divendres, 4 de maig del 2012

Ciència-ficció soviètica dels anys 20 (II). Els mons perduts de Vladimir Obrutxev

Un dels escriptors russos que més bé van saber traslladar l'esperit de la ciència-ficció de finals del XIX - principis del XX a l'àmbit soviètic fou Vladimir A. Obrutxev (1863-1956). Aquest home d'un talent excepcional era, a més d'escriptor de novel.les de ficció científica, un reputat geòleg i explorador de Sibèria i l'Àsia Central. Els seus coneixements van possibilitar la descoberta de nous jaciments de metalls preciosos en zones fins llavors no explotades. Fou també un dels científics més guardonats per l'Acadèmia Soviètica de Ciències.


Obrutxev es l'autor de dues novel.les poc conegudes a Occident i que beuen directament del Viatge al Centre de la Terra de Jules Verne i del Món Perdut d'Arthur Conan Doyle. Per qui no en recordi l'argument, direm que a grans trets relataven la descoberta d'un món paral.lel (subterrani en el cas de Verne i situat enmig de la jungla sud-americana en Doyle) on hi convivien dinosaures i homínids prehistòrics. Aquests relats d'evasió foren els que utilitzà Obrutxev per fer dues de les seves obres: Plutònia (escrita el 1915 però no publicada fins al 1924) i La Terra de Sànnikov (1926).

Plutònia (1924)


Plutònia es gairebé idèntica al Viatge al Centre de la Terra tot i que les descripcions de la fauna i flora prehistòriques són més precises que les de Verne (no en va, com hem dit, Obrutxev era un gran científic). La trama gira al voltant d'una expedició comandada per Nikolai Trukhànov, el 1914, que es dirigeix cap a un punt desconegut de l'Àrtic. Allà, al tocar terra, el líder de l'expedició els fa saber que en realitat l'objectiu es trobar una entrada cap al centre del planeta on, segons ell, hi existeix un món perdut.

Efectivament, al baixar per una profunda depressió descobreixen un entorn banyat per un Sol interior i poblat per mamuts. Els científics anomenen aquest Sol amb el nom de Plutó (el déu romà de l'inframón. Com a curiositat, el planeta que porta el mateix nom no es va descobrir fins al cap de pocs anys, el 1930) i a aquesta terra, Plutònia.

A mesura que van avançant, troben fauna i flora encara més primitiva que els mamuts, formada per dinosaures i falgueres prehistòriques; sembla com si anessin més enrere en el temps. També descobreixen unes formigues gegants que es mostren hostils i que molts problemes portaran als expedicionaris...Finalment aconsegueixen sortir a l'exterior, però com que el món es trobava en Guerra (la I Guerra Mundial), molts dels membres de l'expedició acaben morint al front i només un guarda el relat de l'expedició.

L'objectiu d'Obrutxev era clar: mitjançant la ciència ficció explicar la realitat de la fauna i flores prehistòriques per acostar aquest coneixement al públic. Però també hi posa elements fantàstics com les formigues gegants o el Sol interior. Es tractava, en definitiva, de fer arribar Darwin a les masses populars.

Si us interessa, aquí la podeu llegir en castellà:
http://www.librosmaravillosos.com/plutonia/index.html


La Terra de Sànnikov (1926)


La Terra de Sànnikov té un argument similar a Plutònia (l'expedició polar), però a diferència de l'anterior, parteix d'una llegenda escoltada de boca dels indígenes pel mateix Obrutxev durant els seus viatges a Sibèria: el mite d'una terra al nord on hi regna un clima temperat i on encara és possible trobar-hi mamuts vius. Aquesta terra, que alguns identificaven amb la mítica Terra de Sànnikov (una suposada illa vista pels primers exploradors àrtics a principis del segle XIX però que mai fou descoberta), es doncs, l'objectiu del grup dirigit per un ex presoner del tsar exiliat a Sibèria, Matvei Goriúnov. Juntament amb els seus companys científics, arriben a la misteriosa illa on troben una tribu d'indígenes siberians que viuen en un estadi més primitiu que els seus germans del continent. Els indígenes, són atacats constantment per un grup d'homínids prehistòrics anomenats vampu, que els roben el menjar i els hi segresten les dones. Així doncs, els blancs ajuden als indígenes a lluitar contra aquesta amenaça.

Mamuts (com no), tigres de dents de sabre, i homínids son doncs els elements que desfilaran per les pàgines de l'obra. Obrutxev torna a utilitzar la ficció per a il.lustrar al públic sobre la història geològica i biològica del nostre planeta.

Sobre aquest llibre, es va estrenar el 1973 un film que encara segueix essent molt popular a l'antiga URSS.