Testimonis catalans sobre Rússia (V). Manel Alías

Recentment, acaba de publicar-se Rússia, l'escenari més gran del món (Ara Llibres) del periodista Manel Alías (Berga, 1977). Els que fa anys que estem seduïts per aquell país hem anat seguint les seves cròniques a TV3, en les que d'una forma clara i objectiva, Alías anava informant-nos de la política, la societat o els aspectes quotidians del gegant eurasiàtic. Ara ens transmet en format llibre com fou la seva vida a Rússia, així com apunts d'història, literatura o política que constitueixen una molt bona aproximació de la realitat russa al públic català. I és que quan es parla d'aquell país cal defugir tòpics. En aquest sentit, el llibre de Manel Alías compleix totes les expectatives. 

Manel Alías ha estat corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou des del 2015 fins a l'octubre de 2021. Sis anys en els quals el periodista ha pogut copsar la societat russa. I no només la d'aquell país, ja que també ha estat a altres països de l'espai exsoviètic com Ucraïna, on ha visitat llocs com la Zona de Txernòbil o la regió rebel de Donbass, focus de tensió constant entre russos i ucraïnesos. Fins i tot va estar a Síria amb les tropes russes presents en aquell país.

Rússia, l'escenari més gran del món ens parla de totes aquestes vivències i molt més. És també un llibre amb un alt component personal, a vegades amb episodis molt tendres. A Moscou, Alías coneixerà la seva parella i crearà una família catalano-russa. Aquest fet l'ajuda a introduïr-lo i fer-li entendre encara més la realitat de Rússia.

Pel llibre hi desfilen veterans i veteranes de la Gran Guerra Patriòtica, hi ha aproximacions a les biografies de músics, escriptors, enginyers, etc. que van marcar l'URSS o converses amb els habitants de la República de Sakhà (Iacútia), la regió habitada més freda del planeta. Tot això i molt més ho trobareu en aquest magnífic llibre.

Us deixem un petit fragment de Rússia, l'escenari més gran del món:

Ho tenim difícil per anar a la lluna. El llac Baikal, en canvi, està una mica més a prop. Si el viatge es fa a l'hivern, a partir de la segona quinzena de gener i fins a mitjan març, la sensació és molt semblant a la d'haver aterrat en un altre planeta. És el llac més antic del món, rega aquesta zona des de fa més de vint-i-cinc milions d'anys, i acull centenars d'espècies de plantes i animals que no s'han trobat en cap altre lloc. Les seves dimensions tallen l'alè. Conté el 20% de l'aigua dolça de la Terra. No existeix un llac tan fondo, més de mil sis-cents metres separen la superfície del punt més profund. Quan el fred en solidifica el metre i mig més superficial ens obsequia amb una de les meravelles de la naturalesa. Un medi diferent per explorar, una làmina de gel de més de trenta mil quilòmetres quadrats i més de sis-cents quilómetres de longitud. No hauria dit mai que l'aigua tocada pel fred podia adoptar tantes formes i colors...

(Alías, pàg.345, Ara Llibres, 2021)

Rússia, l'escenari més gran del món

Manel Alías

Ara Llibres, 2021

464 pàgines

Vint-i-nou nits a Sant Petersburg

Amb l'autor de Vint-i-nou nits a Sant Petersburg, en Jordi Ubach (Barcelona, 1976), vam conviure a la residència d'estudiants de l'illa Vassílievski d'aquella ciutat russa durant l'estiu de 1999. Els dos estàvem estudiant rus. Jo ja sabia de la seva dedicació a la literatura (bona mostra d'això en són els premis literaris que ha guanyat, com el Premi Òmnium Cultural, el Premi Literari Francesc Candel o el Premi Literari Torre Llobeta, entre d'altres). Ara acaba de publicar aquesta novel·la, on crea una aventura personal però barrejant-la amb impressions i indrets reals viscuts a Sant Petersburg. Algunes situacions que descriu em són ben familiars.

Vint-i-nou nits a Sant Petersburg ens parla d'una relació amorosa entre en Roger (alter ego d'en Jordi Ubach) i la Maixa, una noia que li és presentada per en Serguei, un curiós personatge que sembla manipular-ho tot i a tothom. A partir d'aquí tot es va complicant i en Roger i la Maixa acaben vivint en un món on la por i l'amor es reparteixen a parts iguals. És una novel·la molt psicològica que ens fa reflexionar sobre la vulnerabilitat i la manipulació.

