Avui parlarem d'un d'aquells films que segurament (bé, segur) no veurem als nostres cinemes: Tsar, de Pavel Lungin. Aquesta superproducció relata el regnat d'Ivan el Terrible (1530-1584), un dels personatges més cruels i abjectes de l'història de la Humanitat: un tsar que es proclamava descendent de l'emperador romà August; que es casà sis vegades i a diferència del seu coetani Enric VIII d'Anglaterra no va fer executar cap de les seves esposes peró sí que fou capaç de matar el seu propi fill d'un cop de maça; un monarca que s'entretenia fent lluitar homes i òssos en un circ improvitzat emulant les lluites amb lleons de l'antiga Roma; un cristià fanatitzat que va crear una ordre monàstica pròpia (els oprichniks) que cavalgaven de nit pels pobles de Rússia exterminant els seus enemics; un sobirà que va ser capaç de demanar el matrimoni a la reina Elizabeth d'Anglaterra i al veure's rebutjat, li va enviar una carta parlant-li dels seus suposats problemes menstruals. En fi, un bona peça que l'història recordarà com un dels dirigents més paranoics i fanàtics que han existit mai. Tot enmarcat l'entorn gris i fred de la Rússia tardo-medieval, encara que hi ha qui hi ha trobat (igualment que en la mítica Ivan Grozny (el Terrible) de S.M.Eisenstein) una metàfora de l'stalinisme o l'abús de poder que durant molt de temps ha caracteritzat la classe dirigent russa.
El fet que alguns cinemes hagin emès la magnífica Katyn d'Andrzej Wajda, ens fa pensar que es possible que cada cop més es projectin superproduccions de l'Europa de l'Est als nostres cinemes. Esperem que així sigui.
Us posem el tràiler amb subtítols en anglès:
lunes 23 de noviembre de 2009
martes 17 de noviembre de 2009
Ramon Llull i el vodka
Agraïm a la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya i al sr. Armand Sanmamed que ens hagin respost i publicat una carta que els hi vam enviar referent a les relacions entre l'insigne Ramon Llull, la traducció de les seves obres al rus ja al segle XV i la fabricació de la vodka. Ho reproduïm ja que creiem que es una informació molt interessant:
Carta del lector. Oriol Ribas: Ramon Llull i el Vodka
L’Oriol Ribas, seguidor de la nostra pàgina web i responsable del blog Rússia al cor http://russialcor.blogspot.com/ que té com a finalitat acostar dues cultures aparentment tan distants la catalana i la russa i que us recomanem, vivament, que visiteu, ens envia aquesta carta que ens ha semblat interessant reproduir i respondre. Diu l’Oriol:
"Benvolguts,
us envio un fragment de l'obra d'Alejandro Muñoz-Alonso La Rusia de los Zares (Ed. Espasa, 2007, pàg. 46) que m'ha semblat molt interessant. Parlant de la teologia russa de finals del s.XV (época en la que l'estat moscovita comença a agafar embranzida després de la dominació tàrtara), menciona (això si, referint-se a Raimundo Lulio i a la seva condició de mallorquín) la figura de Ramon Llull. Això es important, ja que de fet, no fou fins al segle XVII que es començen a conèixer autors occidentals a la cort i establiments religiosos moscovites:
Despertó un enorme interés la figura del mallorquín Raimundo Lulio y sus pretensiones de encontrar una "ciencia universal" hasta el punto que su obra Ars magna, Generalis et Ultima fue traducida al ruso. No fue esta la única influencia mallorquina y del propio Lulio en la Moscovia de esta época, ya que, por sorprendente que pueda parecer, según la tesis de G.Uspensky, en una obra publicada en Jarkov en 1818, la destilación del vodka se perfeccionó en Mallorca y fue transmitida a los genoveses por el propio Raimundo Lulio, de forma que este conocimiento llegó a Rusia a finales del siglo XIV o principios del XV , vía las colonias genovesas de Crimea. Desde nuestra perspectiva de finales del siglo XX resulta curioso señalar que fueron los médicos los principales introductores del vodka en Rusia y que esta bebida era popularmente considerada una especie de elixir de la vida dotado de ocultas propiedades curativas.
Us ho envio com a curiositat per si ho voleu investigar o publicar. Encara que sembli una nació molt pròxima, Rússia no s'obrí a occident fins al segle XVII, o sigui que veiem que, segons G.Uspensky, aquest fou en certa manera l'introductor del mètode de destil·lació del vodka (literalment “aigüeta”, en rus) entre els moscovites.
