Ciència-ficció soviètica dels anys 20 (II). Els mons perduts de Vladimir Obrutxev

Un dels escriptors russos que més bé van saber traslladar l'esperit de la ciència-ficció de finals del XIX - principis del XX a l'àmbit soviètic fou Vladimir A. Obrutxev (1863-1956). Aquest home d'un talent excepcional era, a més d'escriptor de novel.les de ficció científica, un reputat geòleg i explorador de Sibèria i l'Àsia Central. Els seus coneixements van possibilitar la descoberta de nous jaciments de metalls preciosos en zones fins llavors no explotades. Fou també un dels científics més guardonats per l'Acadèmia Soviètica de Ciències.

Obrutxev es l'autor de dues novel.les poc conegudes a Occident i que beuen directament del Viatge al Centre de la Terra de Jules Verne i del Món Perdut d'Arthur Conan Doyle. Per qui no en recordi l'argument, direm que a grans trets relataven la descoberta d'un món paral.lel (subterrani en el cas de Verne i situat enmig de la jungla sud-americana en Doyle) on hi convivien dinosaures i homínids prehistòrics. Aquests relats d'evasió foren els que utilitzà Obrutxev per fer dues de les seves obres: Plutònia (escrita el 1915 però no publicada fins al 1924) i La Terra de Sànnikov (1926).

Plutònia (1924)

Plutònia es gairebé idèntica al Viatge al Centre de la Terra tot i que les descripcions de la fauna i flora prehistòriques són més precises que les de Verne (no en va, com hem dit, Obrutxev era un gran científic). La trama gira al voltant d'una expedició comandada per Nikolai Trukhànov, el 1914, que es dirigeix cap a un punt desconegut de l'Àrtic. Allà, al tocar terra, el líder de l'expedició els fa saber que en realitat l'objectiu es trobar una entrada cap al centre del planeta on, segons ell, hi existeix un món perdut.

Efectivament, al baixar per un profund avenc descobreixen un entorn banyat per un Sol interior i poblat per mamuts. Els científics anomenen aquest Sol amb el nom de Plutó (el déu romà de l'inframón. Com a curiositat, el planeta que porta el mateix nom no es va descobrir fins al cap de pocs anys, el 1930) i a aquesta terra, Plutònia.

A mesura que van avançant, troben fauna i flora encara més primitiva que els mamuts, formada per dinosaures i falgueres prehistòriques; sembla com si anessin més enrere en el temps. També descobreixen unes formigues gegants que es mostren hostils i que molts problemes portaran als expedicionaris...Finalment aconsegueixen sortir a l'exterior, però com que el món es trobava en Guerra (la Ia Guerra Mundial), molts dels membres de l'expedició acaben morint al front i només un guarda el relat de l'expedició.

L'objectiu d'Obrutxev era clar: mitjançant la ciència ficció explicar la realitat de la fauna i flores prehistòriques per acostar aquest coneixement al públic. Però també hi posa elements fantàstics com les formigues gegants o el Sol interior. Es tractava, en definitiva, de fer arribar Darwin a les masses populars.

Si us interessa, aquí la podeu llegir en castellà:
http://www.librosmaravillosos.com/plutonia/index.html


La Terra de Sànnikov (1926)

La Terra de Sànnikov té un argument similar a Plutònia (l'expedició polar), però a diferència de l'anterior, parteix d'una llegenda escoltada de boca dels indígenes pel mateix Obrutxev durant els seus viatges a Sibèria: el mite d'una terra al nord on hi regna un clima temperat i on encara és possible trobar-hi mamuts vius. Aquesta terra, que alguns identificaven amb la mítica Terra de Sànnikov (una suposada illa vista pels primers exploradors àrtics a principis del segle XIX però que mai fou descoberta), es doncs, l'objectiu del grup dirigit per un ex presoner del tsar exiliat a Sibèria, Matvei Goriúnov. Juntament amb els seus companys científics, arriben a la misteriosa illa on troben una tribu d'indígenes siberians que viuen en un estadi més primitiu que els seus germans del continent. Els indígenes, són atacats constantment per un grup d'homínids prehistòrics anomenats vampu, que els roben el menjar i els hi segresten les dones. Així doncs, els blancs ajuden als indígenes a lluitar contra aquesta amenaça.