Enmig del relat apareixen altres personatges com l'Àlex, un estudiant català que conviu amb en Roger (i basat remotament en un servidor) o un estudiant txetxè que coneixen en una festa a la residència. Aquest personatge puc dir que també està basat en algú real, el recordo; ens va parlar de la seva Grozni natal i de la guerra que feia poc havia tingut lloc contra els russos. 

No hi pot faltar un altre protagonista: la mateixa Sant Petersburg. Els canals, avingudes i espais emblemàtics de la ciutat apareixen per tot arreu. En Jordi Ubach també és un gran admirador de Dostoievski i això es nota en les referències a l'escriptor que van apareixent. Jo hi afegeixo potser una certa influència de Gógol, un altre escriptor que va retratar també com ningú Sant Petersburg. De fet, igual que en els relats d'aquest darrer, a Vint-i-nou nits a Sant Petersburg hi apareixen situacions de Realisme Fantàstic que barregen l'ambient de la ciutat amb la situació entre real i irreal dels protagonistes.

El llibre el podreu trobar ben aviat a Amazon.

Foto: Jordi Ubach

Relats de quan podia

Ha estat amb sorpresa que hem llegit el llibre de Juan Antonio Rincon Legaz Relats de quan podia. Aquest recull de catorze petites històries està disponible en català, castellà i rus. La versió russa (Рассказы о том, когда все было возможным) és una excel·lent traducció a càrrec de Saida Pokrovskaya. Així doncs una vegada més un llibre d'un autor de casa nostra el podem trobar traduït al rus.

En Juan Antonio Rincon és un barceloní que es dedica a la literatura tot i ser enginyer tècnic informàtic. Els seus peculiars relats estan protagonitzats per gent propera, normal, com nosaltres o com la que ens podem trobar pel carrer: un grup d'amics que visita un local nocturn, un noi barceloní que viu a Manchester, un jubilat en una llar d'avis del Maresme, un analista informàtic, etc. El que no ens imaginem és que cadascun d'ells (o potser nosaltres mateixos fins i tot) poden viure unes històries extraordinàries o rocambolesques amb curiosos resultats.

I és que Relats de quan podia ens submergeix en un món que ens recorda aquelles Històries Imprevistes que vèiem a la televisió a finals dels anys vuitanta. Basades en l'obra Tales of the Unexpected de l'escriptor britànic Roald Dahl, aquests contes estan plens d'elements que ens traslladen a una altra realitat, a vegades aterridora, a vegades inversemblant i a vegades divertida: una mort absurda per una terrible casualitat, el pas a una altra dimensió o viatges involuntaris en el temps, un concurs escatològic enmig d'una reunió internacional d'alt nivell, venjances familiars... Tot això és el que en Juan Antonio Rincon fa passar als seus personatges.

Així doncs recomanem la lectura dels Relats de quan podia. Sigui en català, en castellà o en rus, els trobareu editats i venuts a Amazon o a Kobo en paper o en ebook.

Operació Barbarroja: atac al Gegant Roig.

L'Editorial Pasado&Presente acaba de publicar una obra cabdal per entendre el que va suposar la Gran Guerra Patriòtica no només per al poble soviètic sinó també per altres països implicats en aquell conflicte demencial. En aquest cas, amb Operación Barbarroja (la invasión alemana de la Unión Soviética) de l'investigador suec Christer Bergström s'amplia - d'una manera definitiva, ens atrevim a dir - el catàleg d'obres referides a l'atac alemany sobre l'URSS del 1941, del qual aquest any es compleix el 75é aniversari.

Bergström fa dècades que es dedica a investigar sobre la Segona Guerra Mundial. Juntament amb altres historiadors com Anthony Beevor és una de les veus més autoritzades a narrar aquell conflicte. Operación Barbarroja en aquest sentit, és un relat exhaustiu (dia a dia, gairebé) de la invasió nazi de la Unió Soviètica. Com ens diu Bergström, a causa de l'odi ideològic entre els dos sistemes polítics enfrontats (el nazi-feixisme alemany i el comunisme soviètic) la lluita fou d'una inhumanitat mai vista fins llavors. Si hi afegim l'odi racial nazi cap als pobles eslaus d'Europa de l'Est, l'episodi agafa una tonalitat encara més tètrica. Els primers capítols (referits a la rivalitat ideològica) i el darrer (que tracta les barbaritats nazis a les terres soviètiques ocupades) són molt clarificadors.