Cordialment,
Oriol Ribas"
Benvolgut Oriol,
Ramon Llull és, sens dubte, la figura més important amb què la cultura catalana ha contribuït al progrés del pensament universal. Les seves obres van influir en molts dels grans filòsofs europeus posteriors: Nicolau de Cusa, Picco della Mirandola, Ximenes de Cisneros, Agrippa von Nettesheim, Giordano Bruno, John Dee, Jacques Lefèvre d’Etaples o Condorcet i figura com un dels precursors de la informàtica per la seva influència sobre Leibniz, fins al punt que és el patró de les enginyeries informàtiques.
Llull va ser un home polifacètic, un Da Vinci medieval, interessat pels aspectes més diversos del coneixement. Filòsof, teòleg i poeta, una de les facetes menys conegudes de la seva personalitat és la de haver estat considerat un dels tres grans mestres de l’alquímia medieval, juntament amb Arnau de Vilanova i Joan de Peretallada (tots tres, curiosament, comparteixen el fet que els seus noms han estat tradicionalment llatinitzats per la historiografia espanyola amb una clara intencionalitat desnaturalitzadora).
Ramon Llull és el primer autor europeu que descriu el procés de destil·lació de l’alcohol. Arnau de Vilanova és el primer que descriu aquest procés no com a una mera teoria, sinó amb els detalls tècnics que permetien dur-la a la pràctica i és el primer que, a Europa, aprofita la descoberta per a usos terapèutics. Una altra de les descobertes de Vilanova va ser que els esperits d’alcohol barrejats amb plantes aromàtiques potencien la seva acció. Quant a Joan de Peratallada, va escriure un tractat molt influent titulat De consideratione quintae essentiae en què designava l’alcohol amb el termes aqua vitae o quinta essentia, que considerava la panacea contra tota malaltia. La seva defensa de la quinta essentia va ser molt important ja que va animar els farmaceutics a buscar i extreure altres quintes essències de minerals i plantes fet que va posar les bases de la iatroquímica que es va desenvolupar el segle XVI, fundada per Paracels.
Per això, no ens ha d’estranyar que Muñoz Alonso ens parli de la influència de Llull en la teologia russa ni que Uspensky el consideri l’introductor del mètode de destil·lació del vodka.
Cordialment,
Armand Sanmamed
enllaç: Ramon Llull i el vodka
Carta del lector. Oriol Ribas: Ramon Llull i el Vodka
L’Oriol Ribas, seguidor de la nostra pàgina web i responsable del blog Rússia al cor http://russialcor.blogspot.com/ que té com a finalitat acostar dues cultures aparentment tan distants la catalana i la russa i que us recomanem, vivament, que visiteu, ens envia aquesta carta que ens ha semblat interessant reproduir i respondre. Diu l’Oriol:
"Benvolguts,
us envio un fragment de l'obra d'Alejandro Muñoz-Alonso La Rusia de los Zares (Ed. Espasa, 2007, pàg. 46) que m'ha semblat molt interessant. Parlant de la teologia russa de finals del s.XV (época en la que l'estat moscovita comença a agafar embranzida després de la dominació tàrtara), menciona (això si, referint-se a Raimundo Lulio i a la seva condició de mallorquín) la figura de Ramon Llull. Això es important, ja que de fet, no fou fins al segle XVII que es començen a conèixer autors occidentals a la cort i establiments religiosos moscovites:
Despertó un enorme interés la figura del mallorquín Raimundo Lulio y sus pretensiones de encontrar una "ciencia universal" hasta el punto que su obra Ars magna, Generalis et Ultima fue traducida al ruso. No fue esta la única influencia mallorquina y del propio Lulio en la Moscovia de esta época, ya que, por sorprendente que pueda parecer, según la tesis de G.Uspensky, en una obra publicada en Jarkov en 1818, la destilación del vodka se perfeccionó en Mallorca y fue transmitida a los genoveses por el propio Raimundo Lulio, de forma que este conocimiento llegó a Rusia a finales del siglo XIV o principios del XV , vía las colonias genovesas de Crimea. Desde nuestra perspectiva de finales del siglo XX resulta curioso señalar que fueron los médicos los principales introductores del vodka en Rusia y que esta bebida era popularmente considerada una especie de elixir de la vida dotado de ocultas propiedades curativas.
Us ho envio com a curiositat per si ho voleu investigar o publicar. Encara que sembli una nació molt pròxima, Rússia no s'obrí a occident fins al segle XVII, o sigui que veiem que, segons G.Uspensky, aquest fou en certa manera l'introductor del mètode de destil·lació del vodka (literalment “aigüeta”, en rus) entre els moscovites.