Mamuts (com no), tigres de dents de sabre, i homínids son doncs els elements que desfilaran per les pàgines de l'obra. Obrutxev torna a utilitzar la ficció per a il.lustrar al públic sobre la història geològica i biològica del nostre planeta.

Sobre aquest llibre, es va estrenar el 1973 un film que encara segueix essent molt popular a l'antiga URSS.

Ciència-ficció soviètica dels anys 20 (I). Introducció

En aquest blog, altres vegades ja hem tocat el tema de científics soviètics poc convencionals i creadors de projectes que s'allunyaven de la ciència ortodoxa (vegi's la nova genètica de Lysenko, l'intent de crear un híbrid d'humà i de simi d'Ivanov o les transfusions de sang per allargar la vida de Bogdanov). Aixó ens va fer formular les següents preguntes: va ser la Unió Soviètica primerenca una fàbrica de científics sonats?, com pot ser que l'estat que va ser capaç d'enviar el primer èsser humà a l'espai el 1961 (Iuri Gagarin) hagués donat crèdit uns anys abans a xarlatans tan notoris i fins i tot arribés a subvencionar els seus projectes?, era un estat d'ànim generalitzat?.

Per respondre a aquestes preguntes hauríem d'analitzar la nova visió del món que va crear el Comunisme a partir de la seva aplicació el 1917 desprès de la Revolució d'Octubre de Lenin. El Comunisme, com a nova ideologia, era portadora d'uns valors poc posats a la pràctica fins llavors: alliberament de l'Home, lluita de classes, materialisme dialèctic (que donava valor als nous progressos científics) i un anhel d'anar més enllà de les convencions socials de l'època. A aixó hi hauríem de sumar el sorgiment a partir de la segona meitat del segle XIX de la Ciència ficció tal i com la coneixem avui en dia: deixat de banda el Romanticisme inicial basat en històries de fantasmes i vampirs, els autors decimonònics busquen noves fonts d'inspiració en la tècnica, la ciència o les noves descobertes científiques. Es el pas per exemple, dels relats de Poe a les noveles de Jules Verne, H.G. Wells o Arthur Conan Doyle.

A la Rússia de finals del segle XIX-principis del XX, la nova tendència s'hi introdueix lentament. Amb el triomf de la Revolució Bolxevic però, es produeix una gran difusió de la literatura popular (aquesta arriba amb més facilitat a gran part de la població) i molts autors russos poden escriure i publicar relats basats en noveles estrangeres com les dels citats Verne o Wells (aquest últim per cert gran admirador de la Unió Soviètica, que va arribar a visitar). Uns relats que no obstant, porten un missatge implícit: els mons utòpics que descriuen estan basats en el Comunisme i els avantatges socials que aquesta ideologia aporta a la Humanitat...

En aquests articles, intentarem mostrar com la literatura de Ciència-ficció va influir en els primers anys de l'URSS: com els autors soviètics van escriure sobre viatges a Mart, sobre descobriments de noves terres, sobre experiments científics demencials, sobre distopíes socials. La URSS també tingué els seus Vernes, Shelleys o Lovecrafts.

Josep de Ribas

La revista d' història militar catalana A Carn! ha tingut a bé publicar-nos un article sobre el militar català Josep de Ribas (1749-1800), que va distingir-se a les guerres russo-turques de la segona meitat del segle XVIII.

Ja vam publicar una entrada en aquest blog sobre aquest personatge. L'article que poso a continuació inclou bibliografia i més dades, moltes d'elles desconegudes fins ara. Està extret del web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, als quals agraïm tambè la reproducció del nostre article.

