Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i compaginà la producció de novel·les i relats amb el periodisme a publicacions com Serra d'Or, Tele/eXpress, Avui, o presentant programes d' entrevistes per televisió. A part del seu vessant literari i periodístic se la recorda com a tenaç lluitadora per la democràcia i la igualtat de la Dona en els durs i grisos temps de l'últim franquisme i els primers anys de la Transició. Mai deixà la seva consciència social de costat.
El 1976 guanyà el Premi Sant Jordi de novel·la amb El temps de les cireres. Fou membre de l' Associació d' Escriptors en Llengua Catalana i presidenta de la Junta Territorial del Principat de Catalunya. Entre les obres de gènere d'investigació destacarem Els catalans als camps nazis (1977), llibre dur i punyent sobre els exiliats republicans que foren deportats als camps hitlerians, en especial, Mauthausen.
Montserrat Roig (1946-1991)
El 1980, Montserrat Roig va ser invitada a la Unió Soviètica per l'editorial Progrés de Moscou perquè escrivís un llibre sobre el setge que patí Leningrad (avui Sant Petersburg) durant la Segona Guerra Mundial. Aquest setge fou el pitjor de la Història i durant més de 800 dies (des del 1941 fins al 1944), la ciutat va ser sotmesa a la fam, l'aïllament, els bombardejos i la misèria per part de les tropes nazis. L' episodi provocà més d'un milió de morts.
Roig visqué prop de dos mesos a Leningrad, entrevistant gent que havia patit el setge i fruit d'això, publicà L'Agulla Daurada (1985), llibre que guanyà el Premi Nacional de Literatura Catalana el 1986. Es, segurament, el millor que s'hagi escrit en català i per una catalana sobre la realitat russa. Juntament amb el Viatge a Rússia de Josep Pla, constitueix el millor testimoni escrit per compatriotes nostres sobre aquell llunyà i encara desconegut país...
Com ens diu al pròleg la mateixa Roig, Si espereu llegir un llibre sobre el paradís soviètic, deixeu-ho córrer, no continueu. Si busqueu les reflexions d'una intel·lectual desencisada sobre les traïcions de l'URSS, també. Aquí no us parlaré ni d'economia ni d'avenços socials. Tampoc de gulags i hospitals psiquiàtrics, D'això, ja se'n encarreguen cada dia els periòdics. I certament, Montserrat Roig el que fa es parlar-nos de coses ben diferents: del setge, del Sant Petersburg imperial o de genis literaris com Puixkin o Dostoievski.
Us deixem amb un fragment de L'Agulla Daurada:
Des de l'estació de Moscou, que abans es deia de Nicolau, vam baixar per la Perspectiva Nevski cap a l'hotel Europa. El primer que vaig veure fou una agulla daurada alçant-se al fons del carrer. Era l'agulla de l'Almirallat. Ossip Mandelstam va escriure que les cases que hi ha vora de l'estació són grises com els gats. Em trobava al carrer més líric del món, segons l'Alexandre Blok, i no me'n sabia avenir. La primera impressió que vaig sentir fou la de tristesa, d'una tristesa activa. Puixkin, quan venia de Moscou per estudiar al Liceu de Tsarskoie-selo, va topar-se amb un Sant Petersburg més uniforme, glacial, administratiu i impersonal que no la pacífica i provinciana Moscou. Jo només veia gent apressada i, al fons d'un cel rúfol, l'agulla daurada de l'Almirallat. Res més.
Qualsevol li explicava això, a en Nikolai, que caminava al meu costat amb parsimònia. Esbufegava de tant en tant, les meves maletes eren feixugues i no volia que l'ajudès. Feia un fred que pelava, queien borrissols de neu. Era un dia humit, gris, i em trobava en un carrer que havia vist molta història. De les calesses europees i els guàrdies armats amb destrals del temps de Puixkin, als tramvies i trolebusos que ara creuaven l'avinguda. Però hi havia les mateixes façanes, els molls de granit, els ponts i els canals. Les il·lustracions del segle dinou ens mostren la mateixa perspectiva: traces modernes, simples, solcades pel riu Fontanka i els canals. M'havia imaginat la Nevski més llarga i ampla, com un bulevard parisenc. Però, des de la mateixa estació, ja et podies guiar per l'agulla daurada de l'Almirallat (....).
Vam deixar les maletes a l'hotel Europa, al carrer Brodski. Després de comprar tabac i "El País", vam fer la primera passejada per la ciutat. En Nikolai tampoc no hi havia estat mai i no sabia per on començar.
-Anem a la fortalesa de Pere i Pau- em va dir.
De Moscou no em quedava cap imatge precisa. Només el Kremlin, la Plaça Roja i les set altes torres que va edificar Stalin, barreja de gratacels i sitges. M'agrada descobrir el passat als carrers estrets, i no els vaig veure a Moscou. Després vaig saber que Khrutxov havia fet desaparèixer gairebé tot el vell barri de l'Arbat i que els moscovites en sentien nostàlgia. Em va semblar que era una ciutat que vivia a l'aguait, però jo hi havia passat massa de pressa: la meva fita era Leningrad. Volia veure la ciutat que havia inventat del no-res un tsar bàrbar i fascinant com Pere I.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada