Ferran Sor, el músic català que va inaugurar el Teatre Bolxoi

Reproduïm, amb permís del seu autor, el sr. Armand Sanmamed, una petita biografia d'aquest personatge fins ara desconegut per a nosaltres i que ,com a russòfils i catalans, ens ha cridat molt l'atenció. L'original (així com d'altres informacions interessants sobre la nostra història) el trobareu a la web de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya


L’Escolania de Montserrat, de la qual tenim notícies escrites des de principis del segle XIV, ha estat, tradicionalment, bressol de bons músics, alguns dels quals han aconseguit un reconeixement universal. Un d’aquests músics de fama universal, tot i que força desconegut encara entre nosaltres, va ser el guitarrista i compositor Ferran Sor ( o Sors).

Ferran Sor va nèixer a Barcelona, l’any 1778. Es va formar com a músic a l’Escolania de Montserrat. Tot i que durant la guerra del Francès, en un primer moment, va combatre els francesos, es va acabar afrancesant i va haver de marxar a l’exili, amb el retorn al poder de Ferran VII. Va viure a París, entre els anys 1813 i 1815, i a Londres, entre 1815 i 1823, any en què es va traslladar a Rússia. Va compondre ballets, simfonies, música religiosa, cançons i, fins i tot una òpera. Va ser un músic i compositor reconegut en la seva època i, més enllà, ha esdevingut un dels grans referents mundials de la guitarra, sobretot pel seu cèlebre tractat Méthode pour la Guitare, considerat un clàssic d’aquest instrument.

A Rússia va tenir una consideració especial: va compondre una marxa fúnebre per al funeral del tsar Alexandre I i el ballet Hercule et Omphale per a la coronació de Nicolau I. El seu ballet Cendrillon va ser l’obra escollida per inaugurar el famós Teatre Bolxoi de Moscou, el 18 de gener de 1825.

L’any 1827 va tornar a París on residiria fins a la seva mort, l’any 1839.


Armand Sanmamed

La misteriosa vida de Sadurní Ximénez (i II)

Com hem vist, Sadurní Ximénez portava una vida dedicada a l'intriga i als viatges durant la seva llarga etapa russa. No obstant, la literatura també era un dels seus interessos. Coneixedor profund dels escriptors russos, fou el primer traductor de les obres d'Anton Txékhov (autor, entre d'altres, d'Oncle Vània; La gavina, L'hort dels cirerers...) al castellà. A mig camí entre la literatura i l'ideari polític, se sentí atret per les idees paneslavistes i tradicionalistes de Dostoievski. Aixó implicava una certa mentalitat reaccionària i la consideració del Tsar com a garant de l'estabilitat russa i encarnació del seu caràcter nacional. La seva suposada col.laboració amb els serveis secrets russos i els seus escrits al diari petersburgués son una bona mostra de l'identificació de Ximénez amb el conservadurisme rus d'aquell temps.

El 1917 tot canvià. La Revolució russa també arribà a la finca de Mogilev i Ximénez, igual que molts russos, haguè de marxar. El seu caràcter no li haguès permés de viure a la nova Rússia bolxevic on el seu passat de col.laboració amb el tsarisme haguès representat una senténcia ben dura tot i ser estranger. Així doncs s'establí amb la seva esposa i fills a Barcelona on matava el temps a l'Ateneu llegint la premsa internacional o fent xerrades; durant aquella època, tornà a coincidir amb Francesc Cambó i fins i tot realitzaren un viatge plegats a Orient Próxim d'on tregué informació per escriure un llibre - L'Asie Mineure en ruines, publicat a París- on explicava la guerra greco-turca que llavors s'estava produïnt.