Josep de Ribas (1749-1800), almirall de la flota imperial russa i fundador de la ciutat d’Odessa

A la imatge, Josep de Ribas Plunkett. Retrat fet per I.B. Lampi el 1796 i conservat al Museu de la Ciutat d’Odessa.


Oriol Ribas
Publicat originalment al número 17 de la revista A Carn

En aquest article volem aproximar-nos a un personatge d’origen català gairebé desconegut a casa nostra però que, no obstant, és molt conegut a la que fou la seva terra d’adopció, Rússia. En aquell país va aconseguir la fama gràcies al seu important paper durant les guerres russoturques de la segona meitat del segle XVIII. A causa de la seva vida aventurera, entrà fins i tot en l’imaginari literari rus, on se li atribueixen uns orígens inversemblants com l’italià o l’espanyol i d’altres tan insòlits com el grec (DANILEVSKY [1970] 119).


Josep de Ribas va néixer a Nàpols el 6 de juny de 1749. El seu pare, Miquel de Ribas Boyons, fou un militar barceloní que s’havia traslladat a terres italianes, amb el grau de capità, el 1734 amb les tropes borbòniques que arrabassaren el regne de Nàpols a la casa d’Àustria i instauraren una nova dinastia amb Carles de Borbó (fill de Felip V que, posteriorment, regnaria aqui com Carles III). Ja establert a la ciutat del Vesuvi, Miquel de Ribas esdevingué oficial major de la Secretaria d’Estat i Guerra del Regne de Nàpols. La seva esposa, i mare del nostre personatge fou Margarita Plunkett, procedent de la noblesa anglo-irlandesa (DEL VAL [2008] 30).

Seguint les passes del pare, Josep de Ribas féu carrera militar, servint a l’exèrcit napolità. El 1769 conegué al comte Aleksei Orlov, que comandava la flota russa a la Mediterrània. La causa de la presència russa en aigües meridionals era deguda a la guerra que aquesta potència mantenia amb l’imperi otomà des d’un any abans. Ports com el de Nàpols o Liorna es convertiren en bases de proveïment de les naus russes. Josep de Ribas, degudament recomanat pel comte Orlov, aconseguí un lloc dins la flota i arribà a participar a la batalla naval de Txesme (7 de juliol de 1770), a les costes turques, on es va distingir en la preparació de brulots (vaixells incendiaris que hom llençava contra les naus enemigues)(GÜELL [2011]).

En retornar la flota russa a les seves bases italianes, Orlov li proposà d’anar a Rússia per acompanyar el fill il.legítim que l’emperadriu Caterina havia tingut amb el seu amant Grigori (germà del comte Orlov), fill que en aquell moment es trobava internat en una escola de Leipzig (Saxònia). En arribar a Sant Petersburg, Ribas serví dins l’exèrcit de Caterina la Gran on, el 1774 assolí el rang de capità. Hem de recordar que durant els segles XVII i XVIII Rússia es trobava en un període de modernització iniciat pel tsar Pere I, i molts militars, científics o arquitectes estrangers eren ben rebuts a les més altes esferes de l’administració imperial. De fet, quan Josep de Ribas arribà a Sant Petersburg, el país feia ben poques dècades que havia abandonat literalment l’Edat Mitjana.

A Rússia, el seu nom fou russificat com a Osip Mikhàilovitx Deribas. La forma Mikhàilovitx correspon al patronímic (nom del pare, en el seu cas Miquel) que es posa en segon terme desprès del nom i abans del cognom.