Tropes alemanyes durant la invasió de la URSS

Una part en la que Bergström s'exten més - potser massa per al nostre gust- és en la descripció tècnica de les armes i vehicles utilitzats durant la invasió. Els apèndixs al final del llibre potser haurien estat suficients per tractar l'aspecte tecnològic del conflicte, però això no li resta en cap moment emoció al relat, que llegim amb l'angoixa de veure com l'invasor va avançant pel territori fins que finalment queda aturat a les portes de Moscou. 

L'atac alemany a la URSS no va ser una operació exclusivament alemanya i Bergström ens ho recorda sovint. L'atac fou perpetrat també des de Finlàndia i Romania, països aliats dels nazis. Més tard s'hi incorporaren tropes hongareses, italianes i espanyoles (la División Azul de Franco). Un dels capítols més interessants del llibre és el que tracta del Front de Carèlia, on es van enfrontar els soviètics i els finlandesos. Aquesta part de la guerra no ha estat gaire present en altres llibres sobre la Segona Guerra Mundial al Front de l'Est, però Bergström - potser pel fet de ser escandinau ell mateix- dóna la importància merescuda al front soviètico-finlandès.

Recomanem per tant a tothom la lectura d'aquesta obra, que ens submergeix dins d'una de les hores més baixes de la humanitat, quan els gegants nazi i soviètic es van veure les cares. Sens dubte, el món es va aturar en aquell instant.

Operación Barbarroja (la invasión alemana de la Unión Soviética)

Autor: Christer  Bergström

Editorial: Pasado&Presente
Traducció: David León  Silvia Moreno

Any: 2016

Pàgines: 592

ISBN: 978-84-944950-1-4

Les heroïnes de l'aire de la Gran Guerra Patriòtica

Acabem de llegir el magnífic llibre Las Brujas de la Noche (ed. Pasado&Presente, 2016), de la investigadora russa Lyuba Vinogradova. En aquest treball, Vinogradova hi aborda un tema que -tot i que ja era conegut per alguns- mereixia un relat com el que ara s'ha publicat: la participació de dones pilot a les files de l'exèrcit soviètic durant la Gran Guerra Patriòtica (amb aquest nom es coneix a Rússia el Front Oriental de la Segona Guerra Mundial).

A diferència de la resta de forces participants en el conflicte, l'URSS fou pionera en el reclutament de dones per a pilotar avions de combat. Ni Alemanya, ni la Gran Bretanya o els Estats Units comptaren amb elles per instruïr-les per a la lluita. Només des de l'interès que despertava l'aviació a l'estat soviètic i del fet que les dones haguessin aconseguit una igualtat força alta amb els homes, es pot explicar la presència femenina dins d'un món que semblava exclusivament reservat als homes. En aquest sentit, abans del conflicte moltes dones eren membres dels clubs de vol que existien a l'URSS.

A finals de 1941, quan les tropes alemanyes estaven a les portes de Moscou, la jove aviadora Marina Raskova proposà a Stalin reclutar dones per a pilotar avions de combat. La resposta d' aquest fou immediata: un sí rotund. Que Raskova fos una aviadora experimentada ja des d'abans de la guerra, a més de membre del NKVD (la temible policia secreta soviètica), sens dubte hi va ajudar molt, i al cap de poc, moltes noies es van presentar - ja fos per un sincer patriotisme, ja fos per experimentar noves sensacions - a la caserna Petrovski dels afores de Moscou per a inscriure's als regiments aeris de Raskova. 

La procedència de les noies era molt diversa: filles de famílies pobres; estudiants universitàries o membres de clubs de vol (aquestes foren les que s'encarregaren de la instrucció). Un cop acceptades, van ser traslladades a la ciutat d' Engels, en plena estepa. Allà començà la vida militar de veritat, que per moltes d'elles fou una dura experiència. Els membres masculins de les forces aèries en un principi es burlaren de com els quedaven els uniformes a les futures pilots, però com es demostrà més tard, elles no només estigueren a l'altura dels seus camarades masculins sinó que en molts casos els superaren en valor i efectivitat.

Fou a mitjans de 1942 quan es considerà que les pilots femenines estaven preparades per entrar en combat i es van crear tres regiments per a elles: un d'aviadores, el 586 i dos de bombarders (regiments 588 i 587). El 588 fou el més conegut. Encarregat de bombardejar les línies alemanyes durant la nit, els nazis batejaren les pilots que els comandaven amb el nom de Bruixes de la Nit. No cal dir que la sorpresa havia sigut grossa quan van descobrir que els avions que els mortificaven eren pilotats per dones.