Finalment, passà un fet bastant absurd. Un dia, mentre estava reunit amb la seva família a Barcelona els hi diguè:

-Surto un moment a comprar El Noticiero.

i passaren les hores i els dies i Ximénez no apareixía...
Al cap d'un temps, fou localitzat a Atenes consultant biblioteques i vivint miserablement. No volía saber res de la seva vida anterior i ara es dedicava a investigacions sobre mitologia i arqueologia clàssiques. Ningú sap perqué va abandonar la seva família, tot i que Josep Pla, que coincidí amb ell a Estocolm, afirma que Ximénez volía recaudar diners fent conferències per poder tornar a Rússia a recuperar la seva propietat, cosa bastant improbable, ja que els comunistes no ho haguèssin consentit, tot i que ell estava disposat a aconseguir-ho fos com fos.

A Estocolm, Ximénez vivía en un hotel acompanyat d'una secretària jove peró d'aspecte molt deixat; ell mateix semblava pres d'un estat d'ànim exaltat sobre les seves investigacions, peró el cas es que només pronuncià una conferència i desprès se li perdé la pista un altre cop.

A principis dels anys 30, Ximénez era a París on morí el 25 de març de 1933 als 80 anys, atropellat per una motocicleta. Sembla que estava treballant en un llibre sobre la cultura bizantina.

Periodista, espia, conseller de monarques africans, traductor, historiador, rodamón...Sadurní Ximénez fou segurament producte d'una època peculiar i irrepetible, o bé una personalitat excèntrica com les que ja no es troben...

La misteriosa vida de Sadurní Ximénez (I)

Ha sigut llegint el llibre de Domènec Pastor Petit Els espíes catalans (Ed.Proa, 2006) que hem conegut la vida d'un personatge oblidat, un d'aquells bohemis rodamons de principis del segle XX que rarament són recordats i que estan condemnats a permanèixer a les tenebres de l'història. Es tracta del menorquí Sadurní Ximénez.

Sadurní Ximénez Enrich nasquè a Maó el 1853. De ben jove, destacà en el periodisme escrivint articles per a la premsa menorquina sobre la Tercera Guerra Carlista. En aquesta època, es canvià el cognom Jiménez per Ximénez (no sabem el motiu. Ho feu per catalanitzar-lo?; per admiració cap a una estética medievalitzant?; per un cert esnobisme?). Al 1877, aconsegueix esdevenir corresponsal del setmanari madrileny La Actualidad a la guerra russo-turca i allà començen les hipòtesis i les aventures. Es casà amb una dama russa filla d'un general i es trobà en possesió d'una finca rural de gran extensió a Mogilev (actual Bielorrússia) on visquè rodejat de llibres i col.leccions d'art oriental. Fins aquí podríem pensar en un retir a una edat bastant jove gràcies als béns de la família de la seva dona, peró el cas es que alguns testimonis coincidiren amb ell a diferents llocs del planeta en circumstàncies bastant curioses..

El 1896, durant la guerra entre Itàlia i Abissínia, un enviat de la comissió internacional que controlava el conflicte, Joaquim Beneyto, en trobar-se amb el Negus (emperador) etíop, quedà astorat: "¿Y quien dirás que nos recibió y trató con nosotros como alto dignatario de la corte del Negus?, escrigué en una carta, Pues ¡un catalán!. Aquest català era Ximénez (Josep Pla, que el tractà als anys vint, afirma que Ximénez parlava un catalá balear amb molts cultismes). Igualment, Francesc Cambó coincidí amb Ximénez el 1905 a Tànger i el 1908 a Constantinoble (Istanbul). Aquesta última trobada es encara més rocambolesca. Cambó s'assabentà que havia sortit una publicació que atacava els reformistes turcs que volíen derrocar al Soldà Abdul-Hamid. Doncs bé, dirigint-la s'hi trobava Ximénez, que no escatimava insults contra els revolucionaris. Qué hi feia a Istanbul exercint de portaveu del sanguinari Soldà contra uns opositors polítics?. Com es que el trobem de conseller del Negus?. Podría ser simple esperit d'aventura, peró segons Josep Pla, Ximénez li confessà que tambè havia desenvolupat tasques d'espionatge contra els britànics a la frontera de l'Índia per compte dels serveis secrets russos. (Recordarem que a la segona meitat del s.XIX, Gran Bretanya i Rússia portaren una mena de "Guerra Freda" pel control de l'Àsia Central). Ximénez, per tant, hauria sigut un agent de l'Okhrana, la temible policía secreta del Tsar, portant a terme missions ignotes a llocs tan remots com Abissínia (recordem que aquest país africà - actualment Etiòpia- es de religió ortodoxa, igual que Rússia), la frontera afgano-índia o mantenint l'statu quo de l'Imperi otomà (rival debilitat de Rússia. A aquesta, segurament li interessava una Turquía dèbil i la millor manera era mantenir el poder de l'incompetent i cruel Abdul-Hamid).