El 27 de maig de 1776 es casà amb Anastàsia Ivanovna Sokolovaya, dama de companyia de l’emperadriu Caterina(DEL VAL [2008] 175). Aquest matrimoni, no cal dir que li obrí moltes portes i que va influir directament en la projecció de la seva carrera. Ribas fou del grat del príncep Grigori Potemkin, amant de Caterina i governador dels territoris propers al Mar Negre, recentment conquerits als turcs. Quan novament el 1787 l’imperi rus tornà a entrar en guerra amb l’otomà, Josep de Ribas detenia el grau de brigadier de l’exèrcit rus, i participà plenament en el nou conflicte.

L’objectiu dels russos era foragitar els turcs de la costa nordoriental del Mar Negre, cosa per la qual calia conquerir la fortalesa d’Otxàkov, ben protegida per la flota de l’almirall turc Hassan Paixà. El juny de 1788, sota el comandament de Potemkin, les tropes russes encerclaren la ciutat per terra i per mar, on la flotilla naval dirigida pel príncep alemany Karl- Heinrich von Nassau-Siegen comptà amb la presència de Josep de Ribas. Aquest, que ja s’havia distingit (recordem-ho) a Txesme el 1770 participant als atacs amb brulots contra les naus turques, tornà a fer ús del seu enginy dirigint les llanxes canoneres que finalment feren caure la resistència turca de l’illa de Berezan, a l’entrada del port d’Otxàkov. Aquest fet possibilità la victòria russa el 17 de desembre de 1788. Ribas fou condecorat amb l’Orde de Sant Vladímir i a principis de 1789 fou ascendit a general major. Però no tot foren alegries. Durant aquesta campanya fou víctima d’unes febres palúdiques de les que mai no arribà a guarir-se, ressorgint-li en ocasions i acompanyant-lo fins al dia de la seva mort (DEL VAL [2008] 374).

El setembre de 1789 Ribas tingué un paper destacat en la presa de la plaça forta d’Hadzhibej. Per aquests fets, fou condecorat amb l’Orde de Sant Jordi de Tercera Classe. L’any següent participà en el fet d’armes més decisiu d’aquell conflicte, l’assalt a la ciutat-fortalesa d’Ismaïl, situada a les ribes del Danubi. Sota les ordres del general en cap (posteriorment mariscal) Aleksandr Suvorov, el 22 de desembre de 1790 Josep de Ribas aconseguí amb els seus granaders prendre a l’assalt un dels bastions de la fortalesa. Trencades les defenses turques, les tropes russes assaltaren la plaça, que caigué aquell mateix dia. Com a premi per la gesta de ser el primer en entrar a la ciutat (DEL VAL [2008] 279) Josep de Ribas rebé la felicitació personal de l’emperadriu Caterina, la qual el recompensà amb una gran propietat rural amb més de vuit-cents serfs a la regió de Mogilev (recordem que la servitud no es va abolir a Rússia fins al 1861).

Desprès de la pau de Iassi entre els imperis rus i otomà (1792), Josep de Ribas fou nomenat contraalmirall el 3 de desembre de 1792, passant definitivament a la Marina (tot i haver lluitat gairebé sempre dirigint flotilles, Ribas estava inclòs a l’exèrcit de terra).

L’emperadriu Caterina, conscient de que la costa conquerida al Mar Negre necessitava ports per a desenvoluparse econòmicament i militar, ordenà la creació de comissions per estudiar els millors llocs d’emplaçament. Josep de Ribas fou un dels comissionats i proposà l’antiga fortalesa turca d’Hadzhibej com a un dels indrets més idonis. La construcció del port i de la ciutat començà el juliol de 1793 sota la supervisió de Ribas. Aquell mateix any, fou ascendit a vicealmirall. La nova ciutat prengué el nom d’Odessa, en honor de l’antiga colònia grega d’Odyssos, situada a prop. Fou poblada per gent de diferents nacionalitats, atreta pels privilegis que l’emperadriu atorgà: francesos, anglesos, búlgars, italians i, entre d’altres, mariners de la flota de Josep de Ribas (ZUCCHITELLO [2008] 141).

