dilluns, 2 de març de 2015

Limonov (I)


Fa un parell d'anys va caure a les meves mans un d'aquells llibres que et deixen una forta petja a dins. Es tracta d'una biografia novel·lada de l'escriptor i polític rus Eduard Limonov (Dzerzhinsk, Rússia, 1943). Aquest personatge es gairebè desconegut a Occident (si exceptuem a França) però a Rússia ha estat molt conegut des de la caiguda del comunisme. L'escriptor francès Emmanuel Carrère -qui el va tractar durant el seu exili parisenc- fou el responsable de biografiar-lo en el seu llibre Limonov (publicat en castellà per Anagrama). Puc assegurar que poques vegades ens trobarem davant d'un personatge tan contradictori, fosc, provocador, extravagant i amb un ego tan gros com Eduard Limonov. No deixa indiferent a ningú.

Durant les meves estades a Rússia a principis dels anys 2000 ja m'havia trobat pels carrers de Moscou amb uns venedors de diaris polítics que n'exhibien un de ben curiós: el Limonka. Limonka, en argot, es refereix a una granada de mà, per la semblança entre una llimona i aquesta arma. Evidentment un diari que portés una granada a la capçalera devia ser una cosa radical, revolucionària. I així era, es tractava de l'òrgan d'expressió del Partit Nacional Bolxevic d'Eduard Limonov. Nacional i bolxevic?. Doncs sí, la tumultuosa dècada dels noranta havia deixat a Rússia un brou de radicalisme polític ben evident, i el nacional bolxevisme (una mescla d'ultra nacionalisme rus i retòrica marxista-leninista) n'era una prova evident. Fou llegint un exemplar d'aquest pamflet que vaig topar per primer cop amb Eduard Limonov, líder visible d'aquesta tendència política. La lectura posterior del llibre de Carrère me'l va fer conèixer un xic més.

Eduard Savenko (aquest es el seu cognom real) va néixer a una petita ciutat russa durant la Segona Guerra Mundial. El seu pare -tot i ser militar- no va participar als combats sinó que era un dels encarregats de vigilar els equipaments militars a la reraguarda. Aquest fet va ser molt humiliant pel nostre escriptor, ja que, qui més qui menys, havia tingut algun familiar ferit o condecorat al front, i era una mena de vergonya tenir un pare militar que només hagués fet tasques de vigilància lluny dels combats. El jove Savenko es va prometre a ell mateix no ser mai com el seu pare...L'inconvenient era que es tractava d'un noi de constitució dèbil i amb ulleres que no prometia una carrera militar gaire reeixida. Refugiat en els llibres, veié que l'escriptura se li donava prou bé, peró igualment volia ser considerat un noi fort i aguerrit, i es així com s'ajuntà amb els ganàpies de la ciutat i els acompanyà en els seus robatoris i baralles. Va veure que tot i que no tenia fusta de militar, almenys era prou valent i no li feia por lluitar si era necessari. Una estada als calabossos de la ciutat va ser per ell com una mena de premi per haver demostrat als seus companys de gamberrades que els tenia tan ben posats com ells. Però l'home estava cridat a ser escriptor, i es així com més tard va entrar a treballar a una llibreria de la ciutat ucraïnesa de Khàrkiv, regentada per una dona jueva que esdevindria la seva amant. En aquella llibreria, Savenko va començar a relacionar-se amb bohemis i escriptors que començaren a fer córrer els seus escrits. Adopta el pseudònim Limonov (fent referència a l'acidesa de la llimona i a la força explosiva d'una granada) i el 1967, amb alguns manuscrits sota el braç i amb la seva amant, es dirigeix a Moscou tot esperant fer carrera a la capital soviètica.

Portada de Limonka

A Moscou, Savenko (o més ben dit, Limonov ja) és acusat pel poder soviètic d'escriure literatura anti soviètica i decideix emigrar als Estats Units (la Unió Soviètica dels anys 70 posava pocs problemes als intel·lectuals que volien marxar, a diferència del que feia, per exemple, amb els esportistes o els científics. Els era més còmode que critiquèssin la URSS des de fora que des de dins a casa, on les seves opinions podien ser més assequibles al públic). S'estableix a Nova York on conviu primer amb altres exiliats soviètics i desprès es guanya la vida fent de secretari privat d'un milionari nord americà. Al mateix temps, experimenta amb drogues, té una relació homosexual, continua escrivint i entra en ambients punk de la ciutat. El 1979 es publica la seva autobiografia Sóc jo, l'Èditxka, on conta els seus anys de joventut a la URSS i les seves peripècies novaiorqueses. L'obra resulta ser un èxit sobretot a França, on finalment ell i la seva nova amant Natàlia es traslladaran el 1982. Comença una nova etapa.

A París, Limonov hi arriba amb una aurèola transgressora, cosa que li facilita l'entrada als medis bohemis i alternatius de la capital francesa. Un escriptor soviètic exiliat, que ha viscut als Estats Units, que encara es jove i no un vell erudit com molts altres exiliats, i que ha provat les drogues i tot tipus de relacions sexuals, ha fet cançons punk i que ha deixat de publicar poesia per escriure durs relats autobiogràfics no deixa indiferent a gairebé ningú. És convidat a la major part d'esdeveniments underground de París i publica llibres com Memòries d'un pocavergonya o Autoretrat d'un bandit adolescent. Però arriba el 1991 i Limonov desapareix; se'n torna a Rússia i allí reapareix convertit en una persona completament diferent...

Limonov a París als anys 80