos durant un trajecte per Europa, en el transcurs del qual visità Sant Petersburg.
Els últims anys de la seva vida foren bastant durs: aqueixat de depressions, es dedicà a fer exorcismes, cosa que creà una gran polémica en la societat de l'època, fins al punt d'acusar-lo de boig. No obstant, quan morí al juny de 1902 a Vallvidrera mil.lers de persones li reteren homenatge. L'autor de L'Atlàntida; el Virolai; Canigó.. mai ha estat oblidat.

Posem un fragment de la seva obra Excursions i Viatges (1887) on relata l'impressió que li feu Sant Petersburg. Es curiós com compara el riu Neva amb els rius catalans. Si bé aquell es molt ample, troba a faltar la bellesa dels nostres rius mediterranis:

Los palaus que adornen les vores del Neva són a dotzenes;mes, no sé si per estar monótonament afilerats, com soldats rasos, o si per estar dolorosament castigats per la cruesa del clima, o per ser d'arquitectura poc lluïda, no fan l'efecte que se'n espera.

Los jardins particulars i públics tenen totes les desventages del clima. Los arbres d'eixos llargs passeigs de vora el Neva estan avui, 26 de maig, nusos sense una fulla, com al cor de l'hivern, esperant la Pasqua Florida, que deu venir ací per sant Joan. Vuit mesos de l'any estan veient sos troncs despullats en los grans estanys naturals, que beuen per sota terra les aigües del gran riu, mirant com se gelen a sos peus i s'hi posen sostres de glaç, per on patinen los nois entremaliats, encalçant-se tot tirant-se boles de neu.

Lo Neva, com los altres rius d'ací el nord, és immems, més llurs aigües s'adormen, emperesides, tot caminant; i per atravessar la Rússia hi estaràn més que el riu d'homes que hi enviá Napoleon, la major part dels quals s'hi quedaren a fer lo son de la mort. Tenen molta amplària i poc fons; i es tal sa calma, que un dubta de vegades si caminen avant o enrera. Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells; mes se mouen, corren i salten i ballen; mes no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden els pobles que s'han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d'un molí; lo Neva mor sense haver donat moviment a una fàbrica.

Mossèn Cinto Verdaguer

Els últims croats?

2009-06-13T11:06:00.000-07:00

En el llibre de Colin Thubron Entre rusos (ed. Península, 2001), on aquest viatger anglès relata el seu viatge per l'URSS a principis dels vuitanta, vam trobar-hi un fragment que va cridar-nos l'atenció; quan relatava la seva arribada al Caucas afirma que todavía en los años treinta las tribus del Aravgi Negro, que según los rumores descendían de los cruzados, merodeaban por los cerros vistiendo túnicas de cota de malla blasonadas con cruces. Era possible que fins ben entrat el segle vint hi haguès un grup humà que visquès en plena Edat Mitjana (no ens referim a que tinguèssin una civilització atrassada, sino al fet que encara mantinguèssin les costums i indumentària d'aquella època, i a mès fòssin descendents dels Templers i altres Ordres de caballería)?.

Aixó era prou interessant per investigar-ho una mica i finalment tenim la resposta: a la regió de Khevsureti (Geòrgia) hi habita un grup ètnic molt curiós. Es tracta d'unes tribus muntanyenques que fins fa relativament poc vivíen aïllades i utilitzaven uns vestits fets amb cota de malla que recordaven els dels soldats medievals. Per si fos poc, portaven amulets amb forma de creu com les que trobem als escuts i teles del temps de les Croades. Eren molt hàbils en la lluita cos a cos i amb l'ús de l'espasa. La llengua que parlen es un dialecte del georgià i les costums son similars a les d'aquest poble, peró no falten autors que han afirmat que es tracta d'assimilació cultural desprès de segles de convivència. La teoria es que un grup de croats, desprès de les lluites a Terra Santa, anaren a parar a aquestes muntanyes i restaren aïllats durant molt de temps. Havent ensenyat les seves costums als pobles veïns, aquests les adoptaren i d'aquí la similitud...

La realitat es que segurament els habitants de Khevsureti son autóctons que han desenvolupat tradicions pròpies i que res tenen a veure amb els croats medievals. El regne de Geòrgia era prou important a l'Edat Mitjana com per tenir una casta guerrera com aquesta, peró el fet es que fins a principis del segle vint, els habitants d'aquestes valls teníen unes característiques ben curioses. Es tracta dels descendents dels Templers?. No ho creiem, peró ningú ens impedeix somiar...

Habitants de Khevsureti cap al 1910. Els homes de la dreta i de l'esquerra porten l'indumentària característica.

Europa sense Rússia?

2009-06-09T01:04:00.000-07:00

No solem tocar temes de política internacional peró ara que es parla tant d'Europa, toca tornar-ho a fer. Avui estem un xic indignats. Hem vist al programa Els matins de TV3 com, quan durant el debat sobre les passades eleccions europees, al sr. Lluís Foix (ex-director de La Vanguardia, periodista i tertulià habitual) se li preguntava si s'havia de construïr Europa tenint en compte Rússia, ha contestat un rotund "sense Rússia".

Aquesta opinió es, lamentablement compartida per molts suposats europeistes. El motiu es el següent: la por. Una por causada per la desconfiança cultural; per la propaganda negra que durant la Guerra Freda i abans presentava Rússia com un gegant inmisericorde (recordem l'imatge de l'ós rus que intenta menjar-se Europa a les caricatures britàniques i alemanyes del s.XIX o el trist crit de Rusia es culpable llençat per Serrano Suñer durant l'invasió alemanya de l'URSS el 1941. Recordem tambè l'imatge dels russos com a poble incivilitzat i bàrbar que durant molt de temps han utilitzat els alemanys i altres centreeuropeus). En resum, una imatge explotada en benefici del xovinisme més tronat. L'Europa avançada i democràtica del sr. Foix no te res a veure amb la Rússia del KGB, el knut (fuet emprat per torturar a l'antiga Rússia, com si l'Inquisició, la guillotina, la forca o altres mètodes de turment no fòssin invents d'aquells països que avui son perfectament occidentals), dels tenebrosos despatxos de la Lubianka...en fi, una imatge totalment desfasada. Aquests comentaristes, en canvi, s'emocionen en pensar en una Europa de model anglosaxó i pangermànic, obviant les aportacions eslaves i fins i tot mediterrànies (Aquest autoodi -el pensar que al nord d'Europa son millors que aquí- es molt típic i l'hem sentit moltes vegades a casa nostra: hem de ser com a Dinamarca; ens cal el model parlamentari anglès, etc... sense tenir en compte les característiques del caràcter llatí).

Com imaginar Europa sense Rússia?. Com no considerar europees les magnífiques composicions de Txaikovsky, Borodin, Musorgsky?; com no llegir Dostoyevsky, Tolstoy o Turgènev i endinsar-nos en una de les millors literatures realistes del s.XIX?.
Pel que fa a la democràcia hi ha molt a dir encara, es veritat, peró...no va ser la Veche (assemblea) de Nóvgorod una de les primeres democràcies de l'Europa Medieval (juntament amb el parlamentarisme català o el sistema suís) abans que Rússia fos dominada pels moscovites al s.XV?.
Europa es diu filla de la Il.lustració...quin monarca millor que Caterina la Gran representa aquest esperit?. Amiga de Voltaire, va fer cridar a Sant Petersburg els millors pensadors europeus, va fer millorar les condicions de vida dels camperols i va redactar un nou codi legal igual que el de la resta de països europeus.

En fi...hi ha molt a dir i tothom es lliure d'opinar, peró creiem que una Europa que no tingui en compte el seu veí rus, es una Europa amputada.

Caricatura alemanya del 1914. Rússia es representada com un gegant barbut amb un knut (fuet) i una ampolla de vodka.

Putinomania

2009-06-06T02:00:00.000-07:00

Aquest any tots hem viscut l'"Obamania" (suposo que no cal explicar en qué consisteix..). Quan parlem del "culte a la personalitat", no ens referim només a aquells règims totalitaris (comunistes, feixistes...) d'abans, sinó que personatges demòcrates i gens sospitosos de tentacions dictatorials com Gandhi, Kennedy o el mateix Obama han generat un culte social que va més enllà del simple reconeixement polític.

A la frontera entre la democràcia i un cert autoritarisme, hi trobaríem Vladimir Putin. L'ex-president (tot i que encara talla el bacallà al Kremlin) rus, ha generat un culte a la seva personalitat comparable als abans citats, arribant a nivells de frikisme com el que ara veurem: es tracta d'una cançó techno del 2007 titulada Такого как Путин (en vull un com Putin(sic!)). Aquesta peça va ser un èxit a les sales de festa russes, i n'hem fet una traducció lliure perqué jutgeu per vosaltres mateixos:

El meu xicot torna a fer animalades
es baralla, beu, ja no l'aguanto més
l'he enviat a passeig i ara en vull un com Putin

Com en Putin, ple de força
com en Putin, que no begui
com en Putin, que no em faci mal
com en Putin, que no fugi

Ahir el vaig veure al telenotícies
va dir que el món es troba en un encreuament
amb ell deu ser agradable ser a casa o amb amics
i ara en vull un com Putin

(bis)

La cançó comença a partir del min. 0:15:

Testimonis catalans sobre Rússia (I). El Doctor Robert

2009-06-05T06:42:00.000-07:00

Iniciem una sèrie d'articles sobre personatges catalans més o menys coneguts que, al llarg de l'història han visitat Rússia i n'han deixat testimoni escrit. Si bé en castellà es va publicar el 1995 Viajeros españoles en Rusia (P.S. Guitián, Compañía Literaria, Madrid), en el nostre país hi falta encara un recull d'impressions dels viatgers catalans per les terres russes, que no son pocs. Alguns d'aquests testimonis apareixen en el treball citat, peró d'altres (i el d'avui n'és un exemple) no.