El 17 de novembre de 1796 moria l’emperadriu Caterina II i era succeïda pel seu fill Pau I. Aquest, a causa de la seva personalitat inestable i els seus deliris de grandesa, s’anà guanyant l’enemistat de l’estament militar i nobiliari de l’imperi. En un principi, el nou emperador desconfià de Ribas a causa de l’alt prestigi que havia aconseguit sota el regnat de la seva mare, i no menys pel fet de l’acusació de malversació de cinc-cents mil rubles destinats a la construcció d’Odessa (DEL VAL [2008] 316). Tanmateix, conscient de la tasca que havia efectuat amb la nova ciutat, i havent desestimat els càrrecs delictius la comissió d’investigació, el 18 de setembre de 1799 fou ascendit a almirall. Era la culminació d’una carrera destinada a donar la glòria a les armes russes.

Aquells anys, Ribas freqüentava un dels salons més refinats de Sant Petersburg, el d’Olga Zherebtsova (germana de l’últim favorit de Caterina II, Platon Zubov). Aquell saló era visitat assíduament per la baronessa Maria de Bode, la qual, pocs anys més tard, seria l’esposa d’un altre català a Rússia estant, Antoni Colombí Payet (1749-1811), fill de Tossa de Mar i primer cònsol general d’Espanya (ZUCCHITELLO [2008] 229). No es té constància que els dos catalans (l’un d’origen i l’altre de naixement) arribessin mai a conèixerse.

S’ha afirmat (BRIAN-CHANINOV [1944] 303) que Josep de Ribas va participar, juntament amb el governador de Sant Petersburg von Pahlen, el comte Nikita Panin i l’ambaixador britànic lord Withworth, en un complot contra l’emperador Pau I per apartarlo del poder i posar al seu fill Alexandre al tron. Aquesta es la versió que sembla prevaldre sobre la vida del nostre protagonista. Personalment, ens és difícil creure que una persona com Josep de Ribas, ascendida per l’emperador Pau a un alt rang militar, i havent netejat el seu nom de l’acusació de malversació, hagués pogut participar activament en dit complot, tot i reconeixent que podia estar-ne al corrent. Com fos, Pau I fou, efectivament, assassinat el 23 de març de 1801 a les seves estances privades i Alexandre fou proclamat nou tsar. Ribas havia sofert una crisi de febres palúdiques i sembla que (del Val [2008] 376), el 2 de desembre de 1800 hauria estat emmetzinat per tal que, enmig dels seus deliris, no delatés la conxorxa del magnicidi. Josep de Ribas fou enterrat a Sant Petersburg. Deixà dues filles: Sofia i Anna.



BIBLIOGRAFIA

BRIAN-CHANINOV [1944] BRIAN-CHANINOV, NIKOLAI. Historia de Rusia. Barcelona: Luis de Caralt, 1944.

DANILEVSKY [1970] DANILEVSKY, GRIGORI PETROVICH. La Princesa Tarakanova. En: Maestros rusos I.Barcelona: Ediciones Rodegar, 1970 [l’obra original fou escrita el 1883].

DEL VAL [2008] DEL VAL Y MEDINA, DIEGO MERRY. El súbdito de la Zarina. Barcelona: Roca Editorial, 2008.

GÜELL [2011] GÜELL, MANEL. “Brulots a la guerra dels Segadors”. A Carn! [en línia –pdf-], Gener de 2011, núm. 15, 4-8 [Consulta Gener de 2011]. Disponible a: .

ZUCCHITELLO [2008] ZUCCHITELLO, MARIO. Un català a la cort dels tsars: Antoni Colombí Payet, comerciant i primer Cònsol General d’Espanya a Rússia [Tossa 1749-Sant Petersburg 1811]. Barcelona: Direcció General del Patrimoni Cultural, Subdirecció General d’Arxius. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya, 2008.


http://www.acarn.cat/
http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01767

El somni que venia de Moscou

Si a l'estiu parlàvem d'una grata sorpresa bibliogràfica per a nosaltres al ressenyar un llibre sobre viatgers russos a Catalunya, novament hem tingut una gran satisfacció al llegir La Catalunya soviètica de Ramon Breu. Decididament, aquest any està éssent bastant fecund pel que fa als llibres que fan referència a les relacions catalano russes...