Ens movem en el terreny de l'hipòtesi, peró la descripció del personatge al llibre de Domènec Pastor i les dades de Josep Pla, ens han fet pensar en un intrincat joc d'interessos que haurien tingut a Sadurní Ximénez com a agent.

Per si fos poc, a principis del s.XX, Ximénez col.laborà amb el diari petersburgués Novoe Vremya, de caràcter ultraconservador. Des d'aquella publicació, per cert, sortiren moltes de les teoríes que confluirien en l'existència dels "Protocols dels Savis de Sió" (conegut pamflet antisemita - la falsedat del qual es va demostrar ja als anys 30 - que explicava l'existència d'un complot per part dels jueus per dominar el món).

Testimonis catalans sobre Rússia (II). Mossèn Cinto Verdaguer

Continuem la sèrie d'articles iniciada al juny sobre catalans il.lustres que han visitat Rússia i n'han deixat testimoni escrit. En aquest cas, parlarem d'una de les figures més importants de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto (1845-1902).

Jacint Verdaguer nasquè a Folgueroles (Osona) i havent cursat al seminari de Vic, de ben jove destacà com a bon escriptor. Sempre orgullós dels seus orígens rurals i catalans (es presentà a recollir el premi dels Jocs Florals cofat amb barretina) mai oblidà el país que el veiè nèixer.
La família Comillas el va nomenar capellà dels vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i amb ells viatjà per molts països. Concretament al 1884 acompanyà aquesta família de marquesos durant un trajecte per Europa, en el transcurs del qual visità Sant Petersburg.
Els últims anys de la seva vida foren bastant durs: aqueixat de depressions, es dedicà a fer exorcismes, cosa que creà una gran polémica en la societat de l'època, fins al punt d'acusar-lo de boig. No obstant, quan morí al juny de 1902 a Vallvidrera mil.lers de persones li reteren homenatge. L'autor de L'Atlàntida; el Virolai; Canigó.. mai ha estat oblidat.

Posem un fragment de la seva obra Excursions i Viatges (1887) on relata l'impressió que li feu Sant Petersburg. Es curiós com compara el riu Neva amb els rius catalans. Si bé aquell es molt ample, troba a faltar la bellesa dels nostres rius mediterranis:

Los palaus que adornen les vores del Neva són a dotzenes;mes, no sé si per estar monótonament afilerats, com soldats rasos, o si per estar dolorosament castigats per la cruesa del clima, o per ser d'arquitectura poc lluïda, no fan l'efecte que se'n espera.

Los jardins particulars i públics tenen totes les desventages del clima. Los arbres d'eixos llargs passeigs de vora el Neva estan avui, 26 de maig, nusos sense una fulla, com al cor de l'hivern, esperant la Pasqua Florida, que deu venir ací per sant Joan. Vuit mesos de l'any estan veient sos troncs despullats en los grans estanys naturals, que beuen per sota terra les aigües del gran riu, mirant com se gelen a sos peus i s'hi posen sostres de glaç, per on patinen los nois entremaliats, encalçant-se tot tirant-se boles de neu.

Lo Neva, com los altres rius d'ací el nord, és immems, més llurs aigües s'adormen, emperesides, tot caminant; i per atravessar la Rússia hi estaràn més que el riu d'homes que hi enviá Napoleon, la major part dels quals s'hi quedaren a fer lo son de la mort. Tenen molta amplària i poc fons; i es tal sa calma, que un dubta de vegades si caminen avant o enrera. Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells; mes se mouen, corren i salten i ballen; mes no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden els pobles que s'han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d'un molí; lo Neva mor sense haver donat moviment a una fàbrica.


Mossèn Cinto Verdaguer

L'Obama rus

Rússia no sembla ser la classe de país on els africans s'hi puguin trobar com a casa: un clima extrem a l'hivern; falta de passat colonial a l'Àfrica; una societat poc acostumada a conviure amb gent d'altres continents (tot i que durant el periode soviètic hi convivien més de cent ètnies); brots extrems de racisme a les grans ciutats...

No obstant, les coses podríen estar canviant i una bona mostra d'aixó es aquest home: Joaquim Crima. Aquest natural de Guinea Bissau va anar a estudiar a Rússia com alguns africans han fet des de fa anys (a Moscou, per exemple, hi ha la Universitat Patrice Lumumba, on s'hi han format milers de ciutadans del Tercer Món que d'aquesta manera hi han pogut trobar els medis acadèmics que faltaven als seus llocs d'orígen).
Crima es casà amb una russa i s'establí a Srednyaya Akhtuba, província de Volgograd on s'ha guanyat el respecte i l'admiració dels veïns, fins al punt que ara es presentarà a les eleccions de cap de districte de l'octubre vinent. Si guanya (i sembla que serà així) serà el primer africà a ostentar un càrrec públic a Rússia, cosa impensable fins ara. Ell mateix explica que "quan vaig arribar, tot era molt difícil. La gent canviava de vorera quan em veien i els nens es reien de mi i em deien noms, peró ara aixó ha passat i es presenta pel partit Rússia Unida (el de Vladimir Putin). Fins i tot s'ha russificat el nom: ara es diu Vasily Ivanovitx Krima. El lema de la seva campanya es Da, my smozhem (si, podem!) fent clara referència al Yes, we can d'Obama.

Tot i la novetat que representa, no es l'únic africà famós a l'història de Rússia. Ja al segle XVIII, el tsar Pere el Gran va nomenar el seu esclau etíop Ibrahim Gannibal general de divisió. Va ser enviat a París per a rebre educació i va fundar una nissaga de personatges notables, entre ells el seu nét Aleksandr Puixkin (1799-1837), l'escriptor rus més notable de principis del s.XIX i un dels pares de les lletres russes. Aquest sempre estiguè molt orgullós dels seus orígens africans.


Ibrahim Gannibal



Aleksandr Puixkin

Els últims croats?

En el llibre de Colin Thubron Entre rusos (ed. Península, 2001), on aquest viatger anglès relata el seu viatge per l'URSS a principis dels vuitanta, vam trobar-hi un fragment que va cridar-nos l'atenció; quan relatava la seva arribada al Caucas afirma que todavía en los años treinta las tribus del Aravgi Negro, que según los rumores descendían de los cruzados, merodeaban por los cerros vistiendo túnicas de cota de malla blasonadas con cruces. Era possible que fins ben entrat el segle vint hi haguès un grup humà que visquès en plena Edat Mitjana (no ens referim a que tinguèssin una civilització atrassada, sino al fet que encara mantinguèssin les costums i indumentària d'aquella època, i a mès fòssin descendents dels Templers i altres Ordres de caballería)?.

Aixó era prou interessant per investigar-ho una mica i finalment tenim la resposta: a la regió de Khevsureti (Geòrgia) hi habita un grup ètnic molt curiós. Es tracta d'unes tribus muntanyenques que fins fa relativament poc vivíen aïllades i utilitzaven uns vestits fets amb cota de malla que recordaven els dels soldats medievals. Per si fos poc, portaven amulets amb forma de creu com les que trobem als escuts i teles del temps de les Croades. Eren molt hàbils en la lluita cos a cos i amb l'ús de l'espasa. La llengua que parlen es un dialecte del georgià i les costums son similars a les d'aquest poble, peró no falten autors que han afirmat que es tracta d'assimilació cultural desprès de segles de convivència. La teoria es que un grup de croats, desprès de les lluites a Terra Santa, anaren a parar a aquestes muntanyes i restaren aïllats durant molt de temps. Havent ensenyat les seves costums als pobles veïns, aquests les adoptaren i d'aquí la similitud...