Bartomeu Robert i Yarzábal va néixer a Tampico (Mèxic) el 1842, fill d'una família catalana per part de pare i d'una de vasca per línia materna. Ja de ben jove fou enviat a Catalunya (concretament a Sitges) on visquè des de l'infància en un ambient marcat per la cultura i tradicions catalanes. El 1875 fou nomenat professor de Medicina de la Universitat de Barcelona i entrà a formar part del conegut Hospital de Sant Pau de la ciutat comtal.

El 1899, el Dr. Robert fou nomenat alcalde de Barcelona (a causa de l'inmensa popularitat adquirida en el transcurs de la seva tasca mèdica) i, el 1901, el trobem entre els fundadors de la Lliga Regionalista. No cal remarcar que el Dr. Robert fou un gran catalanista, i es recordat encara ara com un gran patriota.

L'agost de 1897, el Dr.Robert participà en el 12è Congrés Internacional de Medicina celebrat a Moscou com a membre de la delegació espanyola. Aquest viatge li serví per veure com Espanya era encara un país on la ciència no era prou valorada, ja que pogué comprovar com els altres científics gaudien de més reconeixement per part dels seus respectius governs. No cal dir que aquestes impressions influïren (o, més ben dit, confirmaren) la seva proposta de necessitat de regenerar l'estructura estatal espanyola d'aquell temps. Ens trobem, en efecte, davant d'un regeneracionista com els que un any més tard sorgiríen a causa de la catàstrofe que representà la Guerra de Cuba. Alguns d'ells (com el Dr.Robert o Maragall) ho tingueren clar: la solució passava per reforçar la presència i reivindicacions catalanes.

Posem un fragment de l'article que el Dr. Robert publicà al diari La Vanguardia de Barcelona el 29 d'agost de 1897. Es una crònica del Congrés Internacional abans citat. Ens descriu en aquest cas, la seva estada a Sant Petersburg i la trobada que va organitzar el tsar Nicolau II amb els metges presents:

Anteayer, día 5 en Rusia—porque su calendario
Juliano atrasa al nuestro doce días,—
los emperadores recibieron á los representantes
del Congreso en su palacio de Peterhotf,
situado en la costa de Finlandia, cerca del
mar. El día era espléndido, hasta algo caluroso;
y en poco más de una hora se hizo la
travesía en vapor, primero por el Gran Neva
y después por el golfo.
Nos reunimos treintiseis representantes
de los diversos países, inclusos México, los
Estados Unidos, Turquía y el Japón, presididos
por el profesor de Moscou, Sklifossowski,
y en el grupo figuraban, entre otros,
Virchow, Le Dentu, Leyden, Lannelongne,
Lombroso, Kocher, Crocq y Pinard: todos
de etiqueta, excepto los de Sanidad militar y
dos catedráticos, uno de Londres y otro de
Dublin, que quisieron lucir sus legendarias
vestimentas académicas.
Al llegar al desembarcadero nos recibió el
médico del Emperador, de gran uniforme, y
nos invitó á subir á los catorce carruages de
Palacio, que llevaban cocheros y lacayos lujosamente
vestidos. Dan acceso á la morada
del Czar vastos jardines, de frondoso arbolado,
hermoseados por un gran estanque con
vistosos templetes de mármol blanco en los
cuatto ángulos y varias fuentes, como la de
Eva y sobre todo la de Sansón, de bronce
dorado, obra notable de Rostovsky. El gran
palacio central, construido por Pedro el
Grande, y los diversos palacetes contiguos de
los Grandes Duques, dan al todo de los edificios
un aspecto de lineas que recuerda
Versalles, aunque más en pequeño.
Los aposentos son lujosos, sin estar recargados
de adornos y entre los diversos salones,
todos holgados, hay uno espaciosísimo
que lleva el nombre de aquel emperador.
En un gran salón de espejos y de rica sillería
dorada se nos sirvió un almuerzo; y después
al tomar café en una de las galerías se hicieron
correr las aguas de los jardines. Pasando
entonces á una de las antesalas de las habitaciones
interiores de los monarcas, el señor
Presidente, para evitar toda cuestión de prioridad
entre los comisionados, nos colocó por
orden alfabético de naciones, resultando la
coincidencia de quedar los Estados Unidos,
después de España: felizmente tuve al lado
un verdadero gentleman de Baltimore, que
por su exquisita finura no me pareció de la
patria de los groseros jingoístas. Entre los
diversos criados que había en las puertas de
aquel aposento, llamaban la atención dos negros
gigantescos y un paje con una gran gorra
que llevaba bordado el escudo de la casa
imperial.
Entonces fuimos llamados uno á uno por
los ayudantes de campo, y cuando me tocó
el turno entré en la cámara. El Emperador
es un joven de 28 años, de estatura regular,
mirada afable, con barba corta y cabello al
rape; y la Emperatriz es una señora muy
agraciada y más alta que su esposo. El ceremonial
ha sido este: el Emperador da la mano
y entabla una pequeña conversación sobre
el país respectivo; y después la Emperatriz
saluda y da á besar su mano, pero sin
pronunciar palabra alguna.
Más tarde fuimos conducidos á la estación
del ferrocarril de San Petersburgo, llevándonos
todos muy buena impresión de la
galantería de un hombre que, siendo de carne
y huesos como nosotros, ejerce un imperio
absoluto sobre tantos millones de subditos
y que es emperadory jefe de la Iglesia al
propio tiempo

El Doctor Bartomeu Robert i Yarzábal morí el 1902 a Barcelona.

Monument al Dr. Robert a la Plaça de Tetuan de Barcelona

Dia de la Victòria

2009-05-01T01:36:00.000-07:00

La setmana vinent anem de viatge a Rússia, i dona la casualitat que el 9 de maig es celebra el "Dia de la Victòria" (День Победы). Aquell dia marca el final de la Segona Guerra Mundial a Europa, quan les tropes soviétiques havien entrat a Berlín i derrotat a la bèstia nazi. La URSS tingué 26 milions de morts durant aquell conflicte i fou una de les potències que més col.laborà a la Victòria final. No es estrany que aquesta data sigui molt important dins el calendari de festivitats tan russes com de les ex-repúbliques que componien la Unió. Es fan desfilades militars a les principals ciutats; la gent fel.licita als ancians veterans que van participar a la guerra; es llueixen cintes i banderes taronges i negres (símbol del foc i la mort que va patir el poble rus durant la lluita contra les hordes feixistes alemanyes, peró també colors de la Creu de Sant Jordi, condecoració tsarista recuperada durant la guerra) i l'ambient en general es festiu peró amb respecte. Serem allà per veure aquesta atmosfera. Als que ho vulguin veure des d'aquí, els hi posem uns vídeos. Nosaltres, havent-lo visitat recentment, continuarem fent articles sobre aquell país.

El nou Moscou d'Stalin

2009-04-08T08:40:00.000-07:00

Aprofitant que dins d'un mes visitarem de nou aquesta bonica ciutat, ens hem interessat un xic per la seva arquitectura. La sorpresa ha sigut quan hem trobat una sèrie de projectes dissenyats durant els anys 30-40, que Stalin volía posar en marxa. Es un tipus d'arquitectura molt comuna en aquella època que trobem als Estats Units (sobretot a Xicago i a Nova York) i tambè, tot sigui dit, a l'Alemanya nazi. Sembla que el dictador soviètic, conscient de l'importància de Moscou com a capital del comunisme mundial i "far del Proletariat", volguè emular altres ciutats capdavanteres arquitectònicament i va fer dissenyar aquests projectes. Malauradament (o no, depén de si us agrada aquest tipus d'arquitectura), la Segona Guerra Mundial i l'escassetat de material de la postguerra no van fer-ho possible. El cas es que si s'haguèssin fet, Moscou sería una ciutat impressionant. Com a referència, la primera i la última foto ens mostren com haguès quedat la Plaça Roja; el penúltim edifici, el "Palau dels Soviets", haguès fet 415 metres d'alçada....

Font: http://www.muar.ru/ve/2003/moscow/index_e.htm

Els taxistes del tsar

2009-03-24T06:27:00.000-07:00

Recentment, l'escriptor Joan Daniel Bezsonoff ha publicat Una educació francesa (L'Avenç, 2009). Aquest autor, una de les veus més conegudes de la literatura catalana actual, repassa en moltes de les seves obres el fet de ser un català nascut a França; quina es la situació de la nostra llengua a la Catalunya Nord i quines perspectives de futur es contemplen. Es un tema que coneix bè, ja que es professor de català a Perpinyà. Tambè ha publicat novel.les com La presonera d'Alger (2002) i La guerra dels cornuts(2004).