Cordialment,
Oriol Ribas"
Benvolgut Oriol,
Ramon Llull és, sens dubte, la figura més important amb què la cultura catalana ha contribuït al progrés del pensament universal. Les seves obres van influir en molts dels grans filòsofs europeus posteriors: Nicolau de Cusa, Picco della Mirandola, Ximenes de Cisneros, Agrippa von Nettesheim, Giordano Bruno, John Dee, Jacques Lefèvre d’Etaples o Condorcet i figura com un dels precursors de la informàtica per la seva influència sobre Leibniz, fins al punt que és el patró de les enginyeries informàtiques.
Llull va ser un home polifacètic, un Da Vinci medieval, interessat pels aspectes més diversos del coneixement. Filòsof, teòleg i poeta, una de les facetes menys conegudes de la seva personalitat és la de haver estat considerat un dels tres grans mestres de l’alquímia medieval, juntament amb Arnau de Vilanova i Joan de Peretallada (tots tres, curiosament, comparteixen el fet que els seus noms han estat tradicionalment llatinitzats per la historiografia espanyola amb una clara intencionalitat desnaturalitzadora).
Ramon Llull és el primer autor europeu que descriu el procés de destil·lació de l’alcohol. Arnau de Vilanova és el primer que descriu aquest procés no com a una mera teoria, sinó amb els detalls tècnics que permetien dur-la a la pràctica i és el primer que, a Europa, aprofita la descoberta per a usos terapèutics. Una altra de les descobertes de Vilanova va ser que els esperits d’alcohol barrejats amb plantes aromàtiques potencien la seva acció. Quant a Joan de Peratallada, va escriure un tractat molt influent titulat De consideratione quintae essentiae en què designava l’alcohol amb el termes aqua vitae o quinta essentia, que considerava la panacea contra tota malaltia. La seva defensa de la quinta essentia va ser molt important ja que va animar els farmaceutics a buscar i extreure altres quintes essències de minerals i plantes fet que va posar les bases de la iatroquímica que es va desenvolupar el segle XVI, fundada per Paracels.
Per això, no ens ha d’estranyar que Muñoz Alonso ens parli de la influència de Llull en la teologia russa ni que Uspensky el consideri l’introductor del mètode de destil·lació del vodka.
Cordialment,
Armand Sanmamed
enllaç: Ramon Llull i el vodka
lunes 16 de noviembre de 2009
Les illes de la fí del món
Avui viatjarem a un dels indrets més curiosos del planeta: les illes Diomedes. Poca gent ha sentit parlar d'aquestes dues illes que es troben a l'Estret de Bering, lloc de separació entre Euràsia i Amèrica. Qué tenen d'especial? Doncs entre d'altres coses, es un dels pocs llocs de la terra on es pot viatjar en el temps. Si, si, tal com sona. L'explicació peró es bastant simple: les dues illes estan separades per la Línia Internacional de canvi de Data, o sigui que, mentre en una illa es avui, a l'altra ja es demà, estant el viatge en el temps distanciat en l'espai per només 1 km...
Situació de les Diomedes
Aquestes illes també tenen una altra particularitat: Si haguès esclatat un conflicte durant la Guerra Freda, segurament hauria estat un dels primers llocs a rebre: l'illa gran ( illa Ratmanov) es de Rússia, i la petita (Little Diomede), dels Estats Units. Tot i que foren descobertes pels russos al segle XVIII, quan el 1867 el tsar Alexandre II es venguè Alaska als americans, la nova frontera es traçà entre les dues illes. I com eren les relacions humanes entre elles, ja que estan habitades? Doncs tot i que en un principi bastant estretes (els habitants autóctons son esquimals que vivien de la pesca a les mateixes aigües), als anys cinquanta els soviètics van evacuar la seva illa i van traslladar la població al continent, posant-hi una base militar. Actualment només hi viuen unes 150 persones en un petit poblat de l'illa americana.
A l'illa de l'esquerra (EE.UU) es avui, mentre que a l'altra (Rússia) ja es demà.
Situació de les Diomedes
Aquestes illes també tenen una altra particularitat: Si haguès esclatat un conflicte durant la Guerra Freda, segurament hauria estat un dels primers llocs a rebre: l'illa gran ( illa Ratmanov) es de Rússia, i la petita (Little Diomede), dels Estats Units. Tot i que foren descobertes pels russos al segle XVIII, quan el 1867 el tsar Alexandre II es venguè Alaska als americans, la nova frontera es traçà entre les dues illes. I com eren les relacions humanes entre elles, ja que estan habitades? Doncs tot i que en un principi bastant estretes (els habitants autóctons son esquimals que vivien de la pesca a les mateixes aigües), als anys cinquanta els soviètics van evacuar la seva illa i van traslladar la població al continent, posant-hi una base militar. Actualment només hi viuen unes 150 persones en un petit poblat de l'illa americana.
