El regionalisme rus: nova tendència de l’oposició a Putin

Reproduïm un article que vam publicar al diari digital Extramurs.cat el passat mes de maig sobre un aspecte de la política russa prou desconegut a occident: les tendències independentistes o regionalistes de bona part dels territoris que conformen la Federació Russa:

El regionalisme rus: nova tendència de l’oposició a Putin



L'oposició al govern rus utilitza propostes regionalistes d'autonomia per combatre el poder centralista representat per Putin. Diferents pobles que habiten sota l'estat rus han creat associacions polítiques i culturals per reafirmar la seva identitat o guanyar en representació.

Oriol Ribas | | 21/05/2013 a les 07:36

Quan es parla de la realitat nacional de la Federació Russa sempre es fa esment de les minories nacionals que habiten el seu territori. Deixant de banda la preeminència del poble rus (un 81% de la població del país), es ben sabut que hi ha desenes de pobles que cohabiten amb els russos dins les fronteres de la Federació: tàtars, txetxens, calmucs, buriats, maris, evenkis i un llarg etcètera, constitueixen una mostra del mosaic humà que podem trobar al país més gran del món.

Algunes d’aquestes nacionalitats han lluitat aferrissadament pel seu reconeixement. Només cal recordar el terrible conflicte txetxè iniciat als anys noranta i acabat (tot i que les seqüeles seran visibles durant molt de temps) a la dècada del 2000. Igualment, altres pobles com els tàtars o els maris de la conca del Volga han creat associacions polítiques i culturals per a reafirmar la seva identitat, estendre l’estudi de les seves llengües o obtenir més representants a les administracions públiques. D’altres, com els pobles daguestànics del Caucas, han optat pel retorn a un islamisme estricte com a senyal d’identitat.


“Prou d’alimentar Moscou!”, cartell regionalista/ bramaby.com

Però, ha sabut pair el poble rus la caiguda del seu imperi? Ha superat les frustracions dels anys noranta, quan personatges com l’estrambòtic Vladímir Zhirinovski els prometia un retorn a glòries pretèrites? Tot fa pensar que així ha estat. El govern fort de Vladímir Putin hi ha tingut molt a veure i, majoritàriament, els russos i les russes se senten orgullosos del seu país i estan disposat a perdonar els errors dels seus dirigents en pro de l’estabilitat general. Però cal recordar que hi ha una part de la població que s’oposa a les polítiques oficials.

De fet, comencen a ser freqüents les veus que des de les regions més allunyades de Moscou demanen un canvi en l’estructura federal de Rússia, per reduir la dependència respecte la capital i poder gaudir de més autonomia, demanant -fins i tot- el canvi de la Federació per una Confederació de repúbliques russes autònomes que es puguin administrar autònomament sense haver d’estar pendents de les decisions del Kremlin.

Segons el politòleg Fiódor Kraixenínnkivov, el regionalisme a Rússia, “és potser l’únic camí cap a un sistema de multipartidisme i democràcia. Perquè creure que un país que va des de l’Oceà Pacífic al Mar Bàltic es pot unir en un poble sota un objectiu comú es absurd. En un espai tan gran qualsevol proposta es converteix en multitud de propostes”.

Des de fa un temps, han sorgit iniciatives encara molt incipients que demanen la divisió del país en repúbliques autònomes basades no ja en l’ètnia autòctona (com per exemple Baixkortostan o Txetxènia) sinó en la proximitat cultural, econòmica i social del mateix poble rus que hi habita. Així, a partir de l’any 2005 ha sorgit per exemple un regionalisme siberià que critica fortament la dependència de Moscou i que arriba a reivindicar l’existència d’un poble siberià eslau separat dels russos de la part europea del país, o bé es parla des de certs ambients juvenils de la regió de Sant Petersburg d’una identitat pròpia més propera a Europa occidental que a la resta de Rússia.

Inicialment, alguns d’aquests localismes estaven presents en ambients marginals com per exemple certs grups propers al neopaganisme eslau o en partidaris de posicions extremistes de dretes com els seguidors de clubs de futbol, però amb la difusió de les xarxes socials, molta gent ha accedit a aquest discurs i ha crescut molt el nombre de pàgines web (sobretot en xarxes socials com LiveJournal, molt popular a Rússia) que en fan bandera. L’allunyament de Moscou de gran part del territori rus i la visió de la capital com una megalòpoli que acapara gairebé tota la riquesa del país, ha ajudat en gran part a l’expansió d’aquests postulats.

Un dels partits polítics que més s’ha significat en el nou regionalisme rus es l’Aliança Nacional– Democràtica (NDA en rus), actualment membre important de l’oposició russa al govern de Vladímir Putin. Aquest partit, dirigit per l’ex nacionalista rus Aleksei Shiropàev, demana la supressió de la Federació Russa i la creació d’una confederació de repúbliques totalment autònomes de Moscou. Entre altres propostes, també demana la democratització del país, l’expansió del lliure mercat i la protecció de la propietat privada, el permís d’armes universal, el control de l’ immigració asiàtica i africana i -com a mostra del seu rebuig al govern de Putin- l’acostament de les noves repúbliques russes a la Unió Europea i a l’OTAN. Molts dels grups regionalistes russos ja s’han sumat a les propostes de Shiropàev.

En base als Districtes Federals russos ja existents, l’NDA proposa la divisió de Rússia en les següents repúbliques: República Moscovita, República Siberiana, República Cosaca, República Eslava del Nord, República dels Urals, República del Baikal i de l’Amur (Extrem Orient), República del Volga Mitjà, República de les Terres Negres (Kursk, Vorónezh, etc.), República dels Búlgars (referència a l’estat medieval dels Búlgars del Volga), República del Volga i Viatka i, per últim, un estat al Caucas d’arrel musulmana totalment separat de la resta. Moltes d’aquestes propostes beuen d’antigues entitats polítiques efímeres sorgides durant la Guerra Civil Russa posterior a la Revolució Russa, com la República Siberiana, que adopta la bandera de les tropes blanques anticomunistes de l’almirall Koltxak que van crear el Directori d’Omsk durant el conflicte, o la República Cosaca, que utilitza els colors de la república del Kuban, sorgida també a arrel d’aquella guerra i que desprès fou anul·lada pels bolxevics.

Com es pot veure, el regionalisme rus està relacionat amb propostes polítiques molt diferents de les habituals, fins i tot per un país com Rússia (acostament a l’OTAN, per exemple), com també amb d’altres més polèmiques, com el control anti immigració, els permisos d’armes, etc. De moment, sembla que aquest és un moviment embrionari, però que cal tenir en compte per entendre la complexitat d’aquell país, tot i que els seus objectius -que poden semblar legítims- no estan exempts de polèmica.