El 2007, l'editorial Empúries va publicar Els taxistes del tsar, una crònica familiar sobre els avantpassats russos de Bezsonoff. El seu avi, Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov (els francesos transcrigueren el seu cognom com a Bezsonoff) fou un dels milers d'exiliats russos que abandonaren la seva pàtria desprès de la Revolució de 1917 i la posterior Guerra Civil Russa (1917-1923). La majoría emigraren a Occident (França, Alemanya, Bèlgica...), i d'altres fins i tot a la Xina (a la ciutat de Harbin encara hi ha un barri rus, creat als anys 20 per russos blancs i que coneguè un gran esplendor fins a la II Guerra Mundial). Doncs bè, l'avi del nostre escriptor fou un d'aquells emigrants que s'instal.laren a França i tingueren de viure enmig d'una gent que parlava un idioma diferent i que poc tenien a veure amb la Rússia ancestral que havien deixat.

Al llarg de les 120 pàgines del llibre, Bezsonoff descriu el seu interès per la terra dels seus avantpassats; la joventut del seu avi i el seu oncle a Voronezh; la seva participació a la Gran Guerra i el seu exili a França, on hagueren de sobreviure des de zero per guanyar-se les garrofes...Tambè ens parla, com no, del seu interès per la llengua i literatura russes.

Així doncs, recomanem la lectura d'aquest llibre escrit per un català d'orígen rus per veure com, no solament aquestes dues identitats, sino tambè qualssevol altres, poden viure en completa harmonia.

Els taxistes del tsar
Joan Daniel Bezsonoff
ed. Empúries, BCN 2007
121 pàg.

Els homes-mico d'Stalin

2009-03-11T03:26:00.000-07:00

Que els dictadors son gent extravagant (a part de terribles, està clar) es un fet molt conegut. Doncs bè, el 2005 va sortir una notícia referent als plans que va idear Josif Stalin per crear un exèrcit d'homes-mico....capaços de realitzar tasques difícils o molt pesades pels èssers humans. El 1926 Stalin contacta amb el Dr. Ilya Ivanov, conegut pels seus creuaments genètics de cavalls de carrera durant l'època tsarista, per que realitzès experiments d'inseminació entre humans i mones. Així, aquell mateix any s'otorguen 200.000 rubles a Ivanov perqué organitzi un viatge a l'Àfrica Occidental Francesa (el que avui es Guinea, el Camerún i la Rep.Centroafricana) per adquirir micos sobre els que realitzar aquesta aberració.

De tornada a l'Urss Ivanov s'estableix a Geòrgia, on insemina mones femella amb esperma humà sense aconseguir, òbviament, cap resultat satisfactori. Al cap d'un temps, com que les investigacions no prosperaren, Ivanov es detingut i exiliat a un Gulag del Kazakhstan, on mor el 1931. Aquesta fou la recompensa del dictador soviètic al pobre inseminador de cavalls per haver fracassat...

El cas es que Stalin volia, segons les seves pròpies paraules, aconseguir un "èsser humà nou, insensible al dolor, resistent i indiferent respecte la qualitat del menjar que se li dóna", en resum, un robot-comunista que no protestés per les condicions de vida que l'envoltaven; el somni de qualsevol dictador, vaja. Aquests homes-mico haurien estat utilitzats en mines, construccions,etc...Encara que sembli extrany, la cultura popular de l'època estava plena de novel.les sobre experiments similars, com L'illa del Dr.Moreau de H.G.Wells. Se sap que Stalin era un lector de novel.les de l'Oest, de Ciència-Ficció...i es molt possible que aquesta idea aberrant l'haguès tret d'alguns d'aquests relats. El malaurat Ivanov, segurament conscient de que els experiments fracassaríen, acceptà per seguir en vida un quant temps més.

Aquest cas te algun paral.lelisme amb el de Lysenko, l'agrònom autoanomenat genetista que pretenguè fer crèixer arbres fruiters a l'Àrtic (vegeu l'entrada La perversió de la Ciència: el Lisenkoïsme, publicada el novembre en aquest mateix blog). Ambdós experiments foren aberracions que no tiraren endavant, peró ja veiem com anaven certs estudis científics durant l'estalinisme. Aquest, igual que el nazisme, no dubtà en desafiar la ciència oficial per aconseguir fites pseudoacadèmiques per justificar la seva ideologia, peró tant en un cas com en l'altre, fracassaren estrepitosament.

Aquesta es la notícia original del 2005:
http://news.scotsman.com/weirdoddandquirkystories/Stalins-halfman-halfape-superwarriors.2688011.jp

Ilya Ivanovitx Ivanov

La vida quotidiana sota l'estalinisme

2009-03-10T05:04:00.000-07:00

Anunciem l'aparició d'un llibre que llegirem amb molta atenció. Es tracta de Los que susurran, la represión en la Rusia de Stalin, d'Orlando Figes, expert en cultura i història russa. Aquest investigador britànic ja ens ha deixat dues obres magnífiques: La revolución Rusa i el baile de Natasha (sobre la cultura rusa des del s.XVIII fins el XX.), publicats per Edhasa.

En aquesta ocasió, ens acosta a l'angoixant vida dels ciutadans soviètics sota el règim d'Stalin; les delacions i denúncies per part dels veïns; les visites nocturnes de la NKVD per arrestar a la gent mentre dormíen; la por de qualsevol ciutadà a caure sota sospita i ser enviat als soterranis de la Lubyanka o a la presó de Butyrki (llocs terribles)...en resum, un relat realista sobre la vida de persones normals i corrents que ens permet entrar en un ambient que res tenia a envejar a una pel.lícula de terror: aquesta era la situació que molta gent visquè a l'Urss des de finals dels anys vint fins a principis dels cinquanta. Una situació en la que la desconfiança, el silenci i el terror eren moneda corrent cada dia.

El 20 de març sortirà a la venda. El preu es de 40€ (tè gairebè 1.000 pàgines, com tots els de l'autor), peró en tot cas, els diners estaran ben invertits...

http://www.lecturalia.com/libro/26884/los-que-susurran

Los que susurran
Orlando Figes
ed. Edhasa, 2009
960 pàgines
preu: 40€

Transnístria, el país que no existeix

2009-02-16T01:54:00.000-08:00

Aquest últim any, hem sentit a parlar als mitjans de comunicació de territoris fins ara gairebè desconeguts que han assolit un cert grau d'independència. Si exceptuem Kosovo (conegut malauradament per les guerres ètniques dels 90), hi ha 3 països situats a l'espai ex-soviètic que constitueixen estats sobirans de facto, es a dir, amb una moneda, un parlament i un exèrcit propis. De 2 d'ells no en parlarem perquè ja n'hem sentit a parlar a l'estiu: Abjàsia i Ossètia del Sud. Peró el tercer, rarament surt a les notícies. Ens referim a Transnístria (Pridnestrovie en rus), un país que pel nom, sembla tret d'un còmic de Tintin.

Aquesta estreta franja de terra situada a la frontera entre Moldàvia i Ucraïna es un dels territoris més aïllats i desconeguts d'Europa. No surt a cap atlas perqué ningú reconeix la seva sobiranía (fins i tot Rússia només li concedeix un tímid reconeixement) peró les autoritats locals celebren cada 2 de setembre el Dia de la Independència. De qui? doncs de Moldàvia, el 1990. Aquell any, la població eslava (russos i ucraïnesos) que vivía al marge esquerra del riu Dnièster, veient que la URSS estava a punt de caure i que les autoritats de la República de Moldàvia imposarien la seva llengua (el moldau, dialecte romanès, per tant, d'orígen llatí) i noves lleis al territori, van decidir segregar-se i continuar amb les tradicions soviètiques. Desprès d'una curta peró sagnant guerra, l'estiu de 1991 es va arribar a una treva que deixava les coses com estan fins ara. Moldàvia, en realitat, està dividida en 2: el territori del Govern i la franja de Transnístria, un territori rebel peró amb una forma estatal própia. Una petita força formada per tropes internacionals vetlla la frontera perqué les armes no tornin a disparar-se a les ribes del Dnièster.

Situació de Transnístria (Pridnestrovie) a Europa

La gent que la coneix, afirma que Transnístria es com un museu de l'època Soviètica a l'aire lliure: l'escut, les escultures de Lenin, els uniformes de l'exèrcit i l'estil pseudo-autoritari del president Igor Smirnov fan que aquest país no reconegut hagi estat descrit com una "URSS en miniatura". Peró no ens enganyem, el lliure mercat es el sistema imperant i les companyies privades dominen els carrers de la capital, Tiraspol. Nomès s'ha conservat la iconografia soviètica com a senyal distintiva respecte als seus veïns moldaus, per demostrar que els transnistrians son hereus de l'URSS i d'orígen eslau.

Escut oficial de Transnístria

Transnístria té 550.000 hab, majoritàriament russos i ucraïnesos. Tambè hi ha moldaus i fins a la II Guerra Mundial, els jueus i els alemanys hi eren presents. Les llengües oficials son 3: les eslaves esmentades i el moldau, peró escrit en alfabet ciríl.lic com en els temps soviètics. Aixó es va fer per allunyar el moldau del seu orígen romànic i acostar-lo als altres idiomes de l'URSS (no cal dir que a la Moldàvia independent es va tornar a adoptar la grafía llatina). La moneda es el ruble de Transnístria. Els transnistrians tenen passaport propi, peró de poc els serveix, ja que a ulls de la resta del món son ciutadans moldaus.