A l'illa de l'esquerra (EE.UU) es avui, mentre que a l'altra (Rússia) ja es demà.
miércoles 4 de noviembre de 2009
Ferran Sor, el músic català que va inaugurar el Teatre Bolxoi
Reproduïm, amb permís del seu autor, el sr. Armand Sanmamed, una petita biografia d'aquest personatge fins ara desconegut per a nosaltres i que ,com a russòfils i catalans, ens ha cridat molt l'atenció. L'original (així com d'altres informacions interessants sobre la nostra història) el trobareu a la web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya
L’Escolania de Montserrat, de la qual tenim notícies escrites des de principis del segle XIV, ha estat, tradicionalment, bressol de bons músics, alguns dels quals han aconseguit un reconeixement universal. Un d’aquests músics de fama universal, tot i que força desconegut encara entre nosaltres, va ser el guitarrista i compositor Ferran Sor ( o Sors).
Ferran Sor va nèixer a Barcelona, l’any 1778. Es va formar com a músic a l’Escolania de Montserrat. Tot i que durant la guerra del Francès, en un primer moment, va combatre els francesos, es va acabar afrancesant i va haver de marxar a l’exili, amb el retorn al poder de Ferran VII. Va viure a París, entre els anys 1813 i 1815, i a Londres, entre 1815 i 1823, any en què es va traslladar a Rússia. Va compondre ballets, simfonies, música religiosa, cançons i, fins i tot una òpera. Va ser un músic i compositor reconegut en la seva època i, més enllà, ha esdevingut un dels grans referents mundials de la guitarra, sobretot pel seu cèlebre tractat Méthode pour la Guitare, considerat un clàssic d’aquest instrument.
A Rússia va tenir una consideració especial: va compondre una marxa fúnebre per al funeral del tsar Alexandre I i el ballet Hercule et Omphale per a la coronació de Nicolau I. El seu ballet Cendrillon va ser l’obra escollida per inaugurar el famós Teatre Bolxoi de Moscou, el 18 de gener de 1825.
L’any 1827 va tornar a París on residiria fins a la seva mort, l’any 1839.
Armand Sanmamed
L’Escolania de Montserrat, de la qual tenim notícies escrites des de principis del segle XIV, ha estat, tradicionalment, bressol de bons músics, alguns dels quals han aconseguit un reconeixement universal. Un d’aquests músics de fama universal, tot i que força desconegut encara entre nosaltres, va ser el guitarrista i compositor Ferran Sor ( o Sors).
Ferran Sor va nèixer a Barcelona, l’any 1778. Es va formar com a músic a l’Escolania de Montserrat. Tot i que durant la guerra del Francès, en un primer moment, va combatre els francesos, es va acabar afrancesant i va haver de marxar a l’exili, amb el retorn al poder de Ferran VII. Va viure a París, entre els anys 1813 i 1815, i a Londres, entre 1815 i 1823, any en què es va traslladar a Rússia. Va compondre ballets, simfonies, música religiosa, cançons i, fins i tot una òpera. Va ser un músic i compositor reconegut en la seva època i, més enllà, ha esdevingut un dels grans referents mundials de la guitarra, sobretot pel seu cèlebre tractat Méthode pour la Guitare, considerat un clàssic d’aquest instrument.
A Rússia va tenir una consideració especial: va compondre una marxa fúnebre per al funeral del tsar Alexandre I i el ballet Hercule et Omphale per a la coronació de Nicolau I. El seu ballet Cendrillon va ser l’obra escollida per inaugurar el famós Teatre Bolxoi de Moscou, el 18 de gener de 1825.
L’any 1827 va tornar a París on residiria fins a la seva mort, l’any 1839.
Armand Sanmamed
jueves 15 de octubre de 2009
La misteriosa vida de Sadurní Ximénez (i II)
Com hem vist, Sadurní Ximénez portava una vida dedicada a l'intriga i als viatges durant la seva llarga etapa russa. No obstant, la literatura també era un dels seus interessos. Coneixedor profund dels escriptors russos, fou el primer traductor de les obres d'Anton Txékhov (autor, entre d'altres, d'Oncle Vània; La gavina, L'hort dels cirerers...) al castellà. A mig camí entre la literatura i l'ideari polític, se sentí atret per les idees paneslavistes i tradicionalistes de Dostoievski. Aixó implicava una certa mentalitat reaccionària i la consideració del Tsar com a garant de l'estabilitat russa i encarnació del seu caràcter nacional. La seva suposada col.laboració amb els serveis secrets russos i els seus escrits al diari petersburgués son una bona mostra de l'identificació de Ximénez amb el conservadurisme rus d'aquell temps.