El llibre de Breu es un magnífic anàlisi de l'impacte que va tenir la Revolució Russa de 1917 a casa nostra: des de l'admiració de l'anarquisme català per als revolucionaris russos fins a la participació de catalans a l'Exèrcit Roig durant la Segona Guerra Mundial; des de l'estrena del film d' Eisenstein El cuirassat Potemkin a Barcelona el 1930 fins als cartells d'inspiració soviètica de Josep Renau que tan famosos van ser durant la Guerra Civil.

Un capítol apart mereixen els viatgers catalans que anaren a l'URSS als anys vint i trenta: l'estat soviètic era un pol d'atracció per a molts intelectuals i polítics europeus i els catalans no en foren una excepció: Sabíeu que Francesc Macià anà a Moscou el 1925 per sondejar una possible ajuda soviètica per a l'alliberament de Catalunya?; i qué dir del magnífic (i ja ressenyat en aquest bloc) testimoni de Josep Pla del seu viatge a Rússia el 1925?. Allà tinguè la sort de tenir un guia d'excepció: Andreu Nin, el gran traductor dels clàssics russos al català i que després tindria un tràgic destí assassinat pels esbirros de Stalin el 1937.

Tal com s'afirma al llibre, el Comunisme fou una ideología que causà milions de morts, peró no es pot negar la influència que exercí en multitud d'homes i dones a tot el món a causa de l'anhel de llibertat que transmetía. Sobre aquest anhel i sobre el coneixement que es tenía de l'URSS a Catalunya es del que parla aquest llibre.



La Catalunya soviètica
Ramon Breu
Ara Llibres
2011
200 pàgines
19,90€

Llibre: La imatge de Catalunya a Rússia

Una de les grates sorpreses que hem tingut aquest any ha estat la compra de La imatge de Catalunya a Rússia. Notes de viatgers russos dels segles XIX i XX, de Josep M. Farré. L'autor, que havia estat diplomàtic a Moscou va fer una tasca investigadora d'aquelles que fan història: es va dedicar a cercar relats de viatgers russos que havien estat a Catalunya i ho havien plasmat en els seus llibres i articles. Per a fer-ho, va fer una intensa cerca en arxius moscovites.

El segle XIX es es segle del Romanticisme, i a l'igual que molts anglesos o francesos, els russos veuen en la Península Ibèrica un lloc exòtic, mig morisc, amb ballarines de colors, bandolers i un aire orientalitzant. Grans escriptors com Andersen, Merimée o Washington Irving visiten Espanya i descriuen el seu tipisme, peró...quan visiten Catalunya descriuen una terra laboriosa, més semblant a França o al Centre d'Europa. No els sembla el mateix país i veuen que la gent es diferent, que no encaixen amb el que han vist a la resta de la Península. El Fet Diferencial.

Mirem, si no, algunes opinons de viatgers russos a la Catalunya Industrial del segle XIX i principis del XX:

Barcelona, ja ho he dit, no és pas una vila espanyola, a penes resta catalana. És un sentinella avançat de la península, és més francesa que no s'ho creu ella mateixa....La riquesa de saba que corre en aquesta activa ciutat, la fa diferent d'altres viles d'Espanya
(Anatoli Nikolàevitx Demídov, 1847)

El poble senzill mira els castellans com a estrangers, com, per exemple, el nostre mugic mira el turc o l'alemany. Per a ell tots els espanyols son soldatones que arriben a Catalunya per recaptar impostos i apartar la gent pacífica del treball, tot sotmetent-los al servei de Castella, que s'ha convertit en un poble més dolent.
(Isaac Iàkovlevitx Pavlovski, 1885)