Carrer de la capital, Tiraspol

Les velles tradicions i uniformes de l'URSS encara hi son presents

Igor Smirnov, president de la República Moldava de Transnístria (aquest es el nom oficial), no reconeguda per cap estat sobirà del món

Tiraspol des del Dnièster

El futur dirà quin serà el destí de Transnístria: integració a Moldàvia amb un estatut propi; independència plena; annexió a Rússia (aquesta possibilitat no s'ha d'excloure, ja que Rússia està interessada en protegir el seu flanc sud-oest de membres de l'OTAN com Romania. Transnístria en aquest cas, jugaría el paper de mur de contenció)...totes aquestes solucions es poden produïr.

Les imatges provenen de http://pridnestrovie.net

Diario de un Lobo

2009-02-06T01:25:00.001-08:00

Aquests dies estem llegint un llibre molt interessant. Es tracta de Diario de un Lobo, del polonès Mariusz Wilk (Wroclaw, 1955). Aquest escriptor, antic membre del sindicat Solidaritat, va establir-se el 1991 a les illes Solovki, al nord de la Rússia europea, una comunitat marcada per l'aïllament i per el pas lent del temps. Allá hi visqué durant uns set anys, deixant en aquest llibre un testimoni de primera mà sobre la vida a la Rússia profunda.

Solovki fou un centre monàstic important des del s.XV; els monjos que allà vivien foren grans transmissors de la cultura russa. Tambè, als anys 20, fou en aquestes illes on es crearen els primers camps de treball (o més ben dit, de concentració) de l'URSS. Els zeks (presoners) moríen com mosques en aquestes desolades illes nórdiques, en un clima fred, humit i marcat per les llargues nits hivernals. De tot aixó ens en parla Wilk, peró el més interessant es la descripció que fa de la vida diària d'aquesta comunitat, "el seu autor, que no dissimula el seu despreci per la literatura europea de viatges, es proposa el.laborar un retrat fidedigne d'una remota regió russa sense recórrer a imatges superficials o paternalistes". La vida monàstica (que ha tornat a les illes), peró tambè els pescadors, els turistes que visiten el monestir, els antics interns al camp i els alcohólics i les prostitutes que habiten al poblat desfilen per les pàgines del llibre, deixant veure que un lloc tan remot tampoc està tan lluny dels problemes humans. No obstant, tot queda mitigat per la grandesa i bellesa de l'immens paisatge del nord, les blanques nits d'estiu i l'aurora boreal.

Tambè es interessant llegir sobre la imatge que es tenia a la resta d'Europa sobre Rússia. Segons Wilk, "cap poble d'Europa tenia tanta mala fama com els russos. Perqué? Per que cap altre poble s'assemblava tant als europeus sense arribar a ser-ho". Rússia, els russos, són per a Occident com una imatge distorsionada en un mirall de nosaltres mateixos, del que ens fa por com a occidentals (l'autoritarisme, l'hermetisme, l'alcoholisme...). Per aixó aquest país ha despertat sempre tanta fascinació.
Per qui vulgui conèixer de primera mà com es viu a la Glubinka (la Rússia profunda, l'autèntica, allunyada dels jerarques del Kremlin i de les intrigues de la capital), aquesta obra constitueix una lectura imprescindible.

El monestir de Solovki

Diario de un Lobo
Mariusz Wilk
Alba Editorial
BCN, 2009
278 pàg.

L'Espiritualitat Russa (i III). Les sectes

2009-01-08T02:48:00.000-08:00

Iniciem la tercera part dels articles dedicats a les corrents espirituals del poble rus. Si en els altres dos vàrem parlar de l'esglèsia oficial (la Ortodoxa) i de les "desviacions" més o menys tolerades que va generar, en aquest cas parlarem de les sectes que, sobretot als s.XVIII-XIX, tingueren una certa presència al territori de l'imperi rus.

A mitjans del s.XVII, sorgeix un grup ben curiós: un tal Daniil Filipóvitx es proclama "Senyor dels Anfitrions" i al seu temps, afirma que un altre desconegut, Ivan Suslov, es el "Fill de Déu". A la Rússia encara medieval d'aquell segle, aquesta afirmació comportava, com ens podem imaginar, el turment, així que Filipóvitx i Suslov foren executats al Krèmlin. Peró havien tingut temps de deixar petjada: un grup anomenat els khlisty (flagel.lants) es dedicà a propagar les seves idees que, com veurem, eren força curioses...

Segons els khlisty, l'Esperit Sant, al haver abandonat la terra quan Filipóvitx i Suslov foren executats, s'havia d'encarnar de nou en algú: aixó volía dir que TOTHOM era candidat a rebre aquesta benedicció (no es estrany que els més humils seguíssin la secta...), tot home podía ser Crist i tota dona la Mare de Déu. Per a fer-ho, havíen de viure en comunitat i deslliurar-se, com no, dels plaers terrenals. Peró aquí ve el més curiós: que per purgar un pecat, aquest s'ha de fer. El cas es que els khlisty organitzaven unes orgíes al mig del bosc que no tenien res a envejar a una bacanal romana. Havent dansat els seus balls donant voltes com els dervitxos turcs que dansen en cercle, s'ajeien al terra i agafant un membre de la secta de l'altre sexe, començaven a unir-se per tal de concebre fills que esdevindríen Crists o Mares de Déu...impressionant, no?

Els khlisty existiren fins a principis del segle XX, amagats, a les muntanyes i boscos. I aquí entra en escena un personatge conegut per tothom: el monjo boig Rasputin: el sinistre curandero havia sigut khlyst a la seva joventut i aixó fa entendre moltes coses que s'expliquen d'ell (ho farem en un altre article). Només direm que Rasputin, desprès de les seves orgíes i borratxeres, queia en un estat de decaiment, com si es penedís d'aquells actes: era la penitència khlyst, que no impedía tornar a practicar els mateixos actes una i altra vegada. Coses de la religió (o dels instints, vés a saber...)

Rasputin amb un grup d'admiradores

I dels plaers i benediccions del sexe passem al punt contrari: la castració. Kondraty Selivanov, un khlyst descontent amb la luxúria dels seus correligionaris afirmà que nomès la castració era el mitjà per arribar a la perfecció. Així que a finals del s. XVIII va convèncer a alguns components de la secta perquè prescindíssin del seu membre viril. Segons Selivanov, hi ha un passatge bíblic (Mateu 19:12) que afirma: "hi ha eunucs que naixeren així del ventre de la seva mare i n'hi ha que ho van ser pels homes, i n'hi ha que ho van fer per amor al regne dels cels: el que pugui entendre, que entengui"...Sembla que ell pensava haver-ho entès. I d'altres tambè, encara que pugui semblar curiós.

El procediment podia ser mitjançant ferro roent o destrals. Tambè a les dones se'ls extirpaven els órgans sexuals externs (encara avui es fa en alguns indrets de l'Àfrica, lamentablement) o fins i tot els pits. Encara que sigui esgarrifós, fins i tot se sap de membres de l'aristocràcia o militars importants que ho van fer, convençuts de que així aconseguiríen la salvació. Peró el govern no restà indiferent: els skoptzy foren durament perseguits, tot i que es creu que, al igual que els khlisty persistiren fins fa uns cent anys.

Per saber més d'aquests grups recomanem la lectura de: Rasputin, los archivos secretos; Edvard Radzinsky, editorial Crítica, 2002

Feliç any nou / С новым годом!

2008-12-27T09:11:00.000-08:00

Desitgem a tothom unes Bones festes i un feliç any 2009!

Un català a la cort dels tsars

2008-11-25T01:04:00.000-08:00

Agraïm sincerament al sr. David Moré, arxiver de l'Arxiu Municipal de Tossa, que ens fes arribar aquest interessantíssim llibre.

Que els catalans hem sigut sempre un poble emprenedor es un fet que pocs posen en dubte. Com es sabut, durant el s.XVIII el comerç català conegué una etapa d'expansió important: la producció d'aiguardent, de vins, de teixits i altres manufactures rellançaren els intercanvis comercials del nostre país. Es en aquest context que Mario Zucchitello ha publicat aquest any un magnífic treball sobre la figura del tossenc Antoni Colombí Payet (Tossa 1749-Sant Petersburg 1811). Aquest fill de la Costa Brava, comerciant des de ben jove, fou el primer català establert a Rússia a compte d'una casa comercial barcelonina, la Francesc de Milans&C. Tot i que el comerç entre l'Imperi dels Tsars i Espanya no era cosa fàcil (aranzels, competència amb els anglesos i holandesos...) Colombí perseverà en els seus tractes i quan la companyia barcelonina abandonà la filial a Sant Petersburg, ell restà allà dirigint els intercanvis comercials amb tanta eficiència que el 1785 fou nomenat primer Cònsol General d'Espanya a Rússia. A partir de llavors, la seva capacitat comercial i els seus bons tractes tant amb la Cort russa com amb l'espanyola possibilitaren les relacions a nivell internacional entre les dues potències en una època que ben aviat es veuría marcada per l'expansió napoleónica.

Colombí doncs, passà gran part de la seva vida a Rússia i nomès vinguè una vegada a la Península a fer tractes a Madrid i a visitar la seva Tossa natal per motius familiars. A la ciutat del Bàltic va ser on es feu conegut i on creà una família (es casà el 1808 amb la baronessa alemanya Maria de Bode Kinnersley, matrimoni del qual nasquè una filla) que desprès esdevinguè noble: el llinatge dels comtes de Colombí que encara existeix a l'actualitat. Un temps desprès de la seva mort, el seu germà Francesc que tambè residia a Sant Petersburg, fou nomenat igualment Cònsol General.

