Qui hagi llegit Els germans Karamàzov de Dostoyevski potser recordarà que un dels protagonistes, Aliosha, està en estret contacte amb un personatge, Zòsim, que es definit com starets. Aquest es el seu mentor espiritual, el seu gurú (sic!), que diríem avui. Doncs bè, el cas es que Dostoyevski (com tants altres escriptors russos) admirava aquests ancians (de fet starets ve de l'adjectiu Stary, "vell".) ascètics que s'havien retirat de l'entorn mundà i fins i tot eclesiàstic i portaven una vida de meditació enmig de la Natura o aïllats dels seus antics germans de congregació.
El moviment dels startsy sorgeix al s.XIV quan Sergi de Radonezh (veure "L'Espiritualitat Russa I") funda diversos monestirs apartats dels centres urbans. L'antecedent dels startsy el trobem en els anacoretes grecs i siríacs de l'inici del Cristianisme que es retiraven al desert per meditar. Peró no es fins al tardà s.XVIII que adquireixen certa importància, sobretot gràcies a Serafí de Sarov (1754-1833). Aquest, nascut amb el nom de Prokhor Moshin, entra de jove en un monestir però queda decebut per la vida autoritària i tambè luxosa que porten els monjos. A travès d'unes certes revelacions de caràcter diví, es retira al bosc i conviu amb els animals (es diu que els óssos i els llops se li acostaven com si fòssin animals domèstics). La seva fama arriba als poblats veïns, on la gent humil, buscant el consol que l'esglèsia oficial no sap donar, se li dirigeix per trobar consol. Venerat pel poble i oblidat per el poder eclesiàstic, Serafí morí el 1833 i no fou fins l'any 1903 que va ser canonitzat per ordre del tsar Nicolau II (de les relacions d'aquest tsar amb místics, religiosos i inclús estafadors varis en parlarem en un proper article).
Els starets van desaparèixer del tot amb la Revolució Russa i no sembla que de moment pugui tornar a sorgir una nova fornada de místics de la mateixa categoría.
Serafí alimentant un ós.
Els Vells Creients (igual que altres grups religiosos similars com els Amish de Pennsylvania als EE.UU) constitueixen en ple segle XXI una relíquia de temps passats, un col.lectiu que es nega a submergir-se en la modernitat. Per ells la nostra societat es una il.lusió, un engany, i nomès vivint aïllat de tot aixó es possible ser perfecte.
Peró remuntem-nos a la Rússia encara medieval en molts aspectes del s.XVII. El Patriarca Nikon, cap de l'Esglèsia Ortodoxa, decidí canviar la litúrgia el 1654 per fer-la mès innovadora respecte la litúrgia grega. Entre altres coses, es va canviar la manera de fer el senyal de la Creu (dos dits en lloc de tres), cantar aleluya 3 vegades en lloc de tres...es a dir, canvis que podríem calificar d'absurds peró que per la crèdula societat russa de l'època representaven l'arribada de l'Anticrist a la Terra. Molts creients van refusar aquestes reformes i es van negar a retre homenatge al tsar perquè consideraven que aquest, en haver permès aquestes innovacions, era aliat del Diable. No cal dir que les autoritats van obligar tothom a seguir les noves normes i que els partidaris de l'antiga litúrgia van ser perseguits amb una crueltat que no tenía res a envejar amb la de la Inquisició espanyola.
Els Vells Creients es van refugiar a la llunyana Sibèria, al delta del Danubi o a altres llocs on poder realizar els rituals antics sense la pressió de les autoritats. Relativament tolerats, han pogut arribar al S.XXI amb les seves costums: els homes casats portant barba, les dones amb el mocador al cap i, en alguns casos, rebutjant l'electricitat fins i tot. Els Vells Creients es divideixen en dues tendències: els popovtsy, que tenen sacerdot, i els bezpopovtsy, que creuen que no cal cap figura humana per intercedir davant Déu.
La majoría viuen a Sibèria i a Romania (al delta del Danubi), peró tambè hi ha comunitats al Canadà, Alaska i Sud-Amèrica, especialment a Bolívia. Aquests Vells Creients americans son producte de l'emigració del s.XIX.
Típics Vells Creients russos d'Oregon (EE.UU). Foto: Mikhail Efvstafiev