El 1917 tot canvià. La Revolució russa també arribà a la finca de Mogilev i Ximénez, igual que molts russos, haguè de marxar. El seu caràcter no li haguès permés de viure a la nova Rússia bolxevic on el seu passat de col.laboració amb el tsarisme haguès representat una senténcia ben dura tot i ser estranger. Així doncs s'establí amb la seva esposa i fills a Barcelona on matava el temps a l'Ateneu llegint la premsa internacional o fent xerrades; durant aquella època, tornà a coincidir amb Francesc Cambó i fins i tot realitzaren un viatge plegats a Orient Próxim d'on tregué informació per escriure un llibre - L'Asie Mineure en ruines, publicat a París- on explicava la guerra greco-turca que llavors s'estava produïnt.
Finalment, passà un fet bastant absurd. Un dia, mentre estava reunit amb la seva família a Barcelona els hi diguè:
-Surto un moment a comprar El Noticiero.
i passaren les hores i els dies i Ximénez no apareixía...
Al cap d'un temps, fou localitzat a Atenes consultant biblioteques i vivint miserablement. No volía saber res de la seva vida anterior i ara es dedicava a investigacions sobre mitologia i arqueologia clàssiques. Ningú sap perqué va abandonar la seva família, tot i que Josep Pla, que coincidí amb ell a Estocolm, afirma que Ximénez volía recaudar diners fent conferències per poder tornar a Rússia a recuperar la seva propietat, cosa bastant improbable, ja que els comunistes no ho haguèssin consentit, tot i que ell estava disposat a aconseguir-ho fos com fos.
A Estocolm, Ximénez vivía en un hotel acompanyat d'una secretària jove peró d'aspecte molt deixat; ell mateix semblava pres d'un estat d'ànim exaltat sobre les seves investigacions, peró el cas es que només pronuncià una conferència i desprès se li perdé la pista un altre cop.
A principis dels anys 30, Ximénez era a París on morí el 25 de març de 1933 als 80 anys, atropellat per una motocicleta. Sembla que estava treballant en un llibre sobre la cultura bizantina.
Periodista, espia, conseller de monarques africans, traductor, historiador, rodamón...Sadurní Ximénez fou segurament producte d'una època peculiar i irrepetible, o bé una personalitat excèntrica com les que ja no es troben...
El 1917 tot canvià. La Revolució russa també arribà a la finca de Mogilev i Ximénez, igual que molts russos, haguè de marxar. El seu caràcter no li haguès permés de viure a la nova Rússia bolxevic on el seu passat de col.laboració amb el tsarisme haguès representat una senténcia ben dura tot i ser estranger. Així doncs s'establí amb la seva esposa i fills a Barcelona on matava el temps a l'Ateneu llegint la premsa internacional o fent xerrades; durant aquella època, tornà a coincidir amb Francesc Cambó i fins i tot realitzaren un viatge plegats a Orient Próxim d'on tregué informació per escriure un llibre - L'Asie Mineure en ruines, publicat a París- on explicava la guerra greco-turca que llavors s'estava produïnt.
Finalment, passà un fet bastant absurd. Un dia, mentre estava reunit amb la seva família a Barcelona els hi diguè:
-Surto un moment a comprar El Noticiero.
i passaren les hores i els dies i Ximénez no apareixía...
Al cap d'un temps, fou localitzat a Atenes consultant biblioteques i vivint miserablement. No volía saber res de la seva vida anterior i ara es dedicava a investigacions sobre mitologia i arqueologia clàssiques. Ningú sap perqué va abandonar la seva família, tot i que Josep Pla, que coincidí amb ell a Estocolm, afirma que Ximénez volía recaudar diners fent conferències per poder tornar a Rússia a recuperar la seva propietat, cosa bastant improbable, ja que els comunistes no ho haguèssin consentit, tot i que ell estava disposat a aconseguir-ho fos com fos.
A Estocolm, Ximénez vivía en un hotel acompanyat d'una secretària jove peró d'aspecte molt deixat; ell mateix semblava pres d'un estat d'ànim exaltat sobre les seves investigacions, peró el cas es que només pronuncià una conferència i desprès se li perdé la pista un altre cop.
A principis dels anys 30, Ximénez era a París on morí el 25 de març de 1933 als 80 anys, atropellat per una motocicleta. Sembla que estava treballant en un llibre sobre la cultura bizantina.