A nosaltres ens resta gaudir de la lectura d'aquesta biografía d'un personatge fins ara desconegut, fel.licitar al sr. Zucchitello pel seu extens i complet treball, i recomanar-ne la lectura a tothom que estigui interessat no nomès en la història de Rússia i de les relacions hispano i catalano-russes, sinó tambè en la Història en general.

Un català a la cort dels tsars: Antoni Colombí Payet, comerciant i primer Cònsol General d'Espanya a Rússia (Tossa 1749-Sant Petersburg 1811)
Zucchitello, M.
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació
Col.lecció Arxius i societat
Barcelona 2008

La perversió de la Ciència: el Lisenkoïsme

2008-11-15T01:39:00.000-08:00

Com es sabut, la URSS fou un estat en el qual els avenços científics foren sempre considerats una prioritat: La carrera espacial (llançament de l'Sputnik el 1957; arribada de l'Home a l'espai el 1961); l'energía nuclear i armamentística; la medicina...Tots aquests camps i molts d'altres estaven relativament avançats respecte a Occident i la ciència soviètica tinguè gran projecció internacional.
No obstant, hi hagueren casos en els que la pseudociència (es a dir, tots aquells estudis que suposadament son científics peró no es basen en un estudi real ni aporten proves: radiestèsia, parapsicología, creacionisme...) s'imposà. Es el cas de l'anomenat Lisenkoïsme o Lysenkisme, teoría biològica pseudocientífica que perjudicà greument l'agricultura soviètica i la negació de la qual suposà per molts científics l'exili i fins i tot la mort...

Tròfim Denísovitx Lysenko va nèixer el 1898 a Karlovka, Ucraïna, fill d'una humil família de pagesos. De ben jove, s'interessà per l'agricultura i feu estudis d'agronomía a Kiev. A finals dels anys vint el trobem treballant a Bakú, on afirmà haver descobert un procediment mitjançant el qual, si congelem les llavors d'un determinat producte i les fem crèixer desprès a qualsevol lloc, aquesta planta es desenvolupa independentment de les condicions ambientals. Es a dir que si per exemple plantèssim llavors de taronger convenientment vernalitzades (congelades prèviament) als Pirineus, aquests creixeríen sense problema. Lysenko afirmava ser capaç de convertir el nord de Rússia (zona amb un clima sub-polar) en un territori ple de blat i altres productes agrícoles.
Contràriament al que ens podem imaginar, Lysenko no fou objecte de burla, ans al contrari, amb el suport del mateix Stalin fou elevat als graus més alts de la jerarquía científica soviètica. S'afirmà d'ell que era un "gran científic, fill del poble, que amb la seva intuïció ha fet descobriments innovadors per a la Ciència Universal". El que interessava destacar es que Lysenko era un científic gairebè autodidacta, no acadèmic, i que gràcies al Comunisme havia pogut fer els seus descobriments. No cal dir que tot i escriure tractats sobre la seva teoría, els seus experiments no donaren cap èxit...

El fons de la questió es que Lysenko basava la seva teoría en el Lamarckisme (per el biòleg francès Jean-Baptiste Lamarck, un dels precursors de la genètica). El Lamarckisme afirma que els èssers vius (siguin animals o vegetals) no porten caràcters genètics adquirits, sinó que aquests van canviant depenent de l'ambient. Per entendre'ns, sería com afirmar que els negres afroamericans o que viuen a Europa, a base de viure en climes més freds i menys assolellats que l'Àfrica, s'acabaràn convertint en blancs...Aquesta teoría va ser desmuntada totalment per la genètica de Mendel, que es la que actualment s'accepta.
Lysenko era per tant un Lamarckista convençut, i tots els biòlegs i genetistes que se li oposaren foren apartats de les universitats amb l'excusa que eren uns "burgesos contrarevolucionaris i agents d'Occident". Nikolai Vavilov (genetista de renom) i altres científics que havien criticat Lysenko foren deportats al Gulag on moriren a causa de les privacions i els mals tractes.

Amb la mort de Stalin (1953), el poder de Lysenko s'apagà en els cercles científics i les seves teoríes foren definitivament rebutjades (en els aproximadament trenta anys que durà la seva influència, no fou possible fer crèixer blat a l'Àrtic ni llimoners a Sibèria). Els científics opositors que restaven vius retornaren dels camps de treball i la ciència soviètica poguè deslliurar-se de les pseudociències anteriors i esdevenir la potència científica que tots coneixem. No obstant, a països amb un comunisme dur com la Xina, les teoríes de Lysenko foren acceptades ben bé fins als anys 60.

Tròfim Lysenko morí completament oblidat i desacreditat el 1976.

Font: http://webpages.dcu.ie/~sheehanh/lysenko.htm

Viy

2008-10-27T01:38:00.000-07:00

Va ser en llegir un relat curt de Nikolai Gogol (1809-1852) que vam arribar fins aquest film, un dels únics del cinema soviètic que podem considerar de gènere d'Horror o Fantàstic. Es tracta de Viy (1967), basat en el relat del mateix nom de Gogol. Aquest autor, conegut sobretot per les seves obres Les ànimes mortes i Taras Bulba cultivà tambè els relats folklòrics, on feia una descripció de la vida i les creences del camp ucraïnès. En aquest sentit Viy (1835) entra dins la literatura considerada fantàstica, ja que en ell hi trobem elements comuns a altres relats d'aquest tipus: bruixeria, conjurs i monstres i èssers de les tenebres. Si el voleu llegir, va ser publicat en castellà a Cuentos rusos de magia y brujeria (ed. Heptada, 1990). Nosaltres en farem un breu resum i parlarem de la pel.lícula homònima.

Atenció!: Aquest article tè SPOILERS, si voleu llegir el relat o veure el film sencer, vosaltres mateixos...

Tres estudiants seminaristes que retornen a casa seva per les vacances de l'estiu arriben, de nit, a una granja on una vella els acull. Un d'ells (de nom Joma Brut) veu com la vella, en realitat una bruixa, li fa un conjur i cabalgant-lo el fa volar. En recitar unes oracions, cauen i la vella, apallissada per Joma, es converteix en una jove preciosa. Al cap d'uns díes un líder cosac fa cridar Joma perquè la seva filla, a punt de morir, vol que el seminarista li reciti oracions al llit de mort durant 3 nits. Aquest evidentment s'estranya de la petició. En arribar al poble, la jove ja ha mort i Joma empal.lideix en veure que es tractava de la bruixa. No obstant, com que el cosac li promet moltes monedes d'or si vetlla el cos, decideix quedar-se. A la nit el tanquen a l'esglèsia amb el cadàver i, previngut, fa un cercle de guix al terra ja que, efectivament la preciosa filla del cosac s'aixeca del taüt i el vol atacar. En sentir el cant del gall, la jove torna a la seva caixa i Joma passa el dia com pot, amb la por de la propera nit. La segona vetlla es encara més terrorífica, ja que el seminarista, en sortir, veu com els seus cabells s'han tornat blancs. No queda més que fugir del poble, peró el líder cosac l'amenaça amb assotar-lo si no es queda la tercera nit i vetlla el cadàver. Joma fuig, peró atrapat pels cosacs es resigna i pensa en la promesa de les monedes d'or, i en fer-se de nit, entra a l'esglèsia. Aquest cop, no hi ha pietat. La jove desperta un altre cop acompanyada d'èssers monstruosos i vampirs i fa cridar Viy, el rei dels gnoms del folklore ucraïnès: una sola mirada d'aquest i qualsevol èsser humà mor. Es així com Joma desapareix d'aquest món atacat per les forçes sobrenaturals..

D'aquest relat se'n va fer una pel.lícula el 1967, dirigida per Georgi Kropachyov i Konstantin Yershov. Es pot considerar un dels únics films de gènere fantàstic de l'URSS, ja que el Comunisme, ideologia materialista i científica que diu ser, rebutja aquest tipus de cinema (no així la ciència-ficció, gènere que era molt popular al país). Els efectes especials son hil.larants, especialment ara, peró per l'època eren prou reeixits. Els monstres són grotescs i l'aparició de Viy fa més gràcia que por, peró es curiós de veure com fèien cinema fantàstic a l'extinta Unió Soviética. Us posem un fragment de l'escena final (ja ho hem avisat), quan la bella filla del cosac crida a les forces del Mal..

Per cert, el març de l'any que ve s'estrenarà una nova versió a Rússia. Com que suposem que lamentablement no es podrà veure als nostres cinemes (nomès hi ha la cuota de directors locals i les sempiternes pel.lícules americanes), us posem el tràiler:

L'Espiritualitat Russa II

2008-10-16T00:42:00.000-07:00

Continuem la sèrie iniciada fa un mes sobre la religiositat del poble rus. En aquesta ocasió ens acostarem a dues tendències específiques de l'Ortodòxia russa que la distingueixen de les altres branques del Cristianisme Oriental (grecs, coptes, siríacs..). Ens referim als starets i als "Vells Creients".