Una de les pilots que tingué més fama fou Lilia Litviak. Aquesta jove des de molt aviat es distingí en la lluita aèria i va fer caure molts avions alemanys. Tot i no tenir molts coneixements tècnics de l'aparell que pilotava, els suplia amb una voluntat de ferro per lluitar. Confessava que "quan veig un avió amb les creus i l'esvàstica a la cua, només sento una cosa: odi, i aquesta emoció fa que premi amb més fermesa els botons de disparar de les meves metralladores". Litviak va desaparèixer en combat l'agost de 1943 i durant un temps es va creure que havia estat capturada pels alemanys, però als  anys 70 es van trobar unes restes d'una pilot que podrien correspondre a les seves.

Lilia Litviak

Recomanem per tant la lectura d'aquest llibre que tracta d'aquestes històries -moltes encara inèdites fins ara- de dones que no només van deixar la vida sinó també la joventut en el pitjor conflicte que ha viscut la Humanitat. Las Brujas de la Noche de Lyuba Vinogradova és, sens dubte, un dels millors homenatges que se'ls hagi pogut fer.

Las Brujas de la Noche

Autora: Lyuba Vinogradova

Editorial: Pasado&Presente

Any: 2016

Pàgines: 400

ISBN: 978-84-944272-9-9

Ciència-ficció soviètica dels anys 20 (IV). L'Home-amfibi d'Alexander Beliàiev

Alexander Romànovitx Beliàiev (1884-1942) es un d'aquells autors de Ciència-ficció que encara resten força desconeguts a casa nostra, tot i que alguns dels seus relats han aparegut en alguna antologia. Beliàiev no tingué una vida fàcil - fràgil de salut com era - i la literatura d'evasió va ser la seva manera de fugir de la realitat que l'envoltava. 

Fill d'un clergue ortodox, Beliàiev va néixer el 1884 a Smolensk. El seu pare el féu estudiar en un seminari per a que continués la tradició eclesiàstica de la família, però el jove ben aviat abraçà l'ateisme. Deixà els estudis al seminari i es dedicà a la jurisprudència, al teatre i a la música. Fins als trenta-cinc anys Beliàiev portà una vida certament còmoda i feliç, però la tuberculosi l'atacà amb força a aquella edat i mai més fou el mateix. Pràcticament paralític i havent de passar llargues temporades en sanatoris de Crimea i el sud de Rússia, s'aficionà a la literatura de Ciència-ficció -que fins llavors gairebé ni coneixia- i aquestes lectures tardanes de Verne o Wells foren les que influïren en la seva obra literària. En aquest sentit fins i tot el 1934 es trobà personalment amb H.G. Wells quan aquest visità Leningrad. Els seus relats l'últim habitant de l'Atlàntida (1925), L'Home-amfibi o Ictiandre (1928) -del qual parlarem tot seguit- o El laboratori de Dowell (1938) son una bona mostra del seu talent com a escriptor del gènere.

Havent perdut una filla a causa de la meningitis i pràcticament sense poder moure's de la cadira a causa de la seva malaltia, l'escriptura fou per a ell la seva salvació. No obstant això, la Segona Guerra Mundial tallà de cop la seva carrera. Morí de fred i de gana a principis de 1942 a causa del terrible setge alemany a la ciutat de Leningrad.

                                                 Alexander R. Beliàiev (1884-1942)

L'Home-amfibi o Ictiandre va ser publicat el 1928. Una de les particularitats d'aquesta obra es que -a diferència de la resta de relats de Ciència-ficció soviètics d'aquella època- l'acció no es situa en territori soviètic sinó a un país tan llunyà com l'Argentina. Ignorem quins motius van induir Beliàiev a fer aquesta tria, però això no fou impediment per a que l'autor introduís dins el relat conceptes del Materialisme Científic Marxista, com tot bon escriptor soviètic havia de fer si volia veure els seus textos publicats. En el cas de L'Home-amfibi, aquest aspecte ideològic hi és present en els experiments científics per millorar les condicions de vida humanes (es suposava que el racionalisme marxista aplicat a la ciència crearia una mena d'Home Nou).