Ofendreu amb cruesa un català si li dieu castellà o espanyol. La seva llengua s'assembla al francès. Aixó es el Llenguadoc de Provença. Catalunya odia Espanya com tot país ric i il.lustrat pot odiar un de rapinyaire, dropo i ignorant que viu a costa seu.
(Vassili Ivànovitx Nemiròvitx-Dàntxenko, 1886)

Catalunya està sotmesa a forts impostos i aporta la meitat del pressupost espanyol...A Catalunya no veus pobres, que tant pul.lulen a les províncies centrals. Els menestrals i els pagesos es vesteixen bé i es comporten amb dignitat. Quan entren en un vagó donen la mà a tothom, tant si es tracta d'un oficial com d'un capellà; als cafès i als teatres veus sovint les bluses blaves del pagès al costat de l'esplèndid vestit de burgès; per a un advocat o un doctor no es considera cap malcasament maridar-se amb una pagesa.
(Aleksei Antònovitx Werner, 1909)

Veiem com aquests viatgers doncs, van veure que Catalunya es ben diferent de la resta d'Espanya. Fins i tot ja parlen del dèficit fiscal!

Entre els viatgers hi ha curiosos com el noble Anatoli Nikolàevitx Demídov; periodistes com Isaac Iàkovlevitx Pavlovski o Aleksei Antònovitx Werner; diplomátics com Iuri Iàkovlevitx Soloviov o fins i tot medievalistes que van arribar a ser invitats als Jocs Florals com Vladímir Konstantínovitx Piskorski, entre d'altres. Alguns, com Pavlovski, Dàntxenko o Díkgof van fer amistat o coneixença amb autors catalans com Narcís Oller, Àngel Guimerà o Eugeni d'Ors.

Per tant, recomanem aquest llibre no nomès com a russòfils o bibliòfils, sinó com una bona manera de conèixer des d'uns ulls completament neutrals com era la Catalunya dels nostres besavis i rebesavis.


La imatge de Catalunya a Rússia
Notes de viatgers russos dels segles XIX i XX
Josep M. Farré
Pagès editors
2010
216 pàgines
15€

Benvinguts de nou!

Després de més d'un any de no realitzar cap entrada en aquest blog tornem a estar disposats a seguir amb la tasca cultural que vam començar ja fa gairebé tres anys amb la creació del nostre blog "Rússia al Cor". Per tant, molt aviat tornarem a posar articles sobre Rússia, la seva cultura, la seva història i les relacions d'aquella terra amb la nostra, Catalunya.

Questions personals ens han fet allunyar-nos de vosaltres aquest temps que hem estat sense escriure res. Peró ara tornem a iniciar aquesta tasca tot esperant que sigui del vostre interés (moltes gràcies a tots aquells que m'han preguntat si el blog continuava o m'han enllaçat durant aquest temps d'inactivitat). Havent vist que no era una feina inútil sinó que hi ha gent interessada en el tema, tornem doncs a reiniciar-la!

Добро пожаловать!!!

Alexander Bogdanov i el cosmisme rus

Recentment s'acaba de publicar Estrella Roja (Ed. Nevsky Prospects, 2010) d'Alexander Bogdanov (1873-1928). Aquest metge, escriptor, revolucionari, filòsof i altres coses més, el podríem considerar un personatge del Renaixement si no fos per l'època, les circumstàncies històriques i socials que li tocaren viure i certes extravagàncies que tot seguit veurem.