Qui hagi llegit Els germans Karamàzov de Dostoyevski potser recordarà que un dels protagonistes, Aliosha, està en estret contacte amb un personatge, Zòsim, que es definit com starets. Aquest es el seu mentor espiritual, el seu gurú (sic!), que diríem avui. Doncs bè, el cas es que Dostoyevski (com tants altres escriptors russos) admirava aquests ancians (de fet starets ve de l'adjectiu Stary, "vell".) ascètics que s'havien retirat de l'entorn mundà i fins i tot eclesiàstic i portaven una vida de meditació enmig de la Natura o aïllats dels seus antics germans de congregació.
El moviment dels startsy sorgeix al s.XIV quan Sergi de Radonezh (veure "L'Espiritualitat Russa I") funda diversos monestirs apartats dels centres urbans. L'antecedent dels startsy el trobem en els anacoretes grecs i siríacs de l'inici del Cristianisme que es retiraven al desert per meditar. Peró no es fins al tardà s.XVIII que adquireixen certa importància, sobretot gràcies a Serafí de Sarov (1754-1833). Aquest, nascut amb el nom de Prokhor Moshin, entra de jove en un monestir però queda decebut per la vida autoritària i tambè luxosa que porten els monjos. A travès d'unes certes revelacions de caràcter diví, es retira al bosc i conviu amb els animals (es diu que els óssos i els llops se li acostaven com si fòssin animals domèstics). La seva fama arriba als poblats veïns, on la gent humil, buscant el consol que l'esglèsia oficial no sap donar, se li dirigeix per trobar consol. Venerat pel poble i oblidat per el poder eclesiàstic, Serafí morí el 1833 i no fou fins l'any 1903 que va ser canonitzat per ordre del tsar Nicolau II (de les relacions d'aquest tsar amb místics, religiosos i inclús estafadors varis en parlarem en un proper article).
Els starets van desaparèixer del tot amb la Revolució Russa i no sembla que de moment pugui tornar a sorgir una nova fornada de místics de la mateixa categoría.

Serafí alimentant un ós.

Els Vells Creients (igual que altres grups religiosos similars com els Amish de Pennsylvania als EE.UU) constitueixen en ple segle XXI una relíquia de temps passats, un col.lectiu que es nega a submergir-se en la modernitat. Per ells la nostra societat es una il.lusió, un engany, i nomès vivint aïllat de tot aixó es possible ser perfecte.
Peró remuntem-nos a la Rússia encara medieval en molts aspectes del s.XVII. El Patriarca Nikon, cap de l'Esglèsia Ortodoxa, decidí canviar la litúrgia el 1654 per fer-la mès innovadora respecte la litúrgia grega. Entre altres coses, es va canviar la manera de fer el senyal de la Creu (dos dits en lloc de tres), cantar aleluya 3 vegades en lloc de tres...es a dir, canvis que podríem calificar d'absurds peró que per la crèdula societat russa de l'època representaven l'arribada de l'Anticrist a la Terra. Molts creients van refusar aquestes reformes i es van negar a retre homenatge al tsar perquè consideraven que aquest, en haver permès aquestes innovacions, era aliat del Diable. No cal dir que les autoritats van obligar tothom a seguir les noves normes i que els partidaris de l'antiga litúrgia van ser perseguits amb una crueltat que no tenía res a envejar amb la de la Inquisició espanyola.
Els Vells Creients es van refugiar a la llunyana Sibèria, al delta del Danubi o a altres llocs on poder realizar els rituals antics sense la pressió de les autoritats. Relativament tolerats, han pogut arribar al S.XXI amb les seves costums: els homes casats portant barba, les dones amb el mocador al cap i, en alguns casos, rebutjant l'electricitat fins i tot. Els Vells Creients es divideixen en dues tendències: els popovtsy, que tenen sacerdot, i els bezpopovtsy, que creuen que no cal cap figura humana per intercedir davant Déu.
La majoría viuen a Sibèria i a Romania (al delta del Danubi), peró tambè hi ha comunitats al Canadà, Alaska i Sud-Amèrica, especialment a Bolívia. Aquests Vells Creients americans son producte de l'emigració del s.XIX.

Típics Vells Creients russos d'Oregon (EE.UU). Foto: Mikhail Efvstafiev

Josep de Ribas, el català que va fundar Odessa

2008-10-08T05:50:00.000-07:00

Una de les figures més desconegudes del s.XVIII català (segle que a causa del Decret de Nova Planta i l'imposició del sistema borbònic suposà per Catalunya una època de pèrdua de llibertats, ús de la llengua i identitat nacional peró per l'altra un activament del comerç i de la burgesia) fou la del militar Josep de Ribas i Boyons, nascut a Nàpols i que destacà com cap altra figura entre els estrangers al servei de l'imperi dels tsars. Aquest article en vol ser un petit homenatge.

Des de finals del s.XVII, molts estrangers havien anat a Rússia cridats pel nou tsar Pere I (el Gran). Aquest monarca destacà pel seu interès en treure els russos de l'Edat Mitjana i portar-los de cop a l'era Moderna. Per aquest motiu, començà a reclutar enginyers anglesos, militars escocesos, constructors navals holandesos i artistes italians. Per tant, durant el segle següent, els estrangers foren en certa mesura els responsables de l'auge rus tant militar com económicament.

Josep de Ribas i Boyons (1749-1800) nasqué a Nàpols, fill de pare barceloní i mare irlandesa. Havent fet estudis d'enginyería, passà a formar part de l'exèrcit napolità. A travès de l'ambaixador anglès coneguè a l'almirall-comte Orlov, que comandava la flota russa al Mediterrani (Rússia llavors es trobava en guerra amb l'Imperi Turc i Caterina la Gran envià una flota a la Mediterrània per atacar als otomans des del sud). Orlov reclutà al jove militar català i aquest s'embarcà a la flota, distinguint-se a la batalla naval de Txesme (1770). El comte Orlov, satisfet amb el valor de de Ribas, li proposà emportar-se'l a Sant Petersburg per que fes de tutor d'un jove príncep. Allà es casà amb Anastasía Sokolovaya, dama d'Honor de la tsarina Caterina, fet que li obrí les portes de la Cort i la possibilitat d'exercir com a professor a l'Acadèmia Naval.
El 1787 Rússia entrà de nou en guerra amb els turcs i de Ribas, a causa de les bones relacions que tenía amb la Cort, poguè participar en el conflicte al costat del príncep Grigori Potemkin, favorit de la tsarina i Cap de les tropes russes. El català es destacà en la conquesta de Crimea i a les batalles d'Ochakov (1788) i Ismaïl (1790). En aquesta última, com a cap d'una flotilla fluvial fou el responsable de la caiguda d'aquesta fortalesa turca, fet que suposà la fi de la presència otomana a les estepes del sud de Rússia.
Hem de recordar que de Ribas a part de militar era enginyer, així que el 1794 el trobem traçant els plànols d'Odessa, ciutat que esdevinguè el port mès important de la Mar Negra (els que haguin vist El cuirassat Potemkin recordaràn l'escena de les escales que porten al port, una de les més famoses de l'història del setè art).
El 1796 morí Caterina la Gran (potser el millor monarca que ha tingut Rússia) i pujà al poder el seu fill Pau I. Aquest, com tants altres reis hi ha hagut, era un megalòman desequil.librat que es passava el dia organitzant desfilades militars i desfent tot el que la seva mare havia fet pel bè de l'imperi. I aquí trobem a Josep de Ribas embolicat en un complot per asassinar el monarca. Juntament amb altres membres influents del govern ordiren un pla per eliminar el tsar Pau, peró el català enmalaltí de malària (havia agafat l'enfermetat als pantans del delta del Danubi durant la guerra contra els turcs) i, tement que poguès xerrar més del compte, els altres membres del complot decidiren enmetzinar-lo durant una visita a casa seva. Josep de Ribas morí al desembre de l'any 1800, deixant una vídua, dos filles i una avinguda dedicada a Odessa, ciutat que havia fundat, la ulitsa (carrer) Deribasovsakaya. Les seves restes descansen al cementiri Smolenskoye de Sant Petersburg.

Josep de Ribas (1749-1800)

La ciutat fantasma de Pripyat

2008-09-21T06:42:00.001-07:00

Tothom recorda la catàstrofe nuclear de Txernòbil, el 26 d'abril de 1986. Aquest accident va marcar un abans i un després pel que fa al coneixement que es tenía de l'energía nuclear i els seus efectes: enfermetats mortals, mutacions, radiació que perdurarà durant segles...La matinada d'aquell dia, durant unes proves al reactor nuclear d'aquesta central ucraïnesa, es produí un incendi que va fer explotar el nucli del reactor, alliberant a l'atmosfera material radiactiu en quantitat superior al de la bomba d'Hiroshima en 400 vegades. Aquest material es va escampar per una superfície de 160.000 km2 i va afectar a 500.000 èssers humans directament.
Fora de la llavors existent URSS, els primers indicis de que alguna cosa havia passat es van descobrir a Suècia, on, els treballadors d'una central nuclear van mostrar senyals de presència radioactiva en un control rutinari. Primer, es va creure que el problema era intern, peró quan es va revisar tota la instal.lació i es va veure que tot era correcte, la sospita de que el problema venía de lluny va prendre cos. Igualment, a llocs com Alemanya o Àustria es va detectar radiació en algunes centrals. El cas es que aquella radiació no només afectava als treballadors, evidentment, sino que tot l'entorn (persones, animals, plantes...) estava impregnat. De fet, l'onada radioactiva va arribar fins al sud de França (radiació registrada a Còrsega) i hi ha qui diu que va arribar a casa nostra...Deixarem als experts verificar aquest extrem, peró en tot cas es indicatiu de la magnitud de la catàstrofe.