A les costes argentines hi apareix un ésser estrany, un humà que habita sota l'aigua i que ataca als pescadors i als caçadors de perles. Un capità -Pedro Zurita- vol capturar aquell "diable marí" per utilitzar-lo en la recol·lecció de perles. En el seguiment de l'ésser es descobreix que de nit s'amaga en una cova submarina que condueix a sota la casa d'un tal doctor Salvator. El "diable marí" resulta ser Ictiandre (paraula composta del grec "peix" i "home"), un indi que fou adoptat per Salvator quan era petit i es trobava greument malalt dels pulmons. El doctor -per salvar-lo- li va implantar unes brànquies de tauró però això va condicionar a la criatura, que des de llavors va haver de passar molt de temps cada dia dins l'aigua. Quan estava a terra habitava al subterrani del doctor Salvator, on aquest feia experiments amb animals (aquí Beliàiev beu directament de L'illa del Doctor Moreau de H.G. Wells) no amb una finalitat malèfica sinó per trobar remeis i millorar les condicions de vida de la població indígena del país.

El capità Zurita aconsegueix capturar Ictiandre i el doctor Salvator és denunciat a les autoritats per haver experimentat amb un ésser humà. Al mateix temps, el bisbe local demana que Ictiandre sigui executat com a manifestació diabòlica que sembla ser (l'ateisme de Beliàiev i les campanyes antirreligioses del comunisme soviètic apareixen aquí denunciant el fanatisme religiós). Salvator, abans de ser empresonat, envia a Ictiandre a una illa on pot estar protegit.
Beliàiev ens planteja doncs el problema de l'ètica dels experiments amb éssers humans. Es lícit realitzar-los? La resposta de l'escriptor és clara: si serveixen per millorar les condicions humanes, sí. Això, que avui ens sembla molt reprovable, no ho era per als utopistes comunistes de principis del segle XX.

Catalans a la Guerra de Crimea

Un dels conflictes més importants del segle XIX fou la Guerra de Crimea (1853-1856). Aquella guerra - producte d'un context de "Guerra Freda" anterior i de rivalitats religioses - enfrontà l'Imperi Rus contra la Gran Bretanya, França, l'Imperi Otomà i el Regne de Sardenya. Amb uns 300.000 morts va ser - desprès de les Guerres Napoleòniques - el conflicte més sagnant del segle XIX i una prefiguració de les terribles guerres del segle XX, on la tecnologia moderna i les noves armes, la propaganda política, els corresponsals periodístics i els nous avenços mèdics van suposar un canvi respecte a les antigues formes militars dels segles anteriors.

Políticament suposà l'inici de l'enfrontament entre Rússia i Occident que encara es viu avui en dia: un cara a cara entre dos visions del món que el recent conflicte a l'est d'Ucraïna ha tornat a reviscolar desprès del final de la Guerra Freda als anys 90. Igualment, els motius religiosos que foren el detonant de la guerra ens parlen d'un ambient enrarit pel fanatisme sectari que per desgràcia encara podem veure avui en dia.

A grans trets i per no allargar-nos massa abans de passar al tema de la participació catalana en aquella guerra, direm que l'Imperi Rus del tsar Nicolau I (que regnà entre el 1825 i el 1855) s'havia erigit com a protector dels cristians ortodoxos a Palestina (llavors sota el domini otomà). Nicolau volia que els Sants Llocs passessin sota custòdia de l'església ortodoxa russa, cosa que evidentment no va agradar als catòlics, qui - a causa d'haver lluitat a les Croades en segles anteriors- es consideraven els únics guardians de Jerusalem i de la Cristiandat. El soldà otomà afavorí als catòlics ja que Rússia li havia estat causant molts problemes als Balcans i de tots era sabuda la intenció del tsar de crear un imperi ortodox que arribés fins a Constantinoble. L'emperador de França Napoleó III va erigir-se com a protector dels catòlics i la Gran Bretanya, tot i no estar gens per conflictes religiosos, va decidir protegir l'Imperi Otomà dels atacs russos per afavorir els seus interessos polítics i comercials a l'Orient Mitjà. Al 1853 esclatà el conflicte.