La realitat es que segurament els habitants de Khevsureti son autóctons que han desenvolupat tradicions pròpies i que res tenen a veure amb els croats medievals. El regne de Geòrgia era prou important a l'Edat Mitjana com per tenir una casta guerrera com aquesta, peró el fet es que fins a principis del segle vint, els habitants d'aquestes valls teníen unes característiques ben curioses. Es tracta dels descendents dels Templers?. No ho creiem, peró ningú ens impedeix somiar...


Habitants de Khevsureti cap al 1910. Els homes de la dreta i de l'esquerra porten l'indumentària característica.

Europa sense Rússia?

No solem tocar temes de política internacional peró ara que es parla tant d'Europa, toca tornar-ho a fer. Avui estem un xic indignats. Hem vist al programa Els matins de TV3 com, quan durant el debat sobre les passades eleccions europees, al sr. Lluís Foix (ex-director de La Vanguardia, periodista i tertulià habitual) se li preguntava si s'havia de construïr Europa tenint en compte Rússia, ha contestat un rotund "sense Rússia".

Aquesta opinió es, lamentablement compartida per molts suposats europeistes. El motiu es el següent: la por. Una por causada per la desconfiança cultural; per la propaganda negra que durant la Guerra Freda i abans presentava Rússia com un gegant inmisericorde (recordem l'imatge de l'ós rus que intenta menjar-se Europa a les caricatures britàniques i alemanyes del s.XIX o el trist crit de Rusia es culpable llençat per Serrano Suñer durant l'invasió alemanya de l'URSS el 1941. Recordem tambè l'imatge dels russos com a poble incivilitzat i bàrbar que durant molt de temps han utilitzat els alemanys i altres centreeuropeus). En resum, una imatge explotada en benefici del xovinisme més tronat. L'Europa avançada i democràtica del sr. Foix no te res a veure amb la Rússia del KGB, el knut (fuet emprat per torturar a l'antiga Rússia, com si l'Inquisició, la guillotina, la forca o altres mètodes de turment no fòssin invents d'aquells països que avui son perfectament occidentals), dels tenebrosos despatxos de la Lubianka...en fi, una imatge totalment desfasada. Aquests comentaristes, en canvi, s'emocionen en pensar en una Europa de model anglosaxó i pangermànic, obviant les aportacions eslaves i fins i tot mediterrànies (Aquest autoodi -el pensar que al nord d'Europa son millors que aquí- es molt típic i l'hem sentit moltes vegades a casa nostra: hem de ser com a Dinamarca; ens cal el model parlamentari anglès, etc... sense tenir en compte les característiques del caràcter llatí).

Com imaginar Europa sense Rússia?. Com no considerar europees les magnífiques composicions de Txaikovsky, Borodin, Musorgsky?; com no llegir Dostoyevsky, Tolstoy o Turgènev i endinsar-nos en una de les millors literatures realistes del s.XIX?.
Pel que fa a la democràcia hi ha molt a dir encara, es veritat, peró...no va ser la Veche (assemblea) de Nóvgorod una de les primeres democràcies de l'Europa Medieval (juntament amb el parlamentarisme català o el sistema suís) abans que Rússia fos dominada pels moscovites al s.XV?.
Europa es diu filla de la Il.lustració...quin monarca millor que Caterina la Gran representa aquest esperit?. Amiga de Voltaire, va fer cridar a Sant Petersburg els millors pensadors europeus, va fer millorar les condicions de vida dels camperols i va redactar un nou codi legal igual que el de la resta de països europeus.

En fi...hi ha molt a dir i tothom es lliure d'opinar, peró creiem que una Europa que no tingui en compte el seu veí rus, es una Europa amputada.


Caricatura alemanya del 1914. Rússia es representada com un gegant barbut amb un knut (fuet) i una ampolla de vodka.