I a la zona zero? Doncs no cal imaginar-se gaire com va anar. Els veïns de la ciutat de Pripyat, a uns 5 km de la central, on residia la major part dels treballadors, es van aixecar amb un extrany gust metàl.lic a la boca i quan van sortir al balcó, tot i ser un matí assolellat, van notar com unes fines gotes de pluja invisibles que els queien a la cara. Eren els mil.lers de partícules alliberades per l'explosió...Tot i ser informats de que hi havia hagut un incendi a la central, no va ser cap al migdia que les autoritats van començar a evacuar la ciutat. El cas es que la major part de treballadors ja eren morts o havíen sigut evacuats a Moscou, a un hospital especial per afectats d'accidents nuclears. Els ciutadans van haver d'evacuar en qüestió de minuts els seus pisos i les seves pertinences pensant que tornaríen. No sabíen encara que Pripyat (una ciutat que comptava llavors amb 45.000 habitants, la majoría de menys de 45 anys d'edat) no podrà ser ocupada de nou fins d'aquí...24.000 anys.

La majoría van ser reestablerts a la ciutat d'Slavutych, a uns 300 km de Kiev, on encara viuen cobrant les minses pensions que l'estat ucraïnès els dòna. Altres, moriren de càncers fulminants o de depressió profunda a causa d'haver perdut èssers estimats o les pertinences d'una vida. Pel que fa a la central, actualment està "hivernada", es a dir, aturada, passant controls rutinaris vàries vegades l'any.
La vida animal i vegetal de la zona es va veure afectada, peró no tant com podríem pensar. De fet, la zona d'exclusió al voltant de Txernòbil es una de les parts d'Europa on mès animals salvatges es poden veure a causa de la nul.la presència humana. Hi ha qui diu que es perquè els animals, al no saber què va passar, fan com si res. Qui sap?. En tot cas, els humans, ja previnguts, esperem que mai mès torni a passar res de similar.
Us deixem amb unes quantes fotos i dos vídeos. En el primer, si us hi fixeu bè (costa un xic peró es visible) desprès de la meitat, quan surten els policíes evacuant la ciutat, es poden veure uns flashos blancs a l'imatge. Són les radiacions que van afectar la cinta. El segon, mostra l'aspecte de la zona zero a l'actualitat.

Vista de la ciutat abandonada de Pripyat. Al fons, la central de Txernòbil.

Centre de Pripyat a l'actualitat. Aquesta ciutat tenía 45.000 hab. el 1986
font: www.andygilham.com/ukraine.htm

Pripyat a l'hivern

La vegetació cobreix els carrers i edificis de Pripyat aliena a la radiació. L'èsser humà no podrà tornar a viure aquí abans de 24.000 anys.

Interior d'un edifici.
Font: /brokenkites.com/pripyat/index_2.htm

Piscina pública de Pripyat

Vídeo sobre l'evacuació de Pripyat (els flashos blancs que es veuen en algunes imatges son radiació que va impregnar la cinta):

font: http://es.youtube.com/watch?v=FrhLueO_Iho&feature=related

Vídeo mostrant un trajecte per la zona zero:

font: http://es.youtube.com/watch?v=rSSJyPEY_Cw&feature=related

Per saber més d'aquest accident i la ciutat abandonada de Pripyat recomanem visitar aquesta pàgina:

http://pripyat.com/en/

L'Espiritualitat Russa I

2008-09-17T01:07:00.000-07:00

Iniciem amb aquest article una sèrie que s'anirà repetint de tant en tant en el nostre blog. Creiem que el fet religiós marca sempre l'identitat d'un poble i que, conèixer els seus detalls, ajuda a una major comprensió del mateix. Igualment, la imatge de Rússia com un país "comunista" i ateu no hi ajuda gens, ja que el Comunisme nomès hi ha durat 70 anys i el Cristianisme porta existint allà des de fa més d'un mil.leni.

En el cas rus, com es sabut, la religió majoritària es el Cristianisme Ortodox (o Oriental). Aquesta branca del Cristianisme neix simultàneament amb la Católica peró no es fins al Cisma d'Orient l'any 1054 que adquireix una identitat pròpia independent de Roma. A Rússia, a mitjans del s.X hi arriben els primers missioners grecs i finalment, el 988 es produeix el Baptisme de Rússia, quan el príncep Vladímir de Kiev fa destruïr els ídols pagans i es converteix al Cristianisme. Per cert, hi ha una "llegenda" (es difícil saber si va ser real) sobre aquesta conversió: Vladímir va fer cridar a la seva Cort missioners de totes les religions importants perquè volía que el seu regne tinguès poder entre les altres nacions i èssent pagà com era, tenia poc prestigi. Va rebre missioners de Roma i no es va convèncer, ja que aquests deuen fidelitat al Papa i Vladímir no volía que el seu estat depenguès espiritualment de ningú que no fos el mateix Déu i per convertir-se, hauría de retre homenatge al Pontífex i ell no es volía agenollar davant cap altre home; va rebre missioners jueus i tampoc es va convèncer, ja que els jueus llavors no teníen un estat i estaven escampats pel món, faltant-los un poder polític visible i per tant, difícilment podríen ser un possible aliat en cas de conflictes. Va rebre enviats musulmans i aquí sembla ser que va jugar un paper important la prohibició de l'alcohol ("Beure es l'alegría del poble rus" - sembla que diguè Vladímir- "Com podríem passar sense?"), demostrant que l'afició russa als licors ve de lluny. Finalment, va rebre missioners grecs bizantins i al veure la riquesa dels seus rituals es va convèncer: aquesta era la religió que necessitaven. A part, els bizantins permetíen als russos una independència religiosa i la traducció dels documents al rus, cosa que ni católics (llatí), jueus (hebreu) i musulmans (àrab) hauríen permès.

Baptisme de Vladímir per V.Vasnetsov, 1890

Tot i aquesta conversió "per conveniència", la Ortodòxia arrelà amb força al territori rus, aglutinant els diferents principats sota una mateixa Fe i quan al s. XIV els russos s'alliberen del domini tàrtar-mongol aquesta religió esdevè una de les característiques principals de la seva identitat. Llavors apareixen els primers Sants exclusivament russos com Sergi de Radonezh (1320-1392), que crea un sistema monàstic exclusivament rus a partir del monestir de la Trinitat-Sant Sergi (a 100km de Moscou, es considera el "Vaticà rus"). A partir de llavors, Esglèsia i Poder van sempre junts a l'estat moscovita, tot i que sorgeixen nous moviments com els startsy (eremites), que intenten deixar de banda les riqueses acumulades pel clergat i tornar a un Cristianisme mès primitiu. Aixó peró, juntament amb els "Vells Creients", els jlisty (secta de la qual era membre el famós monjo boig Rasputin), els skoptzy (castrats) i altres moviments religiosos de la Vella Rússia serà objecte d'un nou article.

Com a cloenda d'aquesta introducció i per l'importància que tè per les relacions entre Catalunya i Rússia, direm que uns dels primers textos que entren a Rússia des d'Occident (recordem que fins al s.XVIII la seva literatura era gairebè exclusivament religiosa) son els de Ramon Llull. Les obres d'aquest erudit mallorquí van entrar-hi a travès de les colónies comercials genoveses establertes a Crimea i ja a finals del s.XIV la seva Ars Magna et Ultima havía estat traduïda al rus.

Monestir de la Trinitat-Sant Sergi a Zagorsk.

Els westerns soviètics

2008-09-08T03:28:00.000-07:00

Si hi ha algun tipus de pel.lícules que identifiquem amb els EE.UU de seguida ens ve al cap l'imatge dels westerns. Cap gènere cinematogràfic ha volgut representar d'una manera tan clara aquesta part de l'història americana: l'expansió cap a l'Oest, les lluites amb els pell-roges, el whisky, el setè de caballería...Grans actors com John Wayne, Lee Van Cleef o Clint Eastwood s'han encarregat de representar l'arquetip del cowboy millor que ningú, i fins i tot, als anys 70 va sorgir la versió "llatina" d'aquests films, els "spaghetti westerns", rodats al desert d'Almería.