Inicialment la lluita tingué lloc a terres romaneses i búlgares, on Rússia i l'Imperi Otomà feien frontera al Danubi, per desprès traslladar-se a la Península de Crimea a causa de l'interès britànic per impedir que els russos arribessin a dominar la Mar Negra. Fou a prop de Sevastopol on tingueren lloc la major part de batalles del conflicte. Trinxeres plenes de fang, pluja, neu a l'hivern i calor extrema a l'estiu van ser l'escenari que hagueren de patir les tropes de tots els bàndols. Els britànics demostraren una actitud racista envers les tropes turques, aliats seus. Els francesos i els britànics no es podien suportar i les baralles entre ells i les borratxeres eren el pa de cada dia. Els russos eren pintats com a salvatges i al mateix temps, els occidentals eren considerats l'Anticrist pels russos. El còlera i la disenteria feren estralls entre les tropes però al mateix temps, la britànica Florence Nightingale posà les bases a Crimea del que seria l'inici de la infermeria moderna. No tot foren ombres en aquell conflicte, com veiem en aquest darrer cas. (1)

Comandants britànics a Crimea

Com hem vist fins ara, fou una guerra en la que hi participaren alguns dels estats més importants del segle XIX. Tot seguit parlarem de la presència catalana (exigua però interessant) en aquell conflicte. Bàsicament ens referirem al viatge del General Prim a la zona del conflicte com a observador i als soldats catalans enrolats a la Legió Estrangera Francesa que van lluitar-hi.

Joan Prim i Prats (el General Prim, 1814-1870) va ser una de les personalitats catalanes més importants del segle XIX. El reusenc va estar present en gairebé totes les intrigues, guerres i embolics polítics d'aquell temps a l'Estat Espanyol. Com a militar (tot i que es pot dir que va destacar més com a polític) havia lluitat contra els carlistes des de la seva joventut, però també va participar en guerres al nord d'Àfrica i a Mèxic. Figura controvertida, ha estat considerat el català més influent mai dins de la politica espanyola. Morí assassinat a Madrid el 1870 per motius que encara no semblen del tot clars.

Al juny de 1853 el Ministeri de la Guerra espanyol decideix crear una comissió militar per a observar el conflicte de Crimea directament. La comissió (dirigida per Prim i formada per un total de 21 membres (2)) va arribar a Constantinoble a l'agost  i immediatament fou traslladada a Bulgària, on hi tenien lloc el gruix de combats a l'inici de la guerra. Aquella primera estada fou curta (els observadors anaren a París durant l'hivern de 1853-54) però l'any següent retornaren a l'escenari bèl·lic. Prim establí una gran amistat amb el general en cap turc Omar Paixà, del qual feu també de conseller. En aquest sentit, el reusenc es va extralimitar de les seves funcions com a observador neutral, ja que va aconsellar al militar turc sobre la col·locació d'unes bateries que acabarien disparant contra les tropes russes. I es que en el paper dels observadors militars no hi entra el fet d'indicar als soldats d'una altra potència com utilitzar l'armament, a més de que l'Estat Espanyol era neutral en aquella guerra. Prim però, no fou amonestat pels seus superiors. També va deixar un bon record als turcs com a militar experimentat i el mateix soldà Abdülmecit I el rebé amb tots els honors al seu retorn a Constantinoble.

Joan Prim i Prats (1814-1870)

Pel que fa a la participació de soldats catalans dins les files de l'exèrcit francès, aquests ho van fer enquadrats en el 2n Regiment de Marxa de la Legió Estrangera francesa (3). Es tractava d'antics combatents carlistes que, havent acabada la Guerra dels Matiners (coneguda també com a Segona Guerra Carlina, que tingué lloc entre els anys 1846-1849) havien triat França com a destí del seu exili. Molts d'aquests antics carlistes s'enrolaren a la Legió Estrangera francesa i acabaren combatent a Algèria o - com veiem - a Crimea. En el 2n Regiment de Marxa la presència catalana hi fou força important, tot prenent part en fets decisius de la guerra com la Batalla d'Alma o el setge de Sevastopol. 

Finalment i fora de l`àmbit militar, direm que la Guerra de Crimea deixà una dita popular ben coneguda a la Catalunya d'aquells anys. "Pluja i sol, i guerra a Sevastopol". La dita prové de l' interès dels productors de cereals catalans en que la guerra s'allargués, ja que el conflicte va fer caure de cop les exportacions russes a tot el món i així els productors catalans pogueren fer créixer les seves.

Notes:

(1) Per una visió ampla de la Guerra de Crimea recomanem la lectura de: Crimea, la primera gran guerra; Figes, Orlando; Edhasa 2012. 

(2) Piñol Alabart, Daniel i Redondo Penas, Alfredo: El general Prim a la Guerra de Crimea (1853-1854). Documents per al seu estudi. Revista a Carn!, juliol de 2008, pàg. 4. 

(3) Soldats, guerrers i combatents dels Països Catalans; F.Xavier Hernàndez i Francesc Riart, Rafael Dalmau Editor; Barcelona 2014; pàg. 371.