Periodista, espia, conseller de monarques africans, traductor, historiador, rodamón...Sadurní Ximénez fou segurament producte d'una època peculiar i irrepetible, o bé una personalitat excèntrica com les que ja no es troben...
sábado 10 de octubre de 2009
La misteriosa vida de Sadurní Ximénez (I)
Ha sigut llegint el llibre de Domènec Pastor Petit Els espíes catalans (Ed.Proa, 2006) que hem conegut la vida d'un personatge oblidat, un d'aquells bohemis rodamons de principis del segle XX que rarament són recordats i que estan condemnats a permanèixer a les tenebres de l'història. Es tracta del menorquí Sadurní Ximénez.
Sadurní Ximénez Enrich nasquè a Maó el 1853. De ben jove, destacà en el periodisme escrivint articles per a la premsa menorquina sobre la Tercera Guerra Carlista. En aquesta època, es canvià el cognom Jiménez per Ximénez (no sabem el motiu. Ho feu per catalanitzar-lo?; per admiració cap a una estética medievalitzant?; per un cert esnobisme?). Al 1877, aconsegueix esdevenir corresponsal del setmanari madrileny La Actualidad a la guerra russo-turca i allà començen les hipòtesis i les aventures. Es casà amb una dama russa filla d'un general i es trobà en possesió d'una finca rural de gran extensió a Mogilev (actual Bielorrússia) on visquè rodejat de llibres i col.leccions d'art oriental. Fins aquí podríem pensar en un retir a una edat bastant jove gràcies als béns de la família de la seva dona, peró el cas es que alguns testimonis coincidiren amb ell a diferents llocs del planeta en circumstàncies bastant curioses..
El 1896, durant la guerra entre Itàlia i Abissínia, un enviat de la comissió internacional que controlava el conflicte, Joaquim Beneyto, en trobar-se amb el Negus (emperador) etíop, quedà astorat: "¿Y quien dirás que nos recibió y trató con nosotros como alto dignatario de la corte del Negus?, escrigué en una carta, Pues ¡un catalán!. Aquest català era Ximénez (Josep Pla, que el tractà als anys vint, afirma que Ximénez parlava un catalá balear amb molts cultismes). Igualment, Francesc Cambó coincidí amb Ximénez el 1905 a Tànger i el 1908 a Constantinoble (Istanbul). Aquesta última trobada es encara més rocambolesca. Cambó s'assabentà que havia sortit una publicació que atacava els reformistes turcs que volíen derrocar al Soldà Abdul-Hamid. Doncs bé, dirigint-la s'hi trobava Ximénez, que no escatimava insults contra els revolucionaris. Qué hi feia a Istanbul exercint de portaveu del sanguinari Soldà contra uns opositors polítics?. Com es que el trobem de conseller del Negus?. Podría ser simple esperit d'aventura, peró segons Josep Pla, Ximénez li confessà que tambè havia desenvolupat tasques d'espionatge contra els britànics a la frontera de l'Índia per compte dels serveis secrets russos. (Recordarem que a la segona meitat del s.XIX, Gran Bretanya i Rússia portaren una mena de "Guerra Freda" pel control de l'Àsia Central). Ximénez, per tant, hauria sigut un agent de l'Okhrana, la temible policía secreta del Tsar, portant a terme missions ignotes a llocs tan remots com Abissínia (recordem que aquest país africà - actualment Etiòpia- es de religió ortodoxa, igual que Rússia), la frontera afgano-índia o mantenint l'statu quo de l'Imperi otomà (rival debilitat de Rússia. A aquesta, segurament li interessava una Turquía dèbil i la millor manera era mantenir el poder de l'incompetent i cruel Abdul-Hamid).
Ens movem en el terreny de l'hipòtesi, peró la descripció del personatge al llibre de Domènec Pastor i les dades de Josep Pla, ens han fet pensar en un intrincat joc d'interessos que haurien tingut a Sadurní Ximénez com a agent.
Per si fos poc, a principis del s.XX, Ximénez col.laborà amb el diari petersburgués Novoe Vremya, de caràcter ultraconservador. Des d'aquella publicació, per cert, sortiren moltes de les teoríes que confluirien en l'existència dels "Protocols dels Savis de Sió" (conegut pamflet antisemita - la falsedat del qual es va demostrar ja als anys 30 - que explicava l'existència d'un complot per part dels jueus per dominar el món).