Pot semblar estrany que en un blog sobre Rússia (un dels enemics per excel.lència dels EE.UU) parlem d'aquest gènere tan ianki, peró el cas es que, al igual que a la resta del món, els russos tambè s'han deixat seduïr per el model de vida de l'Oest americà. Ja a l'època tsarista s'havíen traduït les novel.les de Karl May, autor alemany creador del gènere. I els primers westerns se sap que eren pel.lícules que el mateix Stalin mirava amb interès (aixó si, se les feia portar directament dels Estats Units, no fos cas que el poble les poguès veure...). El poble rus, a part de les novel.les abans mencionades no tenía una imatge clara del que era la vida a la Frontera que duien els cobwoys, peró ja a finals dels anys 60, es començen a filmar un tipus de cintes que hi tenen gran semblança peró amb una sensible diferència: enlloc de les planures d'Oklahoma hi surten les estepes del Kazakhstàn; enlloc del setè de caballería hi trobem la caballería roja i els seus cosacs; enlloc dels apatxes, hi surten les tribus nòmades com els kirguisos o els turcmans. En resum, el model de conquesta de l'Oest del s.XIX es trasllada als temps de la Revolució Russa, quan el poder soviètic imposava el seu poder a tot el territori rus i l'estepa encara era un lloc ple de nòmades i fugitius del nou ordre comunista. Aquest període turbulent va servir als directors de cinema soviètics per crear la seva peculiar versió de les pel.lícules que es feien ben lluny d'allà, a Amèrica del Nord. Entre els films mès importants en destacarem dos que han entrat de ple dins l'imaginari popular rus: Белое солнце пустыни (El blanc sol del Desert, 1970) de Vladimir Motyil i Свой среди чужих, чужой среди своих (Com a casa amb estranys i estrany entre els seus, 1971) del posteriorment oscaritzat Nikita Mikhalkov. El primer ens parla d'una unitat de caballería de l'exèrcit roig que lluita contra els nómades de l'Àsia Central que no han acceptat el comunisme, i el segon, mès elaborat, d'un destacament comunista que ha de recuperar l'or robat per uns bandits blancs (ex-membres de l'exèrcit tsarista) per tornar-lo a Moscou. No se'ns ha d'escapar la moralitat de les dues pel.lícules: la primera, pel fet que l'acceptació del comunisme portarà el progrès als nòmades i la segona, que l'or robat pertany al Poble. Aquí us posem un cartell del primer film i un fragment del segon (subtitulat en anglès) que de ben segur farà recordar escenes de westerns peró aquest cop amb un aire ben diferent:

font:http://es.youtube.com/watch?v=pDEpzlD9n08&feature=related

Expedició submarina al llac Baikal

2008-09-03T03:42:00.000-07:00

El llac Baikal, amb mès de 30.000km² i una llargària de 636km es la reserva d'aigua dolça mès gran del món (20% del total mundial) i tambè el llac mès profund (1637m). Aixó fa d'ell un dels ecosistemes mès interessants del planeta. Situat a la Sibèria oriental fou descobert pels exploradors russos al s.XVII, peró per a les tribus buriates que habitaven aquells territoris era considerat un lloc sagrat des de l'Antiguitat. A l'illa d'Olkhon, al centre del llac, es on els xamans buriats realitzaven els seus rituals.

font: http://www.siberianfoxes.co.uk/expedition.html

illa d'Olkhon

Ecológicament es tracta d'un lloc important ja que a les seves aigües habiten espècies úniques com les nerpas (mena de foca ) i peixos com la golomyanka, que està emparentada per el seu mode de vida amb els peixos abissals que es troben als grans oceans com l'Atlàntic o el Pacífic. Igualment hi trobem esponges, invertebrats que nomès es creia que habitaven en aigües marines.
Fins ara, les profunditats d'aquest llac eren totalment desconegudes per l'Home, i mai no s'hi havía accedit. Aixó ha canviat aquest estiu passat, ja que una expedició formada per dos batiscafs i codirigida pel científic Artur Chilingarov (responsable de l'inmersió feta l'any passat pel govern rus a l'àrtic en busca d'hidrocarburs) va aconseguir el 30 de juliol arribar gairebè a les profunditats del llac. De fet, s'han planejat diverses expedicions durant aquest any i l'estiu que ve (a l'hivern el llac resta glaçat). A finals d'aquest agost, peró, a causa d'un terratrèmol s'han hagut de suspendre les inmersions temporalment, tot i que ja s'han reprès. Entre les descobertes fetes fins ara cal destacar la d'una nova espècie de microorganismes que podríen servir per netejar les restes de petroli.
Podeu seguir el transcurs de l'expedició en castellà aquí:
http://sp.rian.ru/onlinenews/20080828/116349308.html

La Literatura russa a Catalunya

2008-09-01T15:51:00.000-07:00

Rússia va entrar tard al món de les lletres: fins al segle XVIII nomès hi havíen textos religiosos i relats llegendaris (bylinas). Aixó, juntament amb l'aïllament del país respecte la resta d'Europa feia que l'intercanvi cultural fos gairebè nul i si bè era poc el que podía sortir d'allí, encara era menys el que hi entrava.
Durant el segle XVIII començen a sortir autors russos influenciats per Occident, peró no es fins la dècada de 1820 que destaca el nom d'Alexander Puixkin, el veritable pare de les lletres russes. Amb un estil propi, es capaç de crear obres basades en llegendes russes i tambè una excel.lent poesía. Els que vindràn desprès (Gogol, Turguènev, Dostoievski, Tolstoi..) han entrat ja a formar part de la Literatura Universal.
Aquests autors (sobretot Dostoievski i Tolstoi) influenciaren la literatura realista del s.XIX. I es en aquest punt quan, a casa nostra, es començen a conèixer aquests noms. Gràcies a Narcís Oller (1846-1930) tenim la primera traducció d'una obra russa al català: Memòries d'un nihilista (1884), escrita per l'escriptor rus Isaac Pavlovski, amic personal d'Oller. En aquesta mateixa època es començen a conèixer les obres dels altres autors abans mencionats a partir de traduccions del francès sobretot, i publicades en castellà.
No serà fins a la dècada de 1920 quan, gràcies a Andreu Nin (polític comunista català exiliat a Moscou que moriría asassinat el 1937 pels estalinistes durant la Guerra Civil) es començen a traduïr els grans clàssics de la literatura russa (Anna Karenina, Crim i càstig) al català. Les seves traduccions encara són vigents avui en dia tot i conservar el recarregat llenguatge de l'època.

Andreu Nin

Durant el deceni dels 30, les traduccions de les obres de Maxim Peshkov (més conegut amb el pseudònim Gorki) tingueren gran influència, ja que l'ambient social i d'agitació de l'època era propici a l'esperit revolucionari d'aquest escriptor, autor d'obres tan importants com La Mare.

Cal esperar a la dècada dels 60 per tornar a trobar traduccions d'autors russos al català. No es estrany aquest parèntesi, ja que difícilment es publicaven obres russes ni que fos en castellà durant la posguerra (per alló de que eren rojos). A partir de llavors, peró, destaquen dos traductors que continuen en actiu fins avui: Ricard San Vicente i, sobretot, Josep Maria Güell, traductor de les millors obres de Txèkhov i tambè (tot i que en castellà, peró ho citem perquè l'autor morí recentment) de L'Arxipèlag Gulag d'Alexandr Solzhenitsyn. Ricard San Vicente per la seva part edità una Antología de la poesía russa el 1991 que ha significat per a molts una gran aproximació a autors poc coneguts encara entre nosaltres.

La situació actual: Geoestratègia

2008-09-01T12:18:00.000-07:00

Aquest passat mes d'agost el món ha viscut amb neguit la guerra entre Geòrgia i Rússia; semblava que desprès de la crisi de Kosovo cap conflicte tornaría a ferir el Vell Continent peró no ha estat així. Els deliris megalòmans del president georgià Mikhaïl Saakashvili han fet que l'òs rus despertès del seu llarg son i ensenyès les urpes. Occident ha vist com la Rússia del s.XXI ja no es aquella ombra que havía estat en època del dipsòman Ieltsin. En efecte, aquesta vegada ni els clams d'occident ni la suposada ajuda de l'OTAN han impedit que les tropes russes entrèssin en territori georgià per a ajudar els ossetes i abjassos, pobles sotmesos des de l'època d'Stalin a Geòrgia. A diferència de Kosovo, on gairebè ningú no protestà, ara tot el món (menys unes quantes veus dissidents com Bielorrúsia, Veneçuela i, el desconegut Tadjikistan) ha criticat l'independència d'aquestes dues regions: Ossètia del Sud (capital-Tshkinvali) i Abjàsia (capital-Sujumi).

La qüestió es clara: Occident nomès accepta els passos estratègics que provenen de mès enllà de l'Atlàntic. El cas es que, aquest segle XXI es perfil.la multipolar: Rússia, Amèrica del Sud (Veneçuela, sobretot, peró tambè d'altres), la Xina i altres regions poden suposar equilibrar la balança en favor d'un món mes autònom? Sabrà Europa posicionar-se amb personalitat o seguirà sent una entitat depenent de Washington?. Sembla que la dependència energètica de Moscou ha fet reflexionar els caps d'estat de la UE respecte a possibles sancions a Rússia. Les conseqüencies podríen afectar el subministrament de gas i altres fonts d'energía a països com Polònia (un dels estats mès contraris a la política de Moscou) i Alemanya.

De moment, tot i la creació de l'escut anti-míssils i la prova balística feta la setmana passada pels russos, no creiem que hi hagui guerra. Tots els jugadors són conscients que hi ha poc a guanyar i molt a perdre.

De moment, ens quedem amb aquesta caricatura que farà entendre (cal?) la situació actual:

Benvinguda-Добро пожалобать!

2008-09-01T11:25:00.000-07:00

Benvinguts a aquest blog. Des d'aquí intentarem apropar diferents aspectes de la realitat, política, història i cultura d'aquest gran país que es Rússia. Un país tan gran i influent que, llàstima! moltes vegades es desconegut per a occident. Personalment, hi he estat 7 vegades i l'impressió ha sigut la d'una nació que, superada la crisi dels 90 intenta recuperar una altra vegada el seu lloc al món. Intentarem entendre'n les claus, explicar-ne l'història i rememorar els contactes que aquell país ha tingut amb Catalunya (encara que pocs, n'hi ha alguns d'interessants). Així doncs, si voleu saber-ne mès, aquest blog es per vosaltres.