dimecres, 26 d’agost de 2015

Catalans a la Guerra de Crimea

Un dels conflictes més importants del segle XIX fou la Guerra de Crimea (1853-1856). Aquella guerra - producte d'un context de "Guerra Freda" anterior i de rivalitats religioses - enfrontà l'Imperi Rus contra la Gran Bretanya, França, l'Imperi Otomà i el Regne de Sardenya. Amb uns 300.000 morts va ser - desprès de les Guerres Napoleòniques - el conflicte més sagnant del segle XIX i una prefiguració de les terribles guerres del segle XX, on la tecnologia moderna i les noves armes, la propaganda política, els corresponsals periodístics i els nous avenços mèdics van suposar un canvi respecte a les antigues formes militars dels segles anteriors.

Políticament suposà l'inici de l'enfrontament entre Rússia i Occident que encara es viu avui en dia: un cara a cara entre dos visions del món que el recent conflicte a l'est d'Ucraïna ha tornat a reviscolar desprès del final de la Guerra Freda als anys 90. Igualment, els motius religiosos que foren el detonant de la guerra ens parlen d'un ambient enrarit pel fanatisme sectari que per desgràcia encara podem veure avui en dia.

A grans trets i per no allargar-nos massa abans de passar al tema de la participació catalana en aquella guerra, direm que l'Imperi Rus del tsar Nicolau I (que regnà entre el 1825 i el 1855) s'havia erigit com a protector dels cristians ortodoxos a Palestina (llavors sota el domini otomà). Nicolau volia que els Sants Llocs passessin sota custòdia de l'església ortodoxa russa, cosa que evidentment no va agradar als catòlics, qui - a causa d'haver lluitat a les Croades en segles anteriors- es consideraven els únics guardians de Jerusalem i de la Cristiandat. El soldà otomà afavorí als catòlics ja que Rússia li havia estat causant molts problemes als Balcans i de tots era sabuda la intenció del tsar de crear un imperi ortodox que arribés fins a Constantinoble. L'emperador de França Napoleó III va erigir-se com a protector dels catòlics i la Gran Bretanya, tot i no estar gens per conflictes religiosos, va decidir protegir l'Imperi Otomà dels atacs russos per afavorir els seus interessos polítics i comercials a l'Orient Mitjà. Al 1853 esclatà el conflicte.

Inicialment la lluita tingué lloc a terres romaneses i búlgares, on Rússia i l'Imperi Otomà feien frontera al Danubi, per desprès traslladar-se a la Península de Crimea a causa de l'interès britànic per impedir que els russos arribessin a dominar la Mar Negra. Fou a prop de Sevastopol on tingueren lloc la major part de batalles del conflicte. Trinxeres plenes de fang, pluja, neu a l'hivern i calor extrema a l'estiu van ser l'escenari que hagueren de patir les tropes de tots els bàndols. Els britànics demostraren una actitud racista envers les tropes turques, aliats seus. Els francesos i els britànics no es podien suportar i les baralles entre ells i les borratxeres eren el pa de cada dia. Els russos eren pintats com a salvatges i al mateix temps, els occidentals eren considerats l'Anticrist pels russos. El còlera i la disenteria feren estralls entre les tropes però al mateix temps, la britànica Florence Nightingale posà les bases a Crimea del que seria l'inici de la infermeria moderna. No tot foren ombres en aquell conflicte, com veiem en aquest darrer cas. (1)

Comandants britànics a Crimea

Com hem vist fins ara, fou una guerra en la que hi participaren alguns dels estats més importants del segle XIX. Tot seguit parlarem de la presència catalana (exigua però interessant) en aquell conflicte. Bàsicament ens referirem al viatge del General Prim a la zona del conflicte com a observador i als soldats catalans enrolats a la Legió Estrangera Francesa que van lluitar-hi.

Joan Prim i Prats (el General Prim, 1814-1870) va ser una de les personalitats catalanes més importants del segle XIX. El reusenc va estar present en gairebé totes les intrigues, guerres i embolics polítics d'aquell temps a l'Estat Espanyol. Com a militar (tot i que es pot dir que va destacar més com a polític) havia lluitat contra els carlistes des de la seva joventut, però també va participar en guerres al nord d'Àfrica i a Mèxic. Figura controvertida, ha estat considerat el català més influent mai dins de la politica espanyola. Morí assassinat a Madrid el 1870 per motius que encara no semblen del tot clars.

Al juny de 1853 el Ministeri de la Guerra espanyol decideix crear una comissió militar per a observar el conflicte de Crimea directament. La comissió (dirigida per Prim i formada per un total de 21 membres (2)) va arribar a Constantinoble a l'agost  i immediatament fou traslladada a Bulgària, on hi tenien lloc el gruix de combats a l'inici de la guerra. Aquella primera estada fou curta (els observadors anaren a París durant l'hivern de 1853-54) però l'any següent retornaren a l'escenari bèl·lic. Prim establí una gran amistat amb el general en cap turc Omar Paixà, del qual feu també de conseller. En aquest sentit, el reusenc es va extralimitar de les seves funcions com a observador neutral, ja que va aconsellar al militar turc sobre la col·locació d'unes bateries que acabarien disparant contra les tropes russes. I es que en el paper dels observadors militars no hi entra el fet d'indicar als soldats d'una altra potència com utilitzar l'armament, a més de que l'Estat Espanyol era neutral en aquella guerra. Prim però, no fou amonestat pels seus superiors. També va deixar un bon record als turcs com a militar experimentat i el mateix soldà Abdülmecit I el rebé amb tots els honors al seu retorn a Constantinoble.

Joan Prim i Prats (1814-1870)

Pel que fa a la participació de soldats catalans dins les files de l'exèrcit francès, aquests ho van fer enquadrats en el 2n Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa (3). Es tractava d'antics combatents carlistes que, havent acabada la Guerra dels Matiners (coneguda també com a Segona Guerra Carlina, que tingué lloc entre els anys 1846-1849) havien triat França com a destí del seu exili. Molts d'aquests antics carlistes s'enrolaren a la Legió Estrangera francesa i acabaren combatent a Algèria o - com veiem - a Crimea. En el 2n Regiment de Marxa la presència catalana hi fou força important, tot prenent part en fets decisius de la guerra com la Batalla d'Alma o el setge de Sevastopol. 

Finalment i fora de l`àmbit militar, direm que la Guerra de Crimea deixà una dita popular ben coneguda a la Catalunya d'aquells anys. "Pluja i sol, i guerra a Sevastopol". La dita prové de l' interès dels productors de cereals catalans en que la guerra s'allargués, ja que el conflicte va fer caure de cop les exportacions russes a tot el món i així els productors catalans pogueren fer créixer les seves.


Notes:
(1) Per una visió ampla de la Guerra de Crimea recomanem la lectura de: Crimea, la primera gran guerra; Figes, Orlando; Edhasa 2012. 

(2) Piñol Alabart, Daniel i Redondo Penas, Alfredo: El general Prim a la Guerra de Crimea (1853-1854). Documents per al seu estudi. Revista a Carn!, juliol de 2008, pàg. 4. 

(3) Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans; F.Xavier Hernàndez i Francesc Riart, Rafael Dalmau Editor; Barcelona 2014; pàg. 371.