Sadurní Ximénez Enrich nasquè a Maó el 1853. De ben jove, destacà en el periodisme escrivint articles per a la premsa menorquina sobre la Tercera Guerra Carlista. En aquesta època, es canvià el cognom Jiménez per Ximénez (no sabem el motiu. Ho feu per catalanitzar-lo?; per admiració cap a una estética medievalitzant?; per un cert esnobisme?). Al 1877, aconsegueix esdevenir corresponsal del setmanari madrileny La Actualidad a la guerra russo-turca i allà començen les hipòtesis i les aventures. Es casà amb una dama russa filla d'un general i es trobà en possesió d'una finca rural de gran extensió a Mogilev (actual Bielorrússia) on visquè rodejat de llibres i col.leccions d'art oriental. Fins aquí podríem pensar en un retir a una edat bastant jove gràcies als béns de la família de la seva dona, peró el cas es que alguns testimonis coincidiren amb ell a diferents llocs del planeta en circumstàncies bastant curioses..
El 1896, durant la guerra entre Itàlia i Abissínia, un enviat de la comissió internacional que controlava el conflicte, Joaquim Beneyto, en trobar-se amb el Negus (emperador) etíop, quedà astorat: "¿Y quien dirás que nos recibió y trató con nosotros como alto dignatario de la corte del Negus?, escrigué en una carta, Pues ¡un catalán!. Aquest català era Ximénez (Josep Pla, que el tractà als anys vint, afirma que Ximénez parlava un catalá balear amb molts cultismes). Igualment, Francesc Cambó coincidí amb Ximénez el 1905 a Tànger i el 1908 a Constantinoble (Istanbul). Aquesta última trobada es encara més rocambolesca. Cambó s'assabentà que havia sortit una publicació que atacava els reformistes turcs que volíen derrocar al Soldà Abdul-Hamid. Doncs bé, dirigint-la s'hi trobava Ximénez, que no escatimava insults contra els revolucionaris. Qué hi feia a Istanbul exercint de portaveu del sanguinari Soldà contra uns opositors polítics?. Com es que el trobem de conseller del Negus?. Podría ser simple esperit d'aventura, peró segons Josep Pla, Ximénez li confessà que tambè havia desenvolupat tasques d'espionatge contra els britànics a la frontera de l'Índia per compte dels serveis secrets russos. (Recordarem que a la segona meitat del s.XIX, Gran Bretanya i Rússia portaren una mena de "Guerra Freda" pel control de l'Àsia Central). Ximénez, per tant, hauria sigut un agent de l'Okhrana, la temible policía secreta del Tsar, portant a terme missions ignotes a llocs tan remots com Abissínia (recordem que aquest país africà - actualment Etiòpia- es de religió ortodoxa, igual que Rússia), la frontera afgano-índia o mantenint l'statu quo de l'Imperi otomà (rival debilitat de Rússia. A aquesta, segurament li interessava una Turquía dèbil i la millor manera era mantenir el poder de l'incompetent i cruel Abdul-Hamid).
Ens movem en el terreny de l'hipòtesi, peró la descripció del personatge al llibre de Domènec Pastor i les dades de Josep Pla, ens han fet pensar en un intrincat joc d'interessos que haurien tingut a Sadurní Ximénez com a agent.
Per si fos poc, a principis del s.XX, Ximénez col.laborà amb el diari petersburgués Novoe Vremya, de caràcter ultraconservador. Des d'aquella publicació, per cert, sortiren moltes de les teoríes que confluirien en l'existència dels "Protocols dels Savis de Sió" (conegut pamflet antisemita - la falsedat del qual es va demostrar ja als anys 30 - que explicava l'existència d'un complot per part dels jueus per dominar el món).
miércoles 19 de agosto de 2009
Testimonis catalans sobre Rússia (II). Mossèn Cinto Verdaguer
Continuem la sèrie d'articles iniciada al juny sobre catalans il.lustres que han visitat Rússia i n'han deixat testimoni escrit. En aquest cas, parlarem d'una de les figures més importants de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto (1845-1902).
Jacint Verdaguer nasquè a Folgueroles (Osona) i havent cursat al seminari de Vic, de ben jove destacà com a bon escriptor. Sempre orgullós dels seus orígens rurals i catalans (es presentà a recollir el premi dels Jocs Florals cofat amb barretina) mai oblidà el país que el veiè nèixer.
La família Comillas el va nomenar capellà dels vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i amb ells viatjà per molts països. Concretament al 1884 acompanyà aquesta família de marquesos durant un trajecte per Europa, en el transcurs del qual visità Sant Petersburg.
Els últims anys de la seva vida foren bastant durs: aqueixat de depressions, es dedicà a fer exorcismes, cosa que creà una gran polémica en la societat de l'època, fins al punt d'acusar-lo de boig. No obstant, quan morí al juny de 1902 a Vallvidrera mil.lers de persones li reteren homenatge. L'autor de L'Atlàntida; el Virolai; Canigó.. mai ha estat oblidat.
Posem un fragment de la seva obra Excursions i Viatges (1887) on relata l'impressió que li feu Sant Petersburg. Es curiós com compara el riu Neva amb els rius catalans. Si bé aquell es molt ample, troba a faltar la bellesa dels nostres rius mediterranis:
Los palaus que adornen les vores del Neva són a dotzenes;mes, no sé si per estar monótonament afilerats, com soldats rasos, o si per estar dolorosament castigats per la cruesa del clima, o per ser d'arquitectura poc lluïda, no fan l'efecte que se'n espera.
Los jardins particulars i públics tenen totes les desventages del clima. Los arbres d'eixos llargs passeigs de vora el Neva estan avui, 26 de maig, nusos sense una fulla, com al cor de l'hivern, esperant la Pasqua Florida, que deu venir ací per sant Joan. Vuit mesos de l'any estan veient sos troncs despullats en los grans estanys naturals, que beuen per sota terra les aigües del gran riu, mirant com se gelen a sos peus i s'hi posen sostres de glaç, per on patinen los nois entremaliats, encalçant-se tot tirant-se boles de neu.
Lo Neva, com los altres rius d'ací el nord, és immems, més llurs aigües s'adormen, emperesides, tot caminant; i per atravessar la Rússia hi estaràn més que el riu d'homes que hi enviá Napoleon, la major part dels quals s'hi quedaren a fer lo son de la mort. Tenen molta amplària i poc fons; i es tal sa calma, que un dubta de vegades si caminen avant o enrera. Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells; mes se mouen, corren i salten i ballen; mes no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden els pobles que s'han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d'un molí; lo Neva mor sense haver donat moviment a una fàbrica.
Mossèn Cinto Verdaguer
Jacint Verdaguer nasquè a Folgueroles (Osona) i havent cursat al seminari de Vic, de ben jove destacà com a bon escriptor. Sempre orgullós dels seus orígens rurals i catalans (es presentà a recollir el premi dels Jocs Florals cofat amb barretina) mai oblidà el país que el veiè nèixer.
La família Comillas el va nomenar capellà dels vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i amb ells viatjà per molts països. Concretament al 1884 acompanyà aquesta família de marquesos durant un trajecte per Europa, en el transcurs del qual visità Sant Petersburg.
Els últims anys de la seva vida foren bastant durs: aqueixat de depressions, es dedicà a fer exorcismes, cosa que creà una gran polémica en la societat de l'època, fins al punt d'acusar-lo de boig. No obstant, quan morí al juny de 1902 a Vallvidrera mil.lers de persones li reteren homenatge. L'autor de L'Atlàntida; el Virolai; Canigó.. mai ha estat oblidat.
Posem un fragment de la seva obra Excursions i Viatges (1887) on relata l'impressió que li feu Sant Petersburg. Es curiós com compara el riu Neva amb els rius catalans. Si bé aquell es molt ample, troba a faltar la bellesa dels nostres rius mediterranis:
Los palaus que adornen les vores del Neva són a dotzenes;mes, no sé si per estar monótonament afilerats, com soldats rasos, o si per estar dolorosament castigats per la cruesa del clima, o per ser d'arquitectura poc lluïda, no fan l'efecte que se'n espera.
Los jardins particulars i públics tenen totes les desventages del clima. Los arbres d'eixos llargs passeigs de vora el Neva estan avui, 26 de maig, nusos sense una fulla, com al cor de l'hivern, esperant la Pasqua Florida, que deu venir ací per sant Joan. Vuit mesos de l'any estan veient sos troncs despullats en los grans estanys naturals, que beuen per sota terra les aigües del gran riu, mirant com se gelen a sos peus i s'hi posen sostres de glaç, per on patinen los nois entremaliats, encalçant-se tot tirant-se boles de neu.
Lo Neva, com los altres rius d'ací el nord, és immems, més llurs aigües s'adormen, emperesides, tot caminant; i per atravessar la Rússia hi estaràn més que el riu d'homes que hi enviá Napoleon, la major part dels quals s'hi quedaren a fer lo son de la mort. Tenen molta amplària i poc fons; i es tal sa calma, que un dubta de vegades si caminen avant o enrera. Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells; mes se mouen, corren i salten i ballen; mes no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden els pobles que s'han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d'un molí; lo Neva mor sense haver donat moviment a una fàbrica.
Mossèn Cinto Verdaguer
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
