dimecres, 19 d’agost de 2009

Testimonis catalans sobre Rússia (II). Mossèn Cinto Verdaguer

Continuem la sèrie d'articles iniciada al juny sobre catalans il.lustres que han visitat Rússia i n'han deixat testimoni escrit. En aquest cas, parlarem d'una de les figures més importants de la nostra literatura: Jacint Verdaguer, Mossèn Cinto (1845-1902).

Jacint Verdaguer nasquè a Folgueroles (Osona) i havent cursat al seminari de Vic, de ben jove destacà com a bon escriptor. Sempre orgullós dels seus orígens rurals i catalans (es presentà a recollir el premi dels Jocs Florals cofat amb barretina) mai oblidà el país que el veiè nèixer.
La família Comillas el va nomenar capellà dels vaixells que feien el trajecte fins a Amèrica i amb ells viatjà per molts països. Concretament al 1884 acompanyà aquesta família de marquesos durant un trajecte per Europa, en el transcurs del qual visità Sant Petersburg.
Els últims anys de la seva vida foren bastant durs: aqueixat de depressions, es dedicà a fer exorcismes, cosa que creà una gran polémica en la societat de l'època, fins al punt d'acusar-lo de boig. No obstant, quan morí al juny de 1902 a Vallvidrera mil.lers de persones li reteren homenatge. L'autor de L'Atlàntida; el Virolai; Canigó.. mai ha estat oblidat.

Posem un fragment de la seva obra Excursions i Viatges (1887) on relata l'impressió que li feu Sant Petersburg. Es curiós com compara el riu Neva amb els rius catalans. Si bé aquell es molt ample, troba a faltar la bellesa dels nostres rius mediterranis:

Los palaus que adornen les vores del Neva són a dotzenes;mes, no sé si per estar monótonament afilerats, com soldats rasos, o si per estar dolorosament castigats per la cruesa del clima, o per ser d'arquitectura poc lluïda, no fan l'efecte que se'n espera.

Los jardins particulars i públics tenen totes les desventages del clima. Los arbres d'eixos llargs passeigs de vora el Neva estan avui, 26 de maig, nusos sense una fulla, com al cor de l'hivern, esperant la Pasqua Florida, que deu venir ací per sant Joan. Vuit mesos de l'any estan veient sos troncs despullats en los grans estanys naturals, que beuen per sota terra les aigües del gran riu, mirant com se gelen a sos peus i s'hi posen sostres de glaç, per on patinen los nois entremaliats, encalçant-se tot tirant-se boles de neu.

Lo Neva, com los altres rius d'ací el nord, és immems, més llurs aigües s'adormen, emperesides, tot caminant; i per atravessar la Rússia hi estaràn més que el riu d'homes que hi enviá Napoleon, la major part dels quals s'hi quedaren a fer lo son de la mort. Tenen molta amplària i poc fons; i es tal sa calma, que un dubta de vegades si caminen avant o enrera. Nostre Ter i nostre Llobregat són raigs de porró comparats amb ells; mes se mouen, corren i salten i ballen; mes no és tot jugar i saltar, sinó que treballen i ajuden els pobles que s'han assegut en ses riberes i els han cinglat amb artístics ponts de pedra. Lo Llobregat naix i, petit com és, a quatre passos del bressol fa moure les moles d'un molí; lo Neva mor sense haver donat moviment a una fàbrica.



Mossèn Cinto Verdaguer

2 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Ep, Mossèn Cinto. Membre destacat de la cosa nostra osonenca!

Acabo de descobrir que he passat tres setmanes al costat de casa teva. Riumors. Què fort!

URI ha dit...

Sí, Mossèn Cinto tambè visità la terra dels tsars..

El meu poble es un lloc carregat d'història, ja el deus conèixer segurament. Sempre hi seràs benvinguda.