Sobre aquest llibre, en podem dir poca cosa perque encara no el tenim, peró havent-ne llegit referències en un article publicat fa deu anys i alguna ressenya literària a la xarxa, adelantarem que, escrit el 1908, representa un pas més en la creació de la ciència-ficció moderna (que tinguè en Jules Verne i H.G.Wells els seus màxims exponents). En suma, relata el viatge d'un militant comunista a...Mart!! on pot veure amb els seus propis ulls una societat marciana basada en el socialisme: allà els treballadors han aconseguit el poder i estan dirigits per una tecnocràcia dirigida: les ciutats son ultramodernes i els marcians son uns èssers amb gran longevitat ja que, mitjançant transfussions de sang han aconseguit allargar la vida. Leonid (nom del protagonista) veurà amb els seus propis ulls el que seria la Terra si la seva ideologia arribès al poder, i pel que sembla, no tot era del color de rosa a Mart. I recordem que la novela fou escrita deu anys abans de l' arribada dels bolxevics al poder.

Aquesta es la vessant més literària de Bogdanov, peró si mirem la seva biografia, veurem que en aquesta novela contè elements coherents amb el que creia (i no estem parlant amb la creença en marcians, per cert, abans que algú pugui imaginar que les coses van per ací). Bogdanov (de nom real Alexander Malinovski) era fill d'una familia de docents i de ben jove despertà en ell una gran passió per la ciència, la literatura i la política, activitat, aquesta darrera, que li comportà estades a la presó, períodes d'exili i el reconeixement del mateix Lenin de Bogdanov com a futura promesa dins el moviment bolxevic. Durant la seva etapa d'agitador polític tambè exercí de metge i escriguè alguns tractats d' economía i filosofia, camps en el qual demostrà ser bastant competent. Després de 1917 quedà en un segon pla respecte la classe dirigent comunista i el trobem dirigint l'Institut de la Sang de Moscou. Qué era aquest institut?

Bogdanov creia (seguint a filòsofs russos del s.XIX com Fiódorov) que era possible allargar la vida per mètodes científics. Això es basava en l' anomenat Cosmisme rus. El cosmisme es una tendència filosòfica exclusivament russa que pregona el millorament de les condicions humanes mitjançant la ciència i l'espiritualitat, tot una mica New Age, com diríem avui. Segons els cosmistes, l'Home, la Natura i fins i tot la Ciència formen un Tot i si aquests estan harmonitzats, es pot aconseguir acabar amb els sofriments de la vida humana. El mateix Fiódorov abans citat creia possible la ressurreció dels morts i aconseguir l'immortatiltat mitjançant medis científics (per desgràcia les seves investigacions no van donar cap fruit...) i afirmà que l'Home s'havia de superar a ell mateix obrint-se a l'Univers. Aquesta xerrameca tan pseudoespiritual, peró, fou seguida per gent com Tsiolkovski, pioner de la tècnica espacial (creà els primers coets propulsats) i influí en no poc grau en el posterior programa espacial soviètic. Quan Gagarin arribà a l'Espai, això fou saludat com un èxit inigualable (i ho era) amb termes metafísics (es parlà d'un nou Prometeu, de la creació de l' Home Interplanetari,etc) poc freqüents dins el materialisme marxista. Aquesta fou l' herència més visible del cosmisme.

I Bogdanov i el seu Institit de la Sang?. En aquella institució, Bogdanov experimentà amb transfussions de sang per saber si era possible rejuvenir i allargar la vida, fins que, injectant-se sang d'un noi tuberculós, quedà infectat i morí el 1928. Bogdanov aquí se'ns mostra com una mena de científic boig víctima dels seus experiments. I es que potser, tot i el noble propòsit de gent com Fiódorov i Bogdanov d'allargar la nostra estada en aquest Món, la Natura es el que es i hem d'assumir que algun dia deixarem de ser-hi (o no).

Per cert, que l'idea de momificar el cos de Lenin sorgí d'aquest Institut com a preservació del cos del Líder i metàfora de la immortalitat de les seves idees. Com veiem, ni el Comunisme escapa de la por a la mort i tot i intentar-ho amb mètodes científics, també creu a la seva manera en una transcendència i en un més enllà igual que ho fan les religions.


Alexander Bogdanov (1873-1928)



Mòmia